Vuit anys de majories absolutes, i, en canvi, aquests quatre de majoria simple potser han estat fins i tot més plàcids.
No em puc pas queixar. Ha estat un mandat molt correcte, i des del punt de vista polític molt tranquil. Segurament en els anteriors hi havia hagut moments de més crispació, fins i tot amb interrupcions del plenari. No podem menystenir que en aquests últims 12 anys han passat coses prou greus a Ripoll, i més enllà que puguem creure que han estat plàcids o no, la gestió municipal no ha estat fàcil.
Junts no ha perdut ni una votació en els plens.
Senyal que arribàvem consensuats de casa.
La premsa ha estat més bel·ligerant amb vostè que no pas l’oposició?
La premsa fa la seva feina i l’oposició la seva. L’oposició no ho és pel simple fet de ser-ho, sinó per corregir, orientar o donar suport. Si hem tingut tantes votacions favorables és perquè hi ha hagut consens. Analitzant els programes electorals de Ripoll, ens adonarem que amb algunes forces polítiques hi ha poca diferència. Els problemes que tenim estan bastant analitzats per tothom.
En canvi, al final s’ha enverinat tot plegat amb el cessament de Joaquim Colomer.
Es tracta d’una pèrdua de confiança. Va arribar a un punt que la situació era insostenible.
L’excusa sembla desproporcionada. Ell ni tan sols era afiliat de Junts.
Quan es constata que hi ha accions subliminals que pretenen erosionar l’acció de l’equip de govern, ja no té sentit continuar endavant.
Cessar-lo va ser iniciativa seva o va seguir consignes del partit a escala comarcal, que, de fet, ja havia intentat fer-lo fora de la presidència del Consell l’estiu passat?
Jo actuo només a escala municipal.
Li agrada com es dirigeix Junts al Ripollès?
Aquest any tindrem més candidatures municipals que no pas el 2019. Per tant, bé.
La CUP i el mateix Colomer diuen que algú més de l’equip de govern té perfils anònims a Twitter. Vostè sap de qui parlen?
No.
Trobarà a faltar la política local després del mes de juny?
Segurament que sí. Després de 32 anys a l’Ajuntament de Ripoll, 12 com a alcalde i 20 de regidor, una part del dia a dia i de l’activitat implícita que comporta la trobaré a faltar. Però no per això deixaré de ser activista al municipi. En un lloc o altre continuaré treballant pel poble.
Si Josep Maria Creixans hagués continuat al seu costat, hauria persistit un mandat més com a cap de llista?
Crec que no. La importància de trobar relleu era no perpetuar-se en el càrrec. El problema hauria estat no tenir relleu.
Continuarà involucrat a la política catalana o també hi farà un pas al costat?
De moment continuaré sent diputat al Parlament de Catalunya, i quan s’acabi el mandat, veurem. No dependrà només de mi, sinó també de Junts per Catalunya, si confien encara en mi per alguna responsabilitat. Si no és així, no hi ha problema. Sempre he estat al servei del país i d’un partit polític, el líder del qual per mi encara és Carles Puigdemont. Estic a la seva disposició per treballar per Catalunya i per la seva independència.
Es considera un professional de la política o tornarà al món de la docència?
Quan s’acabi tornaré al món de la docència, sense cap problema i amb il·lusió.
Manoli Vega serà la propera alcaldessa de Ripoll?
Confio que sí.
En el seu moment Vega va deixar el grup de CiU quan van perdre la majoria absoluta a mans de Teresa Jordà (ERC). Vostè també era regidor de l’equip comandat per Eudald Casadesús. No el va molestar que aleshores fes un pas al costat?
En aquell moment Vega tenia molta feina a escala empresarial i personal, i també al capdavant de la Unió de Botiguers. Per tant, era lògic que si no podíem fer acció de govern perquè ens n’havien apartat, pogués dedicar el cent per cent de la seva energia als projectes que tenia entre mans. Era un tema lícit i personal, que no tenia a veure amb la política. Ara que l’hem recuperada, torna a tenir energia i la pot canalitzar al servei del municipi. I la part empresarial la té en successió, bastant resolta.
Anirà a la seva llista, ni que sigui simbòlicament?
Sí.
