“La ciutat de Vic ha trencat models antics i s’ha acostat més al poble”

Nascut al Passeig quatre setmanes abans d’esclatar la Guerra Civil, la vida de Quim Capdevila ha transcorregut a la plaça Major, on la família va establir un negoci de pastisseria que ell hauria d’acabar tancant pel boicot de què va ser objecte per una part de la ciutat, en revelar la seva pertinença a l’Assemblea de Catalunya i al Comitè Central del PSUC. La seva estada de jove a Suïssa va suposar un doble descobriment, el d’altres formes d’organització social i la manera de treballar la xocolata. De la seva activitat política a la clandestinitat en va sorgir una forta amistat amb Manuel Vázquez Montalbán, Raimon i Rafael Ribó. Tots quatre celebraven els seus aniversaris junts. Ha estat al darrere de molts moviments socials de la comarca, com la Coordinadora d’Entitats, el moviment antiurani, per la residència hospitalària, la vegueria de l’Alt Ter o les candidatures electorals de progrés. Professionalment, acabaria derivant la seva activitat cap al mestratge i l’elaboració de productes de pastisseria per a tercers fins que va crear la fundació Kabk’uh, amb la qual ha treballat a l’Amèrica Llatina impulsant escoles de xocolateria i el conreu del cacau en països en vies de desenvolupament. Una tasca que l’ha convertit en un dels pocs estrangers nomenat membre permanent de l’Acadèmia Francesa de Xocolata. Aquest divendres viurà una jornada especial envoltat d’amics que glossaran la seva figura, com el mateix Ribó, actual síndic de greuges; el cantautor Rafael Subirachs, que musicarà quatre poemes de Miquel Martí i Pol, o la rapsode Montserrat Grau, que en recitarà d’altres. Aquest és un reconeixement que ha de satisfer, per algú que a més ha passat la seva vida a la plaça Major. Per mi serà molt emotiu. He tingut força reconeixements de llocs on he anat a ajudar-los, però el fet que sigui la teva ciutat... D’una manera o una altra tota aquesta feina l’he fet fora. Excepte a finals del franquisme, que llavors sí que vaig tenir un cert protagonisme juntament amb altres companys. El fet que et facin un reconeixement és d’agrair i sempre penses que no l’hauries de tenir. L’anterior homenatge que es va fer va ser a Lluís Solà i Sala. La ciutat s’està reconciliant amb l’esquerra? Això en definitiva demostra que la ciutat ha trencat models que tenia antics i s’ha acostat més al poble i això des del punt de vista polític és molt important. Aquest canvi que s’ha fet des de fa uns anys a la ciutat és una cosa positiva que enalteix els mateixos polítics i a la vegada dona peu a la ciutat a tenir una percepció de tot el que s’ha fet i espero del que es faci. Que una part de la gent faci boicot a un comerciant per les seves idees polítiques només podia passar aquí. Des de fa 15 o 20 anys, la classe que tenia més pes a l’hora que la política es fes d’una manera o una altra també ha canviat. Però sobretot hi ha hagut una obertura de la ciutat i hi ha guanyat molt. A l’activisme actual s’hi tornen a afegir noves generacions. Sectors joves que havien portat un temps més apagats i que ara recuperen aquest esperit de canviar les coses. Hi ha hagut un canvi molt positiu des de fa 10 o 15 anys. S’ha anat a poc a poc, però s’ha arribat a un nivell d’unes forces polítiques que miren més el contingut general que la força que puguin tenir petits emprenedors que podien fer que la història passés per un cantó que no era la realitat. Li agrada més que el recordin pel seu activisme polític o per la seva activitat professional? A nivell professional tinc molts reconeixements, els primers els vaig tenir a França. També arran que durant 15 anys vam treballar en aquestes zones, quasi totes xocolateres. Es va crear una escola a Cuba, una a Veneçuela, gràcies a l’ajuda de la fundació Kabk’uh. Allà va estar treballant en preservar el producte de més qualitat. Això és una mica parcial. L’aspecte per mi més positiu de la feina que s’ha fet és crear les escoles, perquè ells mateixos tinguin els elements per donar més valor afegit a una cosa que ja tenien. A Cuba l’hi va portar alhora, la xocolata, l’interès pel país, l’esperit solidari? L’anada a Cuba va ser per uns amics cubans que van estar aquí i hi vam fer amistat amb Manuel Vázquez Montalbán. Vaig arribar allà i vaig anar a veure Cristina Jorge i els vaig proposar fer una escola allà que pogués tenir un àmbit de tota Amèrica Llatina. Els va semblar interessant, però volien veure què és el que jo feia. Els vaig convidar aquí i van veure l’escola de Vic amb unes demostracions del que es podia fer. Al cap de dos mesos em van dir que ja hi podia anar. Així va començar la creació de l’escola allà, amb cursos de gent que venia de tot arreu, també de Veneçuela, i ens van demanar que hi anéssim perquè volien fer una escola allà. I tota aquesta cadena gràcies a la gent que hi havia aquí a Chocovic, alguns d’ells van anar allà també a fer cursos. També van venir a fer estades aquí. Com es va portar vostè amb el castrisme? A veure, quan jo en parlo tothom em diu que perquè penso el que penso. Estàvem amb un boicot. Els Estats Units anaven contra el govern de Cuba perquè era socialista de veritat. Aleshores tenien una situació com la que podia tenir Catalunya aquí