Najat El Hachmi i Carme Roquer van coincidir a l’escola Balmes de Vic. Roquer n’era la directora –en realitat no va tenir mai El Hachmi d’alumna– i El Hachmi hi va fer la Primària. Divendres, abans de la presentació del darrer llibre de l’escriptora Sempre han parlat per nosaltres, a la seu d’EL 9 NOU, es van acostar fins a l’edifici de l’escola, que ara és un casal d’avis, i van recordar emocionades aquell espai on El Hachmi va començar a estimar els llibres però també a ser conscient de les diferències entre homes i dones, entre nens i nenes. “Ella ja es va queixar perquè els seus pares no la deixaven anar de colònies mentre que el seu germà sí que hi va anar, quan ella s’havia fet un fart de vendre números per recaptar diners”, explicava Roquer, mentre voltaven per les dependències endevinant què hi havia a cada lloc. “L’escala està igual”, deien. Aquesta visita i una trobada prèvia entre totes dues va ser el preludi d’una xerrada que va omplir de gom a gom la sala d’actes de la seu d’EL 9 NOU en un acte coorganitzat amb Vic en Comú Podem i Muntanya de Llibres.
Al seu llibre, escrit amb molta passió i ganes de deixar les coses clares, El Hachmi aborda diferents qüestions relatives al feminisme i la identitat. A la xerrada van aparèixer més coses com la integració. “Això que en diuen integració”, va dir El Hachmi, és el que “a vegades em fan explicar a xerrades a escoles, però és que al Balmes als nens que arribaven del Marroc mai ens van classificar de forma diferent i jo em pensava que totes les escoles feien el mateix”, va explicar. De manera fluida els primers minuts de la presentació van servir per explicar com, aleshores, fa 30 anys es van fer xerrades sobre sexualitat a l’escola, tant “per als alumnes primer com per als pares després. I sí”, deia Roquer, “jo vaig anar casa per casa per fer venir els pares i va ser una fita tenint en compte que moltes famílies eren magribines”. De la mateixa manera, a l’escola van ser contundents a no deixar portar el mocador al cap a la Najat. “Jo vaig tenir una etapa més mística i va ser arribar i la Carme me’l va fer treure”, explicava, mentre Roquer afegia que “no coneixíem l’islam però sí que sabíem que volíem una escola on tothom anés més o menys igual”. I en aquest punt apareix una de les coses que El Hachmi també diu al llibre, que és: “Què passa quan el respecte a la cultura dels altres passa per davant dels drets fonamentals?”, una qüestió que van plantejar tant El Hachmi com Roquer i que també va ser preguntada des del públic.
L’escriptora deixa molt clar al llibre el seu desacord amb la idea que “el mocador és una tria de la persona que se’l posa” i va optar per vomitar d’alguna manera tot el seu malestar, perquè “estic veient noies que passen pel mateix que jo vaig passar 20 anys després. Per això ho escric”, va dir, i “ho faig des d’una situació de privilegi, perquè ho puc fer”. Ara bé, quan deia “el que vaig passar” es referia a l’opció de seguir un camí de desobediència cap a la seva cultura i família, que comporta “no poder tornar a la casa on vaig créixer”. El Hachmi, com ha explicat als seus llibres i va recordar Roquer, va tenir moltes dificultats per poder estudiar a la universitat. Ho va haver de fer a trossos i va optar per casar-se per veure “si podia ser més lliure, però es va trobar amb un marit que també la coartava”, deia Roquer. Al final va marxar de Vic per viure primer a Granollers i després a Barcelona.
I és que “la càrrega masclista de l’islam no es pot negar de manera objectiva”, explicava, i va reclamar –també ho fa al llibre– que hi hagi separació entre religió i política. Perquè al llibre on, segons Roquer, “és molt valenta”, posa en evidència “els partits de dretes però també els d’esquerres” per posar “una dona amb mocador com un símbol de progressisme”. El Hachmi va posar l’exemple de les dues diputades que hi ha al Parlament de Catalunya. Una “porta mocador i surt a tots els mitjans. L’altra no el porta i no surt enlloc. Li vaig demanar per què i em va dir que ningú li trucava”. Llavors, deia, “què estem fent? Es busca aquesta diferència i marcar ser musulmà quan això és com lligar el catolicisme a la política”.
El debat amb el públic va ser prou enriquidor per aparèixer, un cop més, com la manera de gestionar la immigració, amb les retallades dels darrers anys, pot acabar més enllà del feminisme sent una “bomba social”. La solució? Ningú a la sala la tenia.
{{ comment.text }}