Després de les alcaldies de Paquita Pastoret i Mònica Bonsoms, com ha anat l’adaptació a l’alcaldia?
Molt normalitzada. Durant els últims anys havia estat regidor d’obres i, per tant, ja coneixia la dinàmica de l’Ajuntament. Ser alcalde requereix molta dedicació cada dia. Encara que es pugui delegar en cada regidor, la feina d’alcalde suposa més del 50% de la tasca de l’Ajuntament, sigui en relacions institucionals, presentacions o trobades amb veïns. És la nostra obligació i cal fer-ho seriosament.
S’hauria imaginat mai en el paper que ara li toca desenvolupar?
No. Mai havia volgut ser alcalde. En períodes anteriors ja havia declinat ofertes que m’havien fet. La vida professional i familiar sempre ha estat prioritària per a mi. Però quan l’equip anterior va dir que plegava i no quedava ningú al capdavant, vaig veure-m’hi obligat per responsabilitat. Segurament ara també és quan disposo de més temps, perquè els fills ja són grans, jo estic jubilat i hi puc dedicar unes hores que temps enrere no podia destinar-hi.
A diferència d’anteriors comicis va haver-se d’imposar al grup de Veïns a les eleccions. Troba que és més sa per la política local que no pas que es presenti un sol grup?
No tenir oposició representa una comoditat pels que estan governant, i per tant el control que pot exercir una oposició constructiva és bo tant per l’equip de govern com pels tècnics i treballadors. Ara bé, també he de dir que no estic d’acord amb l’oposició destructiva que no vetlla pel bé comú i no té altra finalitat que el desgast del govern.
Intueixo que aquest últim creu que és el cas de Vilallonga?
No m’hi vull estendre, però no estic pas satisfet amb el paper que fa l’oposició, no.
Seria bo que cada vegada més els membres de la comunitat romanesa que viu a Vilallonga poguessin votar?
Tot i que la comunitat romanesa està bastant integrada, si exercissin el dret a vot, els ajudaria a viure la problemàtica municipal en el dia a dia de forma més intensa. Seria molt positiu. És una comunitat molt apreciada, però no deixa de ser una altra cultura. A ells, per una banda, els ajudaria en la integració, i a nosaltres també a entendre i assimilar les seves problemàtiques.
Les mancances en sanitat, caixers i serveis de municipis petits són un problema endèmic?
Veient la manca de personal sanitari en municipis més grans, crec que difícilment podem anar més enllà. Cal mantenir el que tenim, sense renunciar a les millores possibles. N’estem satisfets amb les hores que destina el personal sanitari del CAP de Camprodon, que disposen d’un local i una farmaciola on uns dies a la setmana pugen metge i infermera, i podem anar-hi a buscar medicaments. En serveis municipals estem fent una gestió adequada. Tenim quatre pobles, La Roca, Alella, Tregurà i Vilallonga, i és complex arribar a tot arreu, però ho resolem bastant bé. A més, Caixa d’Enginyers pujarà aviat periòdicament en una ruta perquè disposem de servei de caixer i de banca.
Com seria el seu Vilallonga ideal?
L’ideal és tocar de peus a terra i tenir el que puguem tenir. En moments determinats, a l’agost, Setmana Santa o caps de setmana llargs, tenim massificació. Hem de diversificar i potenciar un turisme més sostenible i per tot l’any, sense perdre el que tenim, creant una oferta cultural, paisatgista i de productes de la terra. La trumfa de la Vall és molt valorada tant a fora com aquí, però només en tenim un productor. A les muntanyes hi ha centenars de vaques, però sovint els vedells es venen fora pel seu engreix. Seria millor fer-ho aquí, i vendre una carn molt més ecològica. Donaria llocs de treball i els joves tindrien el futur a casa. No ens podem queixar, perquè disposem de restaurants, fondes, cases de turisme rural, botigues, carnisseries. Som afortunats, i tot i que es pot millorar l’ideal no està tan lluny.
