D’aquí a dos mesos tancarà una etapa de 16 anys a l’Ajuntament: 8 com a alcaldessa i 8 més com a regidora. Com ho porta?
Amb molta emoció perquè són 16 anys de la meva vida dedicats a la meva ciutat. Ha estat una etapa impactant, molt agradable, però que també he patit molt. Ara veig que se m’acaba i intento treballar al màxim aquests últims dies per acabar el que tenia previst.
L’endemà sentirà un alliberament o buidor?
Les dues coses. Sempre he pensat que aquesta època havia de ser una etapa limitada. Per tant, tindré un petit dol perquè deixes de fer una feina que he viscut amb molta plenitud per l’estima que tinc a aquesta ciutat. Però alhora hi haurà una sensació d’alliberament.
És un tòpic això que un alcalde ho és les 24 hores i 365 dies de l’any?
No, no ho és. Fins i tot quan estàs de vacances estàs connectat, sempre hi has de ser. I la gent et para per comentar-te coses. A més, t’acabes implicant tant que ja no veus la ciutat com tothom, sempre veus coses a millorar i tens un patiment constant de fer-ho bé.
Va debutar en política l’any 2007 com a número dos de la llista de Vila d’Abadal passant per davant a pesos pesants del partit. Com va ser?
Em va sorprendre que em vinguessin a buscar perquè jo llavors era professora i no estava a cap partit, era independent. Suposo que podia aportar-hi pels meus coneixements del món educatiu de la ciutat.
Aquells dos mandats van ser intensos: la crisi econòmica, l’arribada de població immigrant, la forta irrupció del discurs xenòfob, crispació als plens, l’inici del procés…
Em vaig trobar en un moment que es qüestionava molt el model Vic, vam haver d’actualitzar-lo i tornar a explicar-lo perquè la gent entengués la importància de ser solidari, de pensar en l’interès general. Hem sigut referents en educació i de fet a diversos municipis de Catalunya es comença a implantar ara, amb el Pacte contra la Segregació, el que Vic i Manlleu vam crear fa més de 20 anys. Però a més, en aquells anys vam treballar per convertir Vic en ciutat educadora, en què tothom s’impliqués en l’educació dels nens i joves. Es van obrir les escoles bressol, l’escola Centre, l’institut La Plana…
El model Vic encara funciona? Hi ha aules amb una presència molt elevada d’alumnes immigrants.
Vic ja ha superat aquesta etapa. Totes les escoles viuen l’heterogeneïtat que té la ciutat, però ja no ens limitem a veure quants alumnes hi ha a cada aula, si són més o menys, totes tenen les que diu la llei. Ara hem de fer un pas més, pensar en com ajudem les escoles, com atendre millor els alumnes vinguin d’on vinguin, que hi hagi un bon projecte perquè surtin molt ben preparats.
El pare del model Vic és Jacint Codina, a qui la setmana que ve se li fa un homenatge. Què va representar per la ciutat?
Tenia molt clar la ciutat que volia. Urbanísticament va dissenyar el Vic que tenim ara, amb el soterrament del tren, els polígons…, però a més tenia un vessant social i humà que tothom li reconeix. Cuidava molt les persones, patia per la gent gran i per això va apostar per les residències. Va tenir la gran valentia de fusionar les escoles i aplicar el model Vic. Són decisions difícils de prendre en el moment, però que els beneficis perduren al llarg dels anys. Li agradava anar a les comunitats de veïns i donar un cop de mà a qui podia. Encara ara quan vaig a parlar amb veïns em recorden la figura d’en Jacint.
I l’etapa de Josep M. Vila d’Abadal a l’alcaldia com la definiria?
Va fer una gran aposta pel municipalisme amb la creació de l’Associació de Municipis per la Independència. Li van tocar uns anys difícils pel boom de Plataforma per Catalunya. Això va obligar a fer un pacte de ciutat amb tots els partits polítics demostrant la seva capacitat de dialogar. Va fer un pas endavant en la modernització de l’administració, va ajudar a professionalitzar-la i que els regidors poguéssim deixar les nostres feines i dedicar-nos a treballar per la ciutat. Això va permetre tirar endavant projectes que no s’haurien pogut fer.
I com li agradaria que recordessin el seu pas per l’alcaldia?
Una de les coses que més m’agrada és que la gent m’ha vist que soc la seva alcaldessa, però alhora durant tots aquests anys no ha deixat de dir-me Anna. Crec que la gent m’ha vist propera i m’ha tingut la confiança per acostar-se i comentar-me si tenia cap problema. Durant aquests vuit anys hem fet grans projectes –la gent potser es fixarà en la biblioteca, la Facultat de Medicina o l’inici de la reforma de les adoberies–, però jo sempre recordo una de les primeres accions que vaig poder fer. Em vaig trobar una àvia al carrer de les Escales i em va dir que aviat no podria pujar les escales que hi ha al carrer. I vaig poder fer que hi posessin unes baranes perquè la gent gran amb dificultats pogués pujar-hi. Aquests petits projectes també són importants per fer una ciutat a la mesura humana, que diem.
