Més de 40 municipis d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès es veuran afavorits pel nou Estatut de Municipis Rurals, que després de ser aprovat pel Parlament el passat juliol entra en vigor aquest agost. El text reconeix les dificultats estructurals dels pobles de menys de 2.000 habitants i busca garantir l’equilibri territorial i la igualtat dels seus habitants.
En total són 22 municipis a Osona, 15 al Ripollès i 7 al Lluçanès que queden dins del nou marc normatiu aprovat amb àmplia majoria (122 vots a favor i 11 en contra). L’Estatut, llargament reivindicat pels alcaldes i entitats municipalistes, inclou mesures com un fons econòmic propi, reduccions en l’IRPF per a nous residents, una borsa d’habitatge rural, promoció del teletreball i un mecanisme de garantia rural que obligui a revisar totes les normatives catalanes amb mirada de territori.
Una de les mesures més destacades és la creació d’un sistema de finançament específic per als municipis rurals. El text preveu un fons econòmic que garanteixi la seva autonomia i que permeti reduir l’actual dependència de subvencions. Molts alcaldes coincideixen que aquest punt és clau. Laia Serrat (Junts), de Sant Agustí de Lluçanès, admet que el finançament de l’Ajuntament “és tot per subvencions, recaptem molt poc i no tenim indústries”. Joan Compta (Junts), de Perafita, hi afegeix que “prestar serveis és difícil, i amb el finançament o el que recaptem aquests pobles costa cobrir les despeses”.
El nou estatut també inclou mesures de simplificació administrativa per fer més àgils les gestions municipals. L’objectiu és evitar que ajuntaments amb un o dos treballadors hagin d’afrontar els mateixos requisits legals i procediments que ciutats amb desenes de tècnics. “La càrrega burocràtica que tenim nosaltres és impossible de comparar amb la d’un ajuntament gran”, explica Serrat. A Molló, l’alcalde, Josep Coma (Junts), ho resumeix dient que “amb una o dues persones hem de fer el mateix que a Vic”. Jordi Vistós (MRI-AM), alcalde de les Masies de Roda, assenyala que “per molt petit que sigui un poble, la feina és la mateixa que en un de gran”.
Des de Muntanyola, Carles Morera (IpM-ERC-AM) descriu el que considera un desequilibri quant a treballadors municipals: “Tenim més personal al despatx que a la brigada, però això en un municipi rural no té sentit, hauria de ser al revés.”
Imma Constants, alcaldessa de Queralbs (Junts), reclama solucions per comptar amb perfils tècnics qualificats. Explica que a l’Ajuntament només disposen de secretari interventor un dia a la setmana, i que “si el poguéssim tenir dos dies, aniria el doble de ràpid, i si el tinguéssim tres dies, el triple”. “Tenim poc personal i aquest no té la qualificació que moltes vegades se’ns exigeix per demanar subvencions, fer memòries, redactar els projectes… Depenem molt de subcontractacions”, lamenta.
Per revertir el despoblament, l’Estatut proposa accions com la creació d’una borsa d’habitatge rural, el garantiment de l’escolarització, el foment del teletreball i incentius fiscals per als nous residents, com ara reduccions en l’IRPF. L’objectiu és aplanar el camí i així afavorir que més gent s’instal·li als pobles.
Ara bé, els alcaldes alerten que aquestes mesures només seran efectives si s’acompanyen de recursos concrets i s’ajusten a les particularitats de cada lloc: “Per més incentius fiscals que hi hagi, si no tenim sòl urbà disponible ni habitatges en venda, la realitat és una altra”, diu Serrat. Constants afegeix que cal tenir en compte l’orografia, la climatologia i la manca d’infraestructures dels municipis: “Tot això dificulta que vingui gent a viure-hi tot l’any, encara que nosaltres ens hi sentim molt a gust.”
L’Estatut també estableix la creació d’un mecanisme rural de garantia que obligarà el Govern a revisar totes les noves normatives per assegurar que no generin greuges als municipis rurals. “Moltes vegades es legisla i no es pensa que aquí no tenim els recursos o la capacitat tècnica per segons què”, diu Coma. “Ara s’haurà de vetllar perquè quan s’aprovi una llei miri realment pels municipis rurals, perquè a vegades hi ha diferències”, afegeix.
Els alcaldes coincideixen que aquest reconeixement oficial suposa un canvi de mirada institucional, tot i que encara queda molta feina per fer: “Estem contents que s’hagi aprovat, però la pregunta clau és: com s’aplicarà?”, diu Serrat. “Ara ha de portar-se a terme, perquè un estatut que s’aprova, si no s’implanta, no serveix per a res”, afegeix Constants. Coma sentencia: “Molt bé. Tenim el text, però caldrà insistir des del món rural perquè l’impacte sigui de debò.”
Ni Nova York ni Barcelona, Collsuspina
Podrien viure la resta de la seva vida en un gratacel a Manhattan o en un pis de Barcelona, però han triat Collsuspina. L’Oriana Mendez, una mare novaiorquesa d’origen dominicà; en Ioan Ani, un pare barceloní, i la Carina, la seva filla d’11 anys, s’estan construint una casa al Moianès per entrar a viure-hi l’any que ve.
Fa més de vuit anys que estiuegen a Collsuspina i, tot i haver viscut sempre a grans ciutats com Barcelona i Nova York, hi ha alguna cosa en aquest petit poble que els ha atrapat. La decisió no l’han pres per beneficiar-se de cap incentiu fiscal. Quan sent a parlar del nou Estatut de Municipis Rurals, Mendez somriu: “No ho sabíem, però si ens hi podem acollir, millor. Tot ajuda. El motiu real pel qual venim és aquest entorn, aquesta tranquil·litat. La sensació que la vida no passa tan de pressa.”
El que més aprecien del poble no és només el paisatge ni l’aire pur –que també–, sinó la pau. “Aquí quan es fa fosc, dorms. Et poses al llit i descanses. A les ciutats hi ha una mena d’energia flotant que et manté en tensió, res s’atura”, explica Mendez. Acostumada a aquest ritme frenètic, al poble hi ha trobat el silenci com a sinònim de benestar: “Aquí tot és més calmat, i això et canvia per dins. És com si el teu cos et digués: ara sí, pots respirar”, diu.
Però no tot són flors i violes. La família també veu els límits de la vida rural, sobretot venint de ciutats on tot és a l’abast: “A la ciutat, si necessites alguna cosa, baixes en qualsevol moment a una botiga i ho tens. Aquí, si et falta llet, t’ho penses dues vegades abans de fer vint minuts en cotxe”, reconeix Mendez. Per ella, el repte més gran de venir a viure al poble seran les diferències culturals: “Als pobles tothom es coneix, i quan arribes ets ‘l’altra’, l’outsider. T’hi has de fer el teu lloc.” Explica que, en municipis tan petits, les diferències es noten més que en una ciutat, on tothom conviu en la diversitat i l’anonimat, “però si ets una persona oberta, t’hi acabes integrant. Només cal temps i paciència”, afegeix.
L’any que ve deixaran de ser estiuejants per convertir- se en veïns de ple dret de Collsuspina. Ja no vindran només de vacances, sinó a viure-hi. Ho fan per convicció, però l’Estatut de Municipis Rurals els reforça la seva elecció: viure a un poble petit té dificultats, però també molts beneficis, ja no només fiscals, sinó de benestar.