Com ha evolucionat Ripoll en aquesta última dècada?
Hem passat de tenir 900 persones a l’atur el 2011, a una quota residual de 400. Hi ha hagut un increment de 1.500 llocs de treball al poble. Si hi ha feina, la gent es guanya la vida, i hi ha menys mancances socials, menys necessitat d’atenció social. I aquesta atenció es pot concentrar en la vellesa, els temes més assistencials o fins i tot els de prevenció de violències domèstiques, contra les dones o infants. Els serveis socials van estar desbordats a causa de l’atur, més tard per la pandèmia, però ara es poden centrar en la gent gran, l’assistència domiciliària, la gent a qui els costa socialitzar. El 2011 hi havia gent picant cada dia a la porta de l’Ajuntament perquè no tenien ingressos. Era greu i preocupant, i per això la promoció econòmica i la feina van convertir-se en el principal esforç, sigui modificant el planejament, o canviant normes per diversificar les activitats en una sola parcel·la, com ha estat el cas de Casals. Ara mateix estem a 5.700 llocs de treball a Ripoll, i havíem arribat als 6.000. Depèn del cicle anual, però cada any hem anat augmentant-los. Ripoll s’ha convertit en un captador de treball, fins i tot per sobre de la població activa. Hem passat de ser exportadors de talent a altres comarques, a ser-ne receptors. Per això també hi ha gent que aposta per instal·lar-se al poble, o fer-hi la compra, esmorzar, anar al banc, a la gestoria o a reparar la bicicleta.
Que no s’hagi parlat més del polígon de la carretera de les Llosses ha tingut cap relació amb el cordó sanitari a Sílvia Orriols?
No hi veig cap relació. El polígon està en tramitació de l’informe ambiental, i mentrestant s’han anat venent altres parcel·les de sòl industrial. El recinte Casals està ple en un 80%, i tenim demanda de tres empreses locals per centralitzar la seva activitat que actualment tenen en diverses naus, i sobre la taula el govern municipal haurà de satisfer 25.000m² de petició. Llavors serà el moment de decidir si es vol indústria o no. La meva aposta era que sí, i hem treballat en aquest sentit. Hi ha un informe ambiental molt ben fet, i quan en puguem fer l’aprovació provisional, la tramitació quedarà en mans de la Comissió Territorial d’Urbanisme. Serà lent, però impecable, tot i que també podria ser que el pròxim govern pensi que no cal.
La reindustrialització de l’espai de Can Casals és un exemple del que ens cal de cara al futur o continuarem hipotecant zones verdes?
No volem hipotecar zones verdes. A la carretera de les Llosses ja hi havia una activitat industrial, amb fàbrica d’àrids, o de desballestament de vehicles, que volem que es mantingui per fer-hi activitats industrials. Precisament en 12 anys hem revertit a rústic diversos centenars de mil de metres quadrats. Ningú ens pot acusar de malbaratar planes verdes. A la zona Santa Maria, a l’entrada sud de Ripoll, i a Mas Palou, hem reconvertit sòl industrial o urbanitzable en rústic. La zona de la carretera de les Llosses està plena de ciment, són casos diferents, i amb dimensions molt acotades.
És més fàcil pels seus fills quedar-se a viure i treballar a Ripoll, o bé pel Jordi Munell de fa quaranta anys?
Segurament és més fàcil ara. Tinc dos fills que fan pràctiques acadèmiques de cicles formatius, i tots dos han volgut fer-los al Ripollès.
Potser les opcions identitàries no tindran opcions de governar, però creu que s’ha combatut prou bé el seu discurs?
Què vol dir identitàries?
Aliança Catalana, bàsicament.
És un discurs molt populista i extremista. Quan aquests discursos s’acosten a la xenofòbia, poques persones les podem compartir.
Li agradaria que es presentés alguna llista que representi els col·lectius d’immigrants?
Tots els partits polítics haurien de donar opció de tenir-hi representació dels diferents col·lectius i sectors. En una llista tothom vol posar-hi algú que vingui del món del comerç, l’empresa, l’educació, la gent jove, la gent gran, la sanitat… Doncs per què no poden incorporar gent que visqui a Ripoll, independentment de si han nascut a Bolívia, a Càceres, a Ucraïna o a Badalona? L’ideal és que cada partit sigui una mostra heterogènia de la societat.