Ara fa un segle Vilallonga superava a bastament el miler d’habitants. Ara està al voltant dels 400. És una utopia pensar que es podrà tornar a aquelles xifres?
A curt termini hem de mantenir-nos i augmentar a poc a poc, buscant riquesa i llocs de treball perquè també vingui gent de fora. Arribar al miler és una utopia, però soc optimista. Els ciutadans de la capital acabaran buscant altres formes de vida i estem ben posicionats per rebre’ls.
Vilallonga era considerat sovint com un poble de pas, per anar o tornar a les pistes d’esquí. El càmping i la segona residència han contribuït a tenir un estatus superior?
Totalment. Tot plegat, amb les fondes i turisme rural, ha ajudat a deixar de ser poble de pas, i que s’hi establissin turistes. Vallter capta molta gent, però els esquiadors passen per Llanars, Camprodon, Sant Joan o Ripoll, que també són llocs de pas. No sé si és agosarat dir que som un poble ric, però podem estar-ne satisfets.
Creu que la mancomunitat de la Vall i el Consell del Ripollès posen eines suficients per al desenvolupament del municipi?
Els recursos del Consell són limitats, però fan bona tasca en serveis elementals com escombraries, administració o transport. N’estem contents i any a any millorem més encara. La mancomunitat estava en hores baixes, però ara mateix s’està potenciant, i en el futur ens donarà serveis bàsics, en seguretat, camins o gestió de biomassa, als sis pobles de la Vall.
El Vilallonga postpandèmia ha variat substancialment del d’abans de 2020?
Costa dir-ho perquè també hi va morir gent, però, per una banda, la pandèmia va ser positiva pels pobles de la Vall. Moltes famílies de la ciutat van conèixer un nou sistema de vida, gràcies a la segona residència. Algunes s’han convertit en primera residència i s’hi han establert. El teletreball hi ha ajudat, i hi ha qui baixa un o dos cops a la ciutat. La tranquil·litat o la qualitat de l’escola rural que no tenen a Barcelona fa que tot plegat sembla que hagi d’anar a més. Els visitants de 2021 a 2023 van ser de rècord. Si la gent viatja a fora ja no ens repercuteix tan positivament.
Dos alcaldes propers, Xavier Guitart de Camprodon i Amadeu Rosell de Llanars, ocupen càrrecs de representació a les comarques gironines i al Ripollès, respectivament. Com és el veïnatge malgrat pertànyer a partits diferents?
Personalment me n’alegro molt. Són persones responsables, carismàtiques, amb capacitat de treball, dedicació i vocació. Fan i faran una bona tasca. La relació a la Vall viu un moment dolç. El veïnatge i responsabilitat compartida entre els alcaldes és remarcable, amb ganes de treballar en temes comuns, sense desavinences. Això s’ha de notar en els pròxims anys en benefici de tots.
En les eleccions catalanes gairebé un de cada quatre habitants de Vilallonga va votar Aliança Catalana. Li preocupa, fins i tot en l’hipotètic cas que s’acabessin presentant a les municipals?
Em preocupa molt. És un missatge fàcil que està calant a tot arreu, sobretot en zones rurals. La gent independentista està una mica decebuda, i ho estan aprofitant. El moment dels partits polítics tampoc ajuda, amb baralles constants. Cal fer un esforç per revertir-ho, tot i que tampoc veig el perill que es faci una llista local. Als pobles valoren la persona que encapçala el partit i, per tant, no em preocupa tant.
L’alcaldia li deixa espai encara per l’art i l’escultura?
No gaire. Dedico moltes hores a l’Ajuntament. Intento aprofitar dissabtes i diumenge per fer-ho, però m’hauria d’autoeducar una mica per guanyar temps. Abans, quan em despertava a la nit pensava com aprofitar el material de què disposo per a l’art, i en canvi ara penso en l’Ajuntament.
