Als anys vuitanta i els noranta van fer furor entre els adolescents catalans uns llibres d’influència anglosaxona en què el lector s’implicava de tal manera que podia condicionar la història amb les seves decisions, segons si continuava caminant per la carretera o es desviava pel bosc, acompanyava un amic, tornava directe a casa… El relat admetia múltiples finals i, a mesura que avançava, tots els escenaris eren susceptibles de desbloquejar-se o ni tan sols arribar-se a perfilar.
A Manlleu, el consistori que dibuixaran les eleccions municipals del 28 de maig està també tenyit d’incertesa. En això hi té molt a veure que l’actual alcalde, Àlex Garrido (ERC-JfM), no opti a un tercer mandat –no hi ha la possibilitat de fer confiança o castigar a les urnes una determinada manera de liderar–, però que en paral·lel es multiplicaran els partits amb voluntat de ser a l’Ajuntament. Així, dels actuals quatre colors –ERC, Junts, PSC i CUP– es podria passar a vuit si Ciutadans, Aliança Catalana, Ara Gent de Manlleu i En Comú Podem aconsegueixen prou vots.
Aquest panorama convida a pensar, d’entrada, en un consistori fragmentat: molt haurien de canviar les tornes en tres mesos perquè es donés una majoria absoluta. La darrera a Manlleu queda lluny. Va ser el 2007, en el segon mandat de Pere Prat, i d’aleshores ençà cap partit ha igualat els mateixos resultats, tot i que ERC sí que s’ha mantingut a l’alcaldia pagant puntualment el peatge del desgast, com va passar el 2011, o el canvi d’alcaldable quan Garrido es va presentar per primer cop. Ara caldrà veure si el nom d’Eva Font juga a favor o en contra. També quina valoració fa la ciutadania del canvi de contenidors per la recollida de residus porta a porta i què passa amb Junts i el PSC, dues formacions que aposten per continuïtat de cares i podrien tenir opcions d’alcaldia segons els resultats i els pactes. I és que el dibuix d’un plenari amb molts colors resulta indissociable de la necessitat d’acords per formar govern.
El marge pot ser tan ampli com el que s’està demostrant a escala supramunicipal superat l’auge del procés independentista: ERC amb el PSC, com el mandat passat a Manlleu i aterrant al món local l’acord de pressupostos de la Generalitat? Junts i el PSC, seguint l’estela de la Diputació de Barcelona, tot i els cara a cara dels últims quatre anys entre Marta Moreta (PSC) i Arnau Rovira (Junts)? Reeditar la fórmula d’ERC i Junts? Aquesta darrera és una aliança que tots dos partits jutgen bona per a la ciutat aquest mandat, aïllant-se de les picabaralles a escala nacional, però que no passa l’examen d’una oposició que assegura que hi ha hagut un simple repartiment de regidories, sense full de ruta en comú.
Altres variables a calibrar en el cas de Manlleu són el paper de la CUP –saber si va tocar sostre amb els quatre regidors del 2015 o pot créixer amb la candidatura i el projecte que presentarà públicament el 23 de febrer– i l’impacte dels grups que actualment no tenen representació al consistori però hi volen fer forat. L’exregidor d’ICV Miquel Sánchez encapçala ara En Comú Podem i té treballat el vot de qui el coneix també en la faceta d’activista, mentre que Ara Gent de Manlleu podria recuperar de número 1 Benjamí Nieto, regidor del PDeCAT el mandat passat i qui encaixaria, almenys ideològicament, en un pacte sociovergent o sumant al costat de Junts.
Acaben d’amanir l’escenari d’incertesa els temes que marcaran la campanya, com el de la seguretat. Les enquestes assenyalen, de fet, que el que pot canviar a molts ajuntaments catalans amb els comicis del 2023 és que hi entri amb força l’extrema dreta; en el cas de Manlleu, Aliança Catalana, amb un candidat, Roger Saborit, que rebutja el qualificatiu de “xenòfob” per a la seva formació.
Seran també cartes segures de campanya els residus, el segon pont a sobre el Ter, els equipaments, com posar la directa amb la nova comissaria de la Policia Local, o parlar de la falta endèmica de sòl industrial a Manlleu tot i l’esperada posada en servei del polígon del Mas. Escrivia el poeta Miquel Martí i Pol que tot està per fer i tot és possible. El camí des d’on començar a traçar petjada, a mans dels electors. Com amb els llibres de fa trenta anys.
