Com gairebé cada cap de setmana, l’abril de 2014 Jordi Serra, aleshores amb 69 anys, tenia previst fer una sortida amb bicicleta amb tota la colla del seu poble, l’Esquirol. El dissabte, però, “em va venir un mal de cap molt fort” i el diumenge se’l va passar al llit “perquè em pensava que era un atac de migranya”. De seguida va notar que alguna cosa no li encaixava en el seu diagnòstic “ja que em trobava desorientat i molt despistat” i començava a tenir problemes de visió. El dilluns els metges li confirmaven el que li estava passant: patia un ictus. L’artèria caròtida superior s’havia bloquejat “i va deixar inactiva tota la zona que regava de sang”, amb una especial incidència en la part del cervell vinculada a la visió. De fet, durant els primers dies i setmanes de l’ictus “tenia il·lusions òptiques”, una afectació que li generava escenes “com veure plantes al cap de la gent, rocs i pedres a dins de casa o brutícia en zones que estaven netes”.
Després de ser tractat a la Clínica de Vic i a l’Hospital General de Catalunya, i que els metges confirmessin que l’infart cerebral estava ben detectat i sota control, li van implantar un Stent a la caròtida per recuperar el pas de la sang en el punt afectat, “però em van avisar que seria complicat i que m’hauria d’acostumar a les seqüeles que em deixaria l’ictus”.
L’afectació més important que li va provocar l’obstrucció de l’artèria va ser en el camp visual, “ja que amb l’ull dret hi veig amb un angle d’aproximadament el 70%”. Aquesta situació “em va deixar fotut”, però fidel al seu tarannà optimista i a la seva vida activa “l’esport es va convertir en la meva millor eina de recuperació”.
Tot i això, el retorn a la normalitat no va ser fàcil, i per exemple una de les primeres decisions va ser comunicar als companys del club de tir que ho deixava: “L’ictus em provocava tremolors, no podia ni aguantar bé la pistola ni apuntar correctament”, explica. Conscients de la situació que acabava de superar li van proposar que provés el tir olímpic amb carrabina, modalitat que permet recolzar l’escopeta. La prova va ser satisfactòria “i ara puc assegurar que a 50 metres de distància fallo pocs tirs a un objecte tan petit com una moneda d’un cèntim”. Més enllà de recuperar una activitat que li agrada, el tir també ha tingut efectes en la seva salut: “Apunto amb l’ull dret, m’obligo a forçar la vista i l’oftalmòleg ha detectat que he guanyat camp visual”. La bicicleta, “on acumulo 23.000 quilòmetres des del 2014”, o l’esquí, que continua practicant amb la col·laboració de la seva dona, Núria Raurell, han convertit Jordi Serra en tot un exemple de superació després de patir un ictus. En aquest sentit, Serra es mostra “content” de poder explicar la seva història “i servir de motivació i ajuda a qui estigui passant per això”, i envia un missatge d’optimisme: “Mireu el que feia, el que em va passar i el que he pogut tornar a fer”. Per aconseguir-ho, apunta a una metodologia concreta: la constància.
Què és un ictus?
Un ictus és una afectació cerebral que es produeix quan de manera sobtada es talla el reg sanguini a una determinada zona del cervell. L’episodi provoca que no arribi oxigen a les cèl·lules, el que pot comportar danys importants segons la part afectada o fins i tot la mort. En funció de l’episodi vascular i l’afectació de l’artèria parlem d’un ictus hemorràgic, “que és quan hi ha un trencament de vasos sanguinis”, o isquèmic, “que es produeix quan hi ha una obstrucció”, detalla Josep Maria Aragonès, neuròleg del Consorci Hospitalari de Vic. Aquest dijous es va commemorar el Dia Mundial de l’Ictus, un bon moment per prendre consciència del que és aquesta malaltia vascular, com es pot prevenir i com s’ha d’afrontar en cas de patir-la.
De fet, l’ictus representa a dia d’avui la segona causa de mort entre la població a Catalunya, la primera entre les dones, i suposa un dels principals detonants de disfunció física i cognitiva, segons apunten des de la Fundació Ictus, que encapçala el metge i exalcalde de Barcelona Xavier Trias. A Catalunya, la incidència d’aquesta afectació és d’uns 13.000 casos cada any, mentre que a Osona la xifra d’ingressos al Consorci Hospitalari de Vic per un primer episodi “se situa entre els 200 i els 250 pacients anuals”, apunta Aragonès. En aquest sentit, el neuròleg del CHV remarca que en les últimes dècades s’ha aconseguit “reduir la incidència dels ictus entre la població així com també la seva gravetat”. Una mostra d’això és que actualment la mortalitat en els sis mesos posteriors a patir un ictus “s’ha situat en una xifra inferior al 20%”, segons Aragonès.
En aquest objectiu de controlar més i millor els episodis d’ictus hi han jugat un paper clau variables com la prevenció, la millora dels tractaments disponibles i la rehabilitació dels pacients. Pel que fa a la prevenció, tot i ser una malaltia que apareix de manera sobtada i que en una part de la població ve donada per motius genètics, Aragonès apunta que hi ha indicadors “com la hipertensió i les arítmies” que permeten anticipar el problema. El neuròleg remarca que poder fer seguiments regulars dels paràmetres cardiovasculars de les persones ha aconseguit “reduir el nombre de casos i també la gravetat dels que s’acaben produint”. Atacar factors de risc modificables en el dia a dia de les persones com el tabaquisme, l’alcoholisme o una vida amb poca activitat física “també són molt importants”.
Quan ens trobem davant d’un possible episodi d’ictus, el temps de reacció pot ser decisiu per evitar seqüeles i danys irreversibles. En aquest sentit, un mal de cap molt intens i sobtat, desorientació o problemes de visió poden fer encendre les primeres alarmes, moment en què un familiar pot aplicar un protocol efectiu i fàcil de recordar recollit en l’acrònim Rapid: es tracta de riure, “per veure si es desvia la boca”; aixecar els braços, “detectant alguna paràlisi en les extremitats”; parlar, “valorant alteracions en la parla”; ictus, “confirmant la hipòtesi si es compleixen les variables anteriors”, i de pressa, “en la necessitat d’activar els serveis mèdics al més aviat possible”, descriu Aragonès. En l’atenció mèdica hi destaquen protocols d’actuació com el codi ictus, que permet mobilitzar vehicles de transport de pacients i professionals especialitzats per fer front a aquesta afectació. A més a més, des del Consorci Hospitalari de Vic es valora cada cas i es compta amb la col·laboració i coordinació d’un hospital de primer nivell com el de la Vall d’Hebron, “amb qui realitzem intervencions a distància a través del teleictus”, una tecnologia que permet realitzar “rescat intraarterial amb trombectomia” seguint les indicacions que ofereixen des del centre barceloní.
Per últim, després que un pacient hagi patit un ictus i l’hagi superat, cal posar molt d’èmfasi en la recuperació i la disminució de les seqüeles que hagi pogut provocar en el seu cos. “La rehabilitació s’ha d’iniciar a partir del primer dia que es pugui”, explica Aragonès, que també remarca que durant les setmanes següents a l’afectació cal fer “un seguiment exhaustiu de l’evolució del pacient” per evitar que no hi hagi cap complicació.