També serà recordada com la primera dona alcaldessa de Vic.
Sí, ja és trist que no n’hi hagi hagut cap fins ara.
És important que arribin les dones a liderar la política, però també no replicar models obsolets masculins. Quina ha sigut la seva manera de fer política?
Diria que les dones amb algunes coses anem més per feina, intentem ser més resolutives i, almenys en el meu cas, intento dedicar-me al màxim a la política, però que no sigui l’única cosa a la meva vida. Tenim a vegades un sentiment de culpa, perquè vols arribar d’hora a casa per veure els fills, has d’anar a comprar… Això no sé si els passa als homes o a tots els homes.
En la seva primera investidura va ser víctima del discurs misogin molt dur d’un regidor. El recorda?
Sí, el recordo i molt. Jo mai no he entès les diferències polítiques com atacs personals, desprestigi i anar a fer mal a algú. Va ser dur estrenar-me amb aquell discurs, però no em va sorprendre per la persona que el feia.
Aquell primer mandat va venir marcat per l’1-O.
Sí, el primer any va ser especialment molt difícil, fins que no vaig aconseguir l’estabilitat amb l’acord de govern amb Arnau Martí, a qui sempre he agraït que fes aquest pas endavant. En els temes de ciutat comptava amb el suport dels socialistes i Iniciativa, i en els de país, amb el d’ERC i la CUP. La pressió que vam rebre per l’1 d’Octubre va ser molt impactant. Recordo, però, aquells moments vibrants dels alcaldes a la plaça Sant Jaume mostrant el nostre suport i compromís amb el referèndum, i aquells dies que omplíem la plaça Major de Vic. Són records que ens els emportarem per sempre. Jo només espero que puguem repetir-ho aviat.
Aquest últim mandat, amb majoria absoluta, havia de ser tranquil i, de cop, arriba la pandèmia…
Sempre penso que sort que em va agafar durant el meu segon mandat, però els alcaldes que debutaven van haver de posar-se les piles de cop. Vam haver de fer front a una situació fins ara inèdita, i haig de dir que estic molt orgullosa del meu equip, per com va saber afrontar aquesta situació imprevista. Però també estic satisfeta de la resta de partits, que van remar tots a l’una, i del teixit associatiu de la ciutat, que va fer front a una cosa tan bèstia com una pandèmia. Això ha marcat el mandat.
En política es fan més amics o enemics?
Per desgràcia t’haig de dir que es fan més enemics que amics, tot i que també se’n fan. Hi ha molta gent de la ciutat que ens hem conegut durant aquest temps i continuarem sent amics, però també hi ha gent que se t’acosta perquè en aquell moment tens poder de decisió i quan no el tinguis, desapareixeran. I hi ha gent que se t’enfada, no pots acontentar sempre a tothom. M’he trobat amb gent que coneixia i que per decisions que s’han hagut de prendre han deixat de ser amistats. Això sap greu.
Ha pensat en alguna ocasió llançar la tovallola?
Al principi em vaig trobar per part de l’oposició un atac directe cap a la meva persona i la meva família. Vaig tenir dubtes, perquè no entenia un atac tan directe quan jo venia a fer política i a ajudar la ciutat. Però vaig entendre que havia de seguir, demostrar qui érem i com volíem governar la ciutat. La balança sempre és més positiva que negativa, però sí que l’inici va ser difícil.
A vegades es diu que hi ha famílies vigatanes amb molt poder que intenten influir en la política municipal. Això és cert?
Per mi totes les famílies són importants. Diria que aquesta és una visió antiga de la ciutat. El nostre equip ha escoltat a tothom i hem atès a tothom, i si ens han presentat una iniciativa bona ens hi hem sumat. I si no, no, sigui de l’entitat o de la família que sigui.
Es va fer bé l’elecció del seu substitut a Junts?
Sí, tinc la sort de comptar amb un equip boníssim i hi ha diverses persones que haurien pogut assumir el repte de ser candidat. Vaig parlar amb tots els membres del grup i els vaig demanar qui veurien com a candidat en cas que jo no repetís. Van sortir molts noms, però la persona que més es repetia era l’Albert [Castells]. Li haig d’agrair que hagi volgut fer aquest pas, és un acte de generositat. No és fàcil posar-se al davant perquè deixes de fer moltes coses que t’agraden, deixes d’estar moltes hores amb la família, per dedicar-te a la ciutat.
Deia si no s’havia fet bé perquè ha nascut una llista de l’entorn postconvergent, Ara Vic, que potser no hauria aparegut.
No, ells són un altre partit i a Junts es va obrir un procés per presentar candidatures. Es va presentar l’Albert, però n’hi hauria pogut haver d’altres. La decisió era totalment de consens.