després del franquisme. Faltaven moltes coses. Si anava un vaixell a Cuba, els americans no el deixaven passar. Era una situació greu i sortir-se’n no era fàcil. Has de veure-ho i viure-ho per adonar-te’n. A més, tot això genera estraperlo, que aquí també havíem viscut. Durant 10 anys hi anava i m’hi estava dos o tres mesos, depèn dels cursos. En aquell moment es passava difícil. La seva vena xocolatera li va venir de la seva estada a Suïssa, més que per la tradició familiar? Jo ja tenia 18 anys quan hi vaig anar per primera vegada. Vaig arribar allà, només tenia una adreça i ells em van posar en contacte amb un xocolater d’allà. Vaig fer una estada de tres mesos aprenent. Quan vaig tornar aquí vam voler crear una escola. Des de Barcelona una empresa que comprava i venia cacau, que després va ser Cacau Sampaka, es va posar també a fer xocolata. Ara està ple de botigues de xocolata, però aleshores era un producte que a Vic es treballava poc. El meu avi ja havia fet coses amb xocolata, però no tenia projecció. Aquí no n’hi ha, de cacau, s’havia d’importar i hi havia un boicot també a causa del feixisme. Era una mica una cosa de luxe, no com ara. Vam començar a fer coses de xocolata i aquests de Barcelona van venir aquí i vam crear una petita fàbrica, d’on va néixer l’escola de xocolateria. D’aquí es va iniciar un procés que ha estat molt productiu per la ciutat. Les propietats saludables de la xocolata sempre l’han preocupat. M’ha preocupat i m’ha agradat. Jo menjo cada dia de 50 a 70 grams de xocolata, de cacau gairebé. No és el mateix una xocolata d’un 80% de cacau que una del 40%. N’hi ha que són més àcids i si vols un cacau baix de sucre n’has de buscar un de concret. Hi ha tres tipus de cacau, a part de les denominacions d’origen que hi poden haver. Ser membre de l’Acadèmia Francesa de la Xocolata és un reconeixement que no té ningú més a l’Estat. A França hi he anat cada any perquè hi ha una escola molt important, però des de fa molts anys fan el Saló de la Xocolata. Hi he anat a fer conferències i hi he participat des de fa més de 15 anys. Hi ha pocs estrangers que el tenen. Això que la Guàrdia Civil li requisi una mona sí que és una distinció que no té ningú més. Això va ser una passada, d’aquelles bajanades d’esperit curt. Si no l’haguessin tret no hauria passat res i només se n’hauria assabentat la gent de Vic. I va sortir a tot arreu. Alguns diaris deien: “La Guàrdia Civil se lleva un pastel de una pastelería”. Encara quedava més ridícul. Eren els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i coordinació amb els altres pobles de l’Estat. En definitiva, tot el que hi havia en aquella mona eren retalls de diari. L’Snoopy feia la reflexió final: “Aquest Estat necessita unes constituents”. Era el moment que l’Assemblea de Catalunya, que era a la clandestinitat, va començar a dir que l’estenguéssim a fora. Vaig pensar que era perfecte per aprofitar la Pasqua, ja que sempre buscava una mona que tingués un contingut social. Aquell any això em va anar perfecte. Quan la vam posar a l’aparador, al vespre, abans de tancar, va venir la Guàrdia Civil i s’ho va emportar. Això li va donar notorietat i li va portar problemes. La classe alta vigatana va fer un boicot. Em sabia greu pels meus pares, però vaig dir cap problema. Vaig parlar amb els treballadors, els vaig dir que tancava però que no volia que perdessin la feina. Els vaig proposar fer productes de xocolata per a altres pastisseries i clients. Vam anar al Sot dels Pradals i vam crear el que ara és Chocovic. Va durar força anys, uns es van plantar per ells, altres van fer altres coses i quan ja no quedava ningú ho vam tancar tot. Un partit com el PSUC tindria rellevància en la situació política actual? En aquell moment aglutinava tota una gent, era una cosa molt oberta, molt diversa i ara cadascú té uns interessos i els defensa tant com pot. És normal i afortunadament podem fer-ho així. En aquell moment havíem de lluitar contra el que teníem al davant. Ara et pot agradar o no el resultat, però l’estructura democràtica està bé, cadascú escull el que vol. Quan vostè va iniciar el seu activisme hi havia gent a la presó per les seves idees polítiques, com ara. Estem tornant enrere? Jo diria que no hem avançat. Una mica la responsabilitat és nostra, de tots plegats, perquè una cosa com la que està passant ara, un país despert no ho toleraria. Que una persona pel que pensi o digui el puguin posar a la presó. Això cap país nòrdic no ho entén. De tota manera, vostè no ha vist la plaça Major tantes vegades plena de gent protestant com darrerament. Sí, però no n’hi ha prou de protestar. Si la gent es posés d’acord i digués que a partir de demà ni un cèntim a aquest Estat, no ens poden pas posar tots a la presó. Tenim forces que no les aprofitem.

“La ciutat de Vic ha trencat models antics i s’ha acostat més al poble”

L’Esquirol vol acabar el camí de la Casa de l’Hora

“Ha estat un plaer, però no aniré a cap candidatura, me’n torno a casa”

Neix l’Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

“A Catalunya no solucionem els problemes fins que ja són molt grossos”

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

Mor Joan Capdevila, corresponsal històric d'EL 9 NOU al Moianès