Home de pell blanca, amb cognoms d’ascendència catalana i entre 46 i 48 anys. Aquest perfil, el més habitual a les alcaldies d’Osona i el Ripollès el 1999, s’ha anat perpetuant al llarg dels mandats i es repeteix també en els ajuntaments que van sorgir de les eleccions del passat 28 de maig. Així, si el 2003 ja hi havia només 12 dones alcaldesses entre totes dues comarques, actualment en són 13, una variació irrisòria tenint en compte que han transcorregut dues dècades.
Amb l’edat passa el mateix: els 46 anys que tenien de mitjana els caps de consistori del 2003 no van pujar a 47 fins al 2019 i a 48 aquest 2023. Es tracta d’unes dades que dibuixen un panorama clarament continuista i que no permeten parlar ni d’un rejoveniment ni un envelliment de la política coincidint amb circumstàncies de fons com l’augment de l’esperança de vida.
Que no bufin aires de canvi no significa, tot i això, que l’anàlisi no sigui pertinent. I és que és una evidència que l’edat juga un paper rellevant en la comunicació política i el màrqueting que despleguen els partits. Durant l’última campanya electoral a Manlleu, per exemple, Arnau Rovira equiparava la seva joventut a empenta mentre altres li atribuïen falta d’experiència. A Barcelona, els candidats Trias i Maragall van jugar la carta de la veterania a l’hora de contrarestar discursos sobre si comptaven amb prou vitalitat per pilotar un ajuntament.
Què ho fa, però, que a Osona i el Ripollès l’edat dels alcaldes hagi variat pràcticament zero en un quart de segle? Segons el politòleg Guillem López Bonafont, grosso modo els votants es poden dividir en dos grans blocs: els de mirada a llarg termini i els que ho fan a curt.
Aquesta darrera partió inclou la gent més jove i la més gran, un electorat que tradicionalment vincula el vot a qüestions molt concretes. Que s’obri un cinema, un pavelló, que es construeixi un skatepark… En el cas dels joves i, pel que fa a la tercera edat, evitar canvis en el que rutlla, com per exemple les targetes de bonificació del transport públic.
La ciutadania que més acostuma a respondre a la crida a les urnes és, amb tot, la de l’altre bloc, persones d’entre 35 i 55 anys. “L’electorat de mirada a llarg termini”, detalla López Bonafont, “gent en plena construcció del seu projecte vital que es planteja si viu a un bon lloc per criar els fills o si hi ha serveis i oportunitats laborals”. Partint d’aquesta base, i conscients que es tracta dels votants majoritaris, els partits busquen la manera de satisfer-los. I això passa per líders amb qui es puguin equiparar: “Trien qui més s’assembla a ells”. O el que és el mateix: polítics ni molt joves ni molt grans.
Aquest marc general encaixa amb la preponderància d’alcaldes d’entre 45 i 50 anys a Osona i el Ripollès, si bé tampoc es pot perdre de vista la barreja en un mateix sac de ciutats –Vic, a punt d’arribar als 50.000 habitants– i pobles de perfil disseminat que no arriben al centenar d’empadronats. Un mosaic heterogeni des d’on recordar que els resultats de les eleccions municipals s’han de llegir sempre en clau local i partint d’una major rellevància del factor persona que no les sigles.
“Sí que pot passar que, com que la política es desprestigia i hi ha cada vegada més desafecció, ens trobem un rejoveniment dels candidats”, explica López Bonafont. Tot i això, no és l’habitual. Almenys ara per ara: “Més aviat ens trobem persones en auge econòmic, social, presents a molts llocs… I això no s’adiu ni als més joves ni a gent de certa edat que pot estar una mica de tornada”.
Sobre la conveniència de jutjar en base al lideratge, la capacitat de gestió, la connexió amb l’opinió pública… I no l’edat, “és clar que sí”. Però la pràctica no sempre segueix la teoria, i en màrqueting no s’hi val a deixar caps pendents de lligar. “Els votants es deixen portar per molts apriorismes, una realitat que els partits tenen plenament en compte a l’hora de confeccionar les llistes electorals”, sentencia López Bonafont.