Seran unes eleccions complicades: candidat nou a Junts, ERC governa a la Generalitat, la llista d’Ara Vic, Josep Anglada…
A Vic sempre s’acostumen a presentar molts partits i el fet que plegui jo potser és vist pels altres com una oportunitat de canvi.
A Vic governen des de les primeres eleccions democràtiques, no hi ha hagut alternança.
És la primera vegada que ens presentem Junts, som un partit nou, molt transversal i gent procedent de diferents partits. No som sempre els mateixos. Jo hi he estat vuit anys i ara plego per donar opció que algú altre sigui el nou alcalde. Jo espero que sigui l’Albert.
Un dels temes principals de la campanya electoral serà el de la seguretat. Hi ha inseguretat a Vic?
És una percepció que no només passa a Vic, passa a tot arreu. Ara passen coses que abans també passaven, però que les xarxes socials amplifiquen ràpidament. Però la veritat és que és un tema que ens ocupa i ens preocupa. Sobretot la reincidència. La justícia no envia a presó a algú fins que acumula molts fets delictius. I això ens fa mal. Però hem pres decisions durant aquest mandat per solucionar-ho, com la proximitat dels guàrdies de barri, la patrulla K9, les càmeres o cobrint totes les places de la plantilla de Guàrdia Urbana.
És una realitat que a Vic hi ha segregació residencial: la població immigrant es concentra a uns barris concrets on també hi ha una renda per càpita més baixa. Com es pot solucionar?
Igual com el model Vic educatiu, intentant que aquesta heterogeneïtat hi sigui a tota la ciutat. D’una banda, promovent la rehabilitació d’edificis i habitatges perquè la gent gran no hagi de marxar dels seus habitatges perquè no hi ha ascensors o, d’altra banda, impulsant des del POUM que en les noves promocions que es fan a la ciutat hi hagi previst habitatge social.
No creu que Vic i Osona perden pes respecte a Manresa i el Bages si es té en compte la inversió prevista de la Generalitat?
Sempre ens queixarem perquè en volem més, però no crec que ara es perdi pes, sinó que Vic i Osona no han estat mai suficientment cuidades. Tot i això hem demostrat que sabem espavilar-nos a treure recursos d’altres llocs. I tant la ciutat com la comarca continuen sent un gran motor. I la universitat és clau en aquest sentit.
La Universitat de Vic que, per cert, no té encara conveni programa. Per què?
Estàvem a punt de tancar-lo amb la consellera Geis quan hi va haver la sortida de Junts del govern. Ara no és que haguem de començar les converses de nou amb el conseller Nadal, però sí que hem d’acabar de tancar-ne els serrells. Evidentment, abans d’acabar el mandat hi haurà conveni programa i podrem estar contents d’aquest acord.
El Consorci Hospitalari de Vic ha fet un pas enrere. Ha deixat de ser el centre de referència del Ripollès i si es compara amb els recursos que reben altres hospitals de comarques veïnes en sortim malparats.
L’Hospital de Vic creixerà pel fet de ser hospital universitari i que darrere hi hagi la Facultat de Medicina. Això ens porta talent de gent que vol fer recerca. No vam acabar d’entendre la decisió de perdre el Ripollès, però estem treballant per revertir-ho. Vam començar a fer-ho amb el conseller Argimon i ara ho continuem fent. També estem avançant en l’eix de la C-17, creant xarxa i acostant a Granollers serveis d’oncologia que fins ara s’havien de fer al Clínic.
Encara creu que si ara es creés la vegueria de la Catalunya Central no en seria Manresa la capital?
Nosaltres lluitarem perquè no sigui així. A la ciutat de Vic tenim l’àliga dels dos caps, perquè hi havia dos poders que manaven. Nosaltres sabem portar bé que hi hagi dues capitals. La generositat que hi va haver per les dues bandes quan es va fer la federació de la Universitat de Vic amb Manresa, entre dues ciutats que històricament s’havien donat l’esquena, és el camí. Hem de treballar plegats per enfortir aquesta vegueria, que sigui un reclam, que la gent vulgui venir-hi a viure. No hem d’entrar en una guerra de qui té la capitalitat i qui no, cal una doble capitalitat en què ens puguem entendre i avançar junts.
Es veu fent carrera a la política nacional més enllà de ser diputada?
D’entrada diria que no, però no sé on em portarà la política. Vaig començar per casualitat, he estat alcaldessa, diputada i ara també estic vinculada a un partit, soc vicepresidenta de Junts, ja es veurà… El que tinc clar és que no faré cap cop de colze ni empenta per arribar a algun lloc.
Era partidària que Junts sortís del govern?
D’una banda, veia que era molt difícil continuar al govern perquè s’estava incomplint el pacte d’inici del mandat i s’estava perdent l’oportunitat de fer un pas més aprofitant el 52% de majoria independentista. Però per altra banda, com a alcaldessa trobes a faltar sovint consellers que siguin del teu partit.
