Històric. Emocionant. Multitudinari. Així és com recorden l’1-O els sis joves entrevistats per EL 9 NOU en el marc del cinquè aniversari del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Jofre Bardolet, Marta Naranjo i Berta Camprubí van poder votar per primera vegada, amb 18 anys acabats de fer, mentre que Albert Sala, Núria Tuneu i Umbert Rossell no tenien l’edat, però van mobilitzar-se per “defensar” els punts de votació.
Rossell, de Sant Julià de Vilatorta, va anar a fer nit a la Guixa perquè al seu poble no calia. La resta van atansar-se als punts de votació a primera hora. “Un grupet d’amigues vam quedar-nos a dormir a casa d’alguna i a les 5 de la matinada érem a Can Costa i Font. Vam ser-hi fins a les 9 del vespre”, explica Tuneu, de Taradell. “A Prats de Lluçanès hi havia cues”, recorda Naranjo, mentre que Sala i Camprubí, d’Olost i Taradell, destaquen que mai havien vist “tanta gent anant a votar” .
Passats cinc anys, la il·lusió d’aquell dia s’ha esvaït i s’ha convertit en desencís. Se senten desil·lusionats, perduts, enganyats i decebuts. “Vaig creure’m l’1-O”, diu Bardolet, de Vic. Estava convençut que el resultat s’aplicaria al cap de 48 hores, tal com s’havia acordat. Però “es va anar a jugar un partit sense saber qui hi havia al davant, qui era l’àrbitre ni com era la pilota”, apunta el jove. Seguint amb el símil esportiu, Rossell considera que els polítics catalans es devien pensar que ni tan sols s’arribaria a jugar el matx perquè l’Estat espanyol ho impediria. Llavors, “va quedar demostrat que no hi havia ni estructures d’estat ni res”. Camprubí creu que “no eren conscients de la reacció de l’Estat” ni de la resposta de la societat, a qui posteriorment “van traspassar tota la responsabilitat”.
Aquesta implicació, que llavors sí que hi era, es va escenificar amb mobilitzacions. Nois i noies, sobretot, que van tallar carreteres com la C-25 i la C-17 i van manifestar-se a Via Laietana o plaça Urquinaona de Barcelona. “Vam anar caminant des del barri del Clot fins a l’aeroport”, recorda Naranjo. Els sis joves coincideixen a criticar, però, que les mobilitzacions es desconvocaven poc després d’anunciar-se o duraven poca estona.
Bardolet: “Costa molt estar mobilitzat amb un govern que fa aigües i no sap on va”
També lamenten que se’ls hagi criminalitzat com a col·lectiu, i diuen que no han comptat ni amb suport polític ni de la societat civil. “[El president Quim] Torra va dir als CDR que ‘apretessin’ i quan vam anar al Parlament va sortir la Brimo de dins”, recorda Rossell, que ho va viure en primera persona. Bardolet hi afegeix que “la Generalitat s’ha presentat com a acusació particular en molts casos judicials”.
No parlen en abstracte ni en termes generals, ja que Rossell, per exemple, va estar encausat per desordres públics per tallar la C-25 durant la vaga del febrer del 2019, quan va arrencar el judici contra els líders independentistes. Al procés hi havia encausades quatre persones més i va acabar en absolució. Tot i això, el vilatortí hi ha “perdut temps i diners”. “S’han fet moltes accions que han imputat a molta altra gent i després aquestes persones s’han hagut d’espavilar”, diu, exemplificant-ho amb els nou CDR acusats de terrorisme en l’operació Judes de la Guàrdia Civil.
Segons Bardolet, “costa molt estar mobilitzat amb el panorama polític català actual, amb un govern que fa aigües i no s’entén cap on va, els objectius que té ni per què treballa”.
Precisament, la majoria dels entrevistats se senten orfes de representants i partits polítics. “Si hi haguessin eleccions ara mateix no votaria ni Junts, ni la CUP ni ERC”, assegura Rossell, mentre que Naranjo apunta que no sabria qui votar perquè va “molt perduda”. Per la seva banda, Camprubí, que és militant d’Esquerra, argumenta que “la repressió va fer molt mal als partits i no hi ha hagut relleu de cares noves, cosa que no permet avançar a la resta”. “I no ho faran perquè la gent els continua votant”, li contesta Bardolet.
Rossell: “Si hi haguessin eleccions ara, no votaria ni ERC, ni Junts ni la CUP”
“Si ara hi hagués una manifestació, no hi aniria”, apunta Naranjo. Una mostra d’aquesta desmobilització és que dels sis joves, només una va assistir a la mobilització de la Diada d’aquest 2022 a Barcelona. Es tracta de Camprubí, que explica, a més a més, que va acabar marxant abans d’hora “per vergonya”, enmig de crítiques entre partits i pancartes de “botiflers”. “No hi ha un missatge únic com l’1 d’octubre”, assegura. Tots sis consideren, de fet, que s’ha perdut l’esperit del referèndum.
De què creuen que haurà servit aquell llunyà 1 d’Octubre? Albert Sala respon que “de no massa cosa”, ja que la situació és “més desfavorable que abans”, mentre que Naranjo reitera que “s’ha perdut la il·lusió”. Tant Bardolet com Rossell coincideixen que va ser una demostració de força dels favorables a la independència i que la classe política catalana “no va estar a l’altura”. “I mal que ens pesi, també va servir per constatar que en un procés d’independència a l’Europa del segle XXI no n’hi ha prou amb la força democràtica.” En aquest sentit, Rossell i Camprubí també comparteixen que si es vol aconseguir la independència hi haurà d’haver violència. “Amb només una papereta no crec que sigui suficient”, opina la jove.
Per la seva banda, Núria Tuneu confiava que l’1-O “serviria de més” del que és actualment. Tot i això, remarca que “és un fet que ha marcat molt els joves” i servirà d’aprenentatge per no caure en els mateixos errors en un futur.
Per Camprubí, l’1-O va ser “com un assaig d’una obra de teatre” en què tothom hi juga un paper: “Els polítics havien de preparar les estructures d’estat i la ciutadania va confiar massa que algú ja ho faria.” “Per culminar la independència, polítics i societat han de tornar a veure quin és el seu rol”, sosté.
Sigui en partits de futbol o obres de teatre, el que està clar és que ara per ara els joves troben a faltar estratègia. Tampoc tenen clar quin paper han d’assumir i, a diferència de fa cinc anys, tampoc s’imaginen portant la iniciativa i sortint als titulars. “Entre la frustració i la repressió ens han fet capgirar els objectius. No sabem quin és el missatge ni cap on hem d’anar”, reflexiona Camprubí.
