Quan Montse Barniol (ERC) va esdevenir alcaldessa d’Alpens el 2003, només hi havia nou dones al capdavant dels ajuntaments d’Osona. “En vint anys no hem incrementat. Tinc la sensació que costa fer créixer aquesta xifra”, explica Barniol. I les dades ho certifiquen: actualment n’hi ha 11 a les 50 alcaldies de la comarca (un 22%) i 6 de 19 al Ripollès (31%). Ambdós territoris, doncs, estan lluny d’arribar a la paritat.
EL 9 NOU ha reunit algunes de les alcaldesses que no es presentaran a les properes municipals per analitzar aquesta realitat amb motiu del 8-M. “La política no és diferent que la resta del sistema, que encara està molt masculinitzat”, diu l’alcaldessa d’Alpens, remarcant que “la base” de tot plegat rau en el fet que no es comparteixen del tot les “tasques domèstiques i de cura”. “Per estar en un ajuntament, has de tenir molta disponibilitat i les dones fem moltes coses”, remarca Maria Anna Pineda (ERC), de Seva.
Això condiciona el primer pas: fer el salt en política. Barniol i Pineda reconeixen que no els va costar, però a Nuri Soler (CUP), quan van proposar-li entomar l’alcaldia de Montesquiu, va venir-li “por de no arribar a tot arreu”, entre la feina o cuidar de la seva mare. Des de Vic, l’alcaldessa, Anna Erra (Junts), recorda consultar amb la família per entrar com a regidora. I més endavant, com a candidata a l’alcaldia també patia per, a més de “complir les expectatives de la ciutat”, “poder arribar a tot”. Per tot plegat, reconeix que, durant aquests inicis, va sentir culpa per “estar massa fora de casa o no poder ser-hi prou perquè s’havia allargat una reunió.
A tot això, s’hi suma la pressió de ser “les primeres” de la història de la democràcia. Erra, Pineda i Barniol van estrenar-se a Vic, Seva i Alpens. La de Seva recorda viure-ho amb cangueli, mentre que Erra va sentir més pressió el segon cop que va presentar-se. “Per mi revalidar l’alcaldia era un examen en moltes coses: a la feina ben feta i a la confiança que una ciutat pot tirar igual o millor amb una dona al capdavant”, diu. A més d’aquesta pressió, també ha hagut de conviure amb l’estètica: “Un home pot anar vestit igual i no pot passar res, però sé que per la festa major molta gent em mira per veure com va l’alcaldessa”.
Tot i aquests temors inicials, des de no arribar a tot arreu fins a complir unes expectatives, les quatre entrevistades coincideixen que la manera de fer entre les alcaldesses és diferent. “Tenim més empatia i som més properes”, apunta Pineda, mentre que Erra afegeix que “escoltem més” i són “un punt més resolutives”. En aquest sentit, totes subratllen que generalment aposten més pel diàleg. “Ens cansen molt les reunions de brega. Potser els homes hi estan més acostumats”, exemplifica Barniol. També remarca que tenen “la capacitat de fer xarxa amb altres veïns, entitats o ajuntaments”. “És molt propi de les dones perquè tenim una trajectòria innata de buscar consens, més enllà del prestigi”, diu. En aquesta mateixa línia, l’alcaldessa de Vic subratlla que “la dona no busca el reconeixement o el prestigi en la política” com sí ho pot fer un home.
Aquesta proximitat de les alcaldesses suposa que a vegades hagin de fer de psicòlogues a alguns veïns. Tal com destaca Soler, “la gent s’atreveix a parlar de qualsevol tema, fins i tot personal, més enllà de la política”. Això, però, també pot ser una arma de doble tall, ja que pot suposar més atreviment que amb un alcalde “potser no tindrien”.
De fet, tant Erra com Barniol han patit situacions de discriminació. L’alcaldessa d’Alpens recorda una reunió, molt al principi d’entrar a l’Ajuntament, en què un home “no em va mirar mai als ulls. No va superar reunir-se d’igual a igual amb una altra dona”. En aquest sentit, subratlla que pel fet de ser dona i jove a les primeres legislatures va haver de bregar. Erra rememora alguns moments del primer mandat quan havia rebut comentaris de menyspreu d’un regidor de l’oposició i d’idees retrògrades. També alguns inputs per les decisions preses per voler transformar la ciutat. “Hem hagut d’esperar que arribés una dona perquè ens xafés no sé què”, parafraseja Erra, mentre remarca que “això no ho diran mai d’un home”.
El que tampoc és habitual és sentir que un polític renuncia al càrrec i menys, tal com apunta Barniol, “per temes de cura de família”. Ella va haver de fer-ho quan era directora general d’Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi “perquè compaginava l’alcaldia amb el segon fill i la salut del meu pare va empitjorar”.
Per tot plegat, trobar candidates per ser regidores i, encara més, candidates a l’alcaldia és difícil. I les quatre entrevistades en són un exemple. Tot i que a Montesquiu encara està per concretar, a la resta els ha agafat el relleu un home al capdavant del partit que ara representen. Barniol confessa quedar-se amb “l’espineta” de no trobar un relleu femení. “Totes quatre tindrem un bon candidat, però és per militància. Quan retrocedim en nombre d’alcaldesses, perdem l’oportunitat de ser un model de gestió de la cosa pública, que les dones podem estar al capdavant dels ajuntaments i governant”, conclou.
En aquest sentit també es pronuncia Soler: “És bo que intentem mantenir la nostra figura per a les generacions que venen”. Precisament, a Montesquiu, tal remarca Soler, “és normal tenir alcaldesses”. Ella és la tercera en dotze anys. En una visita escolar al consistori, una de les alumnes va demanar-li què havia estudiat per ser alcaldessa. Va preguntar-li perquè a ella algun dia també li agradaria ser-ho.
Sigui com sigui, tant Soler com les que van esdevenir primeres alcaldesses en el seu moment tenen clar que no seran les últimes que arribaran a l’alcaldia. Ara bé, tal com subratlla l’alcaldessa de Vic, “si no es prestigia la política, no voldran posar-s’hi ni homes ni dones”.
{{ comment.text }}