El teixit comercial del poble s’aguanta en part per les iniciatives de persones nascudes a altres països.
Depèn del sector. Hi ha el d’alimentació de proximitat i l’hostaleria on sí que és cert. En d’altres, no tant.
Malgrat ser un fet transversal de país, els catalans ens hem acomodat a l’hora de prendre la iniciativa?
Cinquanta anys enrere jo tenia una tieta que regentava una botiga d’ultramarins, i tancava a les 12 de la nit perquè vivia a dins mateix de l’establiment. Avui això ho està fent una generació arribada recentment. Abans, els propietaris de Ca la Romualda, Can Momotombo, Can Sorines, Can Nevà vivien a dins i no tenien horari. Això també passava a hostals com Cal Teyu o a Los Amigos, que vivien a sobre. Avui dia, hi ha hagut un canvi. Els hereus de qui va passar les penúries de la Guerra Civil s’han acomodat. Hi ha feines menys demanades, com ara escorxadors, serveis de neteja, escombraries, peons industrials, feines amb molta intensitat d’hores com hostaleria o comerç, a les quals s’hi agafen altres tipus de famílies o persones que per la seva cultura o necessitat d’ascensió social donen menys valor a les hores i més valor a poder facturar. Són sectors intensius en horaris, que et permeten anar a comprar una bossa de patates a les 11 de la nit. Pakistanesos, xinesos, alguns magrebins, sud-americans, fan aquesta tasca que no ens hauria d’estranyar tant, perquè fa mig segle ja havia existit.
Ha cregut mai en les possibilitats reals del bike park?
És un tema d’inversors. Ripoll té espais indicats per fer activitats de turisme de natura, com la bicicleta de muntanya o de descens, que requereix inversors.
Però no sembla que n’hi hagi.
S’han barallat els dos socis i ara s’enfronten en un procés judicial per veure qui es queda el projecte que han pagat. Això és un dany col·lateral, on ni l’Ajuntament, ni Urbanisme ni Medi Ambient hi tenen res a veure. De fet, recordo una frase del director general d’Urbanisme que va dir-nos que de projectes similars n’arribaven 100 cada any, però que se n’acaben fent només un o dos. L’administració no pot arribar a tot arreu. A la comarca ja s’impliquen a Núria, als Alabaus o a Vallter, per sostenir una activitat que aporta molts llocs de treball i riquesa socioeconòmica. L’Ajuntament més que fer un bike park ha d’afavorir la iniciativa privada. Els boscos es poden aprofitar per treure fusta, però també des d’un punt de vista paisatgista i esportiu. M’agradaria que el projecte tingués continuïtat, però no depèn de l’Ajuntament.
Vostè va ser regidor de Cultura en els seus primers mandats. Podem estar contents en aquest àmbit?
Quan vam entrar a l’Ajuntament, es devien 14 milions d’euros, i això va requerir que marquéssim unes prioritats, com els serveis socials o socioeconòmics o l’habitatge. Han sigut anys de mancança d’aportació o d’inversió en cultura. Però encara som de les poques capitals de comarca que mantenen un cinema, tenim agrupacions teatrals, hem canalitzat inversions europees al nou Scriptòrium i a la Farga Palau, hem promogut la portalada de Ripoll i els instruments que hi estan relacionats. Hem fet molts esforços en cultura, tot i que segurament no suficients. I amb la pandèmia també hi va haver un prejudici. Però un cop superada la covid-19 la valorem molt més, en tant que socialitza. Invertir en cultura és invertir en economia.
Alguns promotors han deixat de programar concerts per les quotes de l’SGAE.
La normativa de seguretat i emergència és cada vegada més complicada. Quan volem fer activitats de grans dimensions, necessitem espais. Llavors és quan va aparèixer la possibilitat d’un gran espai polivalent a la zona del Pla, on es puguin fer espectacles i activitats, sense molestar veïns o l’activitat esportiva del municipi, i que ja tingui els permisos necessaris.
Aquest és un punt final de Jordi Munell en la política local ripollesa?
No es pot dir mai. Quan em jubili potser m’avorriré molt i demanaré per tornar.
{{ comment.text }}