Des de fa un cert temps, i aquí rau la gran diferència, no coincideixo com abans amb la política que fa el meu partit a nivell nacional. Molt poques persones ho saben, però no és el primer cop que ho explico: si he acabat la legislatura militant encara a ERC ha estat gràcies a la feina que hem pogut fer des del nostre grup municipal

Sóc molt conscient de l’escàs interès que pot haver despertat el meu pas com a regidor per l’ajuntament de Vic. De tota manera, la  proximitat i el treball en comú amb la ciutadania que comporta la política municipal, ha fet que aquests darrers dies se m’hagi apropat gent diversa preguntant-me com és que no formo part aquest cop de la candidatura d’ERC de Vic. I majoritàriament la pregunta ha vingut acompanyada d’un “m’han dit que has plegat”, “m’han dit que ho deixes”, i coses per l’estil. Comentaris que han fet que m’hagi decidit a explicar-ho, cosa que inicialment no pensava fer. Si tinc una prioritat a la política vigatana és la d’aconseguir canviar de color el Govern de la ciutat. No només l’alcaldia, sinó tot el Govern. Considero que s’ha instaurat en aquest una concepció patrimonialista del municipi que no ajuda gens al seu desenvolupament. A partir d’aquí, no volia generar cap distorsió en allò que la lògica més elemental diu que serà imprescindible si es vol aconseguir aquest objectiu: un pacte entre ERC Vic i Capgirem Vic. Però no vull en cap cas que el silenci sigui a costa de passar per algú que abandona la lluita política, cosa que es troba molt allunyada de les meves intencions. Som-hi, doncs.

No seré jo qui critiqui un mètode de confecció de la llista electoral que pivota sobre la persona que l’encapçala, i que em va beneficiar ara fa quatre anys. Ras i curt: cadascú és lliure de proposar la llista amb la qual se senti més còmode. En contrapartida, però, les persones proposades són també lliures d’acceptar-ho o no. I a mi se’m va oferir d’ocupar un lloc que estava convençut que equivalia a no repetir com a regidor. I ho vaig rebutjar. “No cal ser regidor per fer feina”, podria dir-me algú. És cert, de feina política se’n pot fer de moltes maneres, i és el que vaig estar fent durant una pila d’anys abans d’esdevenir regidor. Però no era això el que ara em motivava. Jo vinc de la política d’abast nacional, i tastar la política municipal, la de proximitat, des de dins del rovell de l’ou, ha estat una experiència apassionant. Amb moments de tota mena, però apassionant. Tres anys em van saber a poc, i m’hauria agradat seguir. No em veig col·laborant-hi des de fora, de debò. Ho he fet, però ara no.

Podria acabar aquí l’article, però això no és tot. Des de fa un cert temps, i aquí rau la gran diferència, no coincideixo com abans amb la política que fa el meu partit a nivell nacional. Molt poques persones ho saben, però no és el primer cop que ho explico: si he acabat la legislatura militant encara a ERC ha estat gràcies a la feina que hem pogut fer des del nostre grup municipal. Una feina que estic convençut que ha anat molt més enllà, tant en qüestions nacionals com socials, del que indicava la direcció del partit. Ara, sense poder dur a terme aquella tasca alternativa, no hi ha res que m’hi sedueixi políticament parlant. Fins i tot m’he donat de baixa de la sectorial de Cultura i del Consell Nacional, on feia poc que m’havia reincorporat.

Que ningú no es confongui, però. No m’estic sumant a les típiques crítiques anti ERC. Trobo una ximpleria acusar-los de traïció. Hi tinc molts amics, tots independentistes de pedra picada. Alguns d’ells, des de l’època en què se’t reien a la cara només per ser-ho. I resulta ridícul pensar que una persona indepe de tota la vida es tornarà autonomista justament quan l’independentisme ha assolit la majoria social. I si parlem d’eixamplar la base, m’agradaria que em presentessin algú que no desitgi que el seu projecte tingui com més gent partidària millor. El problema s’esdevé quan “eixamplar la base” es converteix en l’estratègia. Incrementar el col·lectiu des de la diversitat pot ser una bona tàctica, no ho nego. Una tàctica per ser més. Però ser més… per a què? I aquí és on em falla el projecte. No veig l’estratègia futura per enlloc. Bé, sí que la veig: dialogar. Dialogar amb algú que t’ha dit per activa i per passiva, del dret i del revés, que no té la més mínima intenció de parlar de debò amb tu. Algú que et seguirà dient el mateix quan passis del 50%, i molt em temo que quan arribis al 60%, i al 70%, i al 80%… Com? Que aleshores Europa ens escoltarà? Ho sento. Encara crec en les utopies, però fa molt que he deixat de creure en els miracles. Si estic equivocat, seré el primer a treure’m el barret i reconèixer que l’estratègia ha estat brillant, però de moment em declaro obertament escèptic.

Ho vaig dir després de veure els resultats del 21D i m’ho van confirmar els del 28A: ERC té ara entre mans una feina ingent, que no pot dur a terme cap altra força política: fer créixer l’independentisme a llocs com el Baix Llobregat o l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Però entretant algú ha de tirar de la corda perquè estiguem permanentment alertes, perquè no ho supeditem tot a un diàleg del qual només podem esperar la data del seu trencament, si es que mai s’arriba a iniciar. I a mi, sincerament, el cos em demana ara estar per la segona opció. Reconeixent la importància de créixer i col·laborant-hi sempre que sigui possible, però tirant de la corda. I fent-ho des d’on em sembla que ho podré fer millor. Perquè si dins del teu partit no estàs a gust a nivell local; si et sents a disgust quan escoltes notícies i llegeixes entrevistes de dirigents nacionals; si quan esteu en el millor moment a tu això no t’engresca com ho hauria fet abans; quan tot això et passa, és que segurament ha deixat de ser el teu partit. En definitiva, una formació política no és res més -ni res menys- que una eina per transformar la societat. I quan una eina ja no et serveix, encara que pugui servir a molta altra gent, en busques una de diferent. És per això que ahir dijous vaig enviar per correu la meva baixa com a militant d’ERC, i és per això que avui mateix demanaré -si m’hi volen- la meva incorporació al projecte de Capgirem Vic. Moltes gràcies per llegir-me.

Llibertat presos polítics! Retorn exiliades polítiques!

Josep M. Diéguez, regidor de l’ajuntament de Vic