Quan van entrar a govern, fa poc més d’un any, ja tenien clar que l’habitatge seria un dels grans reptes. Una legislatura donarà per posar remei a l’encariment de preus, la falta d’habitatge assequible, la demanda per sobre de l’oferta…?
No hi ha varetes màgiques, no ho resoldrem d’un dia per l’altre, però estem convençuts que hem dissenyat polítiques estructurals de curt, mitjà i llarg termini que ens permetran disposar d’un parc d’habitatge públic, protegit i de lloguer assequible de manera permanent. L’objectiu és arribar al 15% a Catalunya. Avui, 9 de cada 10 catalans tenen dificultats pel que fa a l’habitatge. Si una família ha de dedicar un 40% o 50% dels recursos a mantenir el sostre, no pot invertir en cultura, educació, oci… altres elements fonamentals en qualsevol projecte de vida. A curt termini, hem exercit el tanteig i retracte de manera massiva i hem triplicat els pisos comprats per la Generalitat respecte als darrers anys. Només aquest 2025 n’hem adquirit 1.800 que s’incorporen al parc públic amb protecció permanent. També hem actuat en la regulació dels usos no residencials de l’habitatge (turístics, lloguer d’habitacions, de temporada…) i hem aplicat el topall a les rendes de lloguer, una eina eficaç sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, on ja s’ha notat una reducció del 5% en zones tensionades.
I a mitjà termini?
Tenim el pla 50.000, que els ajuntaments han acollit molt positivament. Són la primera porta on arriba la demanda ciutadana, i el problema de l’habitatge és molt extens: si abans afectava sobretot capes vulnerables, avui són aquests 9 de cada 10 ciutadans. Fins ara, 200 ajuntaments han ofert 670 solars per construir habitatge públic; la meitat estaran en alguna fase de producció el 2026. També hem identificat 214.000 habitatges potencials a partir de sòl urbanitzable, àrees que s’han de desenvolupar on també pot haver-hi activitat comercial, industrial i habitatge tant lliure com protegit, que n’ha de representar el 50%.
Però perquè tot això sigui possible cal el sector privat.
L’objectiu és monumental. Veníem d’un ritme de construcció de 500 pisos protegits l’any. El Pla Territorial Sectorial d’Habitatge, que vam aprovar en arribar al govern, ens marca un dèficit de 220.000 habitatges que cal construir en 20 anys. Aquest planejament és imprescindible perquè la maquinària no s’aturi i perquè puguem alimentar el pla 50.000 de totes aquestes peces.
Però a banda dels dubtes dels promotors, la gestió urbanística és lenta, i vostè, que ha estat a la política municipal, ho sap molt bé. Els tràmits contrasten amb la urgència de la demanda.
Hi ha coses que es poden fer. Treballem amb els col·legis d’arquitectes, aparelladors, economistes… El problema és tan gros i compartit que tothom se sent interpel·lat. El govern ha de liderar, però necessitem la col·laboració del sector privat i de les institucions, i estem rebent bona resposta. Hem acordat, per exemple, que en les promocions d’habitatge protegit s’eliminaran procediments de doble volta. A finals d’octubre o principis de novembre també confiem en una llei que permetrà a la Generalitat ser l’administració actuant en municipis petits o mitjans sense els recursos tècnics suficients. Podrem agafar el sòl i tirar endavant tot el procediment fins a la construcció. Creiem que això ens pot ajudar molt en comarques d’ajuntaments més petitons. I, amb tot, també vull felicitar els consistoris perquè, malgrat les dificultats, molts estan fent els deures i donant llicències en quatre mesos, la qual cosa demostra un esforç important.
Els habitatges que hagin rebut recursos públics no tornaran mai al mercat lliure?
Mai. En aquest país havíem destinat diners públics a habitatges que al cap de 20, 30 o 40 anys passaven al mercat lliure, i això era una mala utilització dels recursos de tothom. Tots els programes que desenvolupem ara incorporen la protecció permanent. Amb el Fons d’Emancipació per a Joves, ajudem amb un 20% d’entrada als menors de 35 anys que poden pagar una hipoteca però no tenen estalvis suficients. Ha tingut una gran acollida: preveiem unes 2.000 unitats familiars i ja en tenim 1.000 de tramitades i 4.000 sol·licituds. La condició és que no poden vendre el pis per sobre del preu de compra més l’IPC acumulat. És un exemple de com evitem l’especulació amb béns que han rebut suport públic.
I la rehabilitació? Hi ha molt habitatge buit o degradat fora de circulació.
Tenim el tanteig i retracte, que ens permet adquirir pisos de grans fons. A més a més, acabem de signar un protocol amb el Ministeri d’Habitatge per gestionar des de Catalunya els béns de la Sareb traspassats a Sepes: 13.000 pisos i 300 solars que s’incorporaran a la nostra reserva pública. Gestionar des de la proximitat és clau. La Generalitat també complementarà les rehabilitacions energètiques i d’accessibilitat que s’estan fent amb fons Next Generation i el 2026 volem obrir una línia de subvenció per a entorns rurals i nuclis antics, amb una doble funció: disposar de més habitatge protegit i regenerar entorns degradats. L’habitatge és una gran política social: tothom sap que la vinculació d’un ciutadà a un projecte de vila i de país és molt difícil si no té garantit el necessari per viure.
