El 17 de novembre de 1974 un grup d’activistes catalans, entre els quals hi havia Jordi Pujol, es va reunir a l’abadia de Montserrat i va fer el primer pas per crear Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Diumenge va fer 50 anys d’aquesta efemèride d’una formació que va ser hegemònica a Catalunya i que durant 35 anys va marcar també el ritme de la política estatal. Una història de llums i ombres d’un partit esquitxat per la corrupció, que es va dissoldre el 2016 i que va tenir sempre entre els seus grans bastions la comarca d’Osona, on la primera reunió formal d’afiliats es va produir el 14 de juny de 1976.
Entre els participants a l’arrencada hi havia els vigatans Joaquim i Josep Onyós, Enric Aguilar, Francesc Xavier Albó, Josep Maria Casals, Ramon Montañà, Pere Puig, Josep Serra Colomer, Joan Sunyol i Lluís Vall així com Xavier Rovira. Aquella primera trobada formal procedia d’un nucli més reduït format pels Onyós, Albó, Aguilar, Sunyol, Montañà i Puig. “Tot va començar al voltant de Joaquim Onyós, que tenia amistat amb Jordi Pujol i era el seu portaveu. Vam ser sis o set i de seguida es va estendre com una taca d’oli”, recorda Pere Puig. Ell hi va entrar per l’amistat que tenia amb Sunyol i assegura que “a molts ens agradava fins i tot el nom perquè per mi era una convergència d’il·lusions, valors, interessos i projectes de futur, i tot plegat al servei del poble de Catalunya”. Puig recorda que van anar a buscar gent de la Crida, d’Òmnium Cultural, empresaris i persones de l’entorn de Josep Pallach i a mesura que s’ampliava el nucli es van estructurar en diferents equips. De la segona tongada de militants, en destaca noms com els de Candi Espona, Just Palma, Enric Castellnou, Joan Orriols o Ramon Pla i més endavant també Pere Girbau. “N’hi havia que venien amb un accent clarament polític i d’altres com jo per un component més romàntic”, ressalta Puig. Molts d’aquests fundadors de CDC a Osona eren ja membres de diverses entitats com el Cineclub, la Unió Excursionista, l’Escoltisme, l’Agrupació d’Empresaris, la Creu Roja o el SADEI i es van engrescar “pel fet nacional i per la llengua”.
També s’hi va anar sumant gent de poblacions veïnes, com Torelló (Xavier Vilar), Prats de Lluçanès (Ramon Boladeras) o Olost (Francesc Reñé). En aquests primers anys de la Transició el creixement del partit va ser constant mitjançant reunions més o menys clandestines tingudes sovint a Vic en reservats a Can Solé (al Passeig de Vic), al Casino, al Gall d’Or i al Club Tennis Vic, però també al bar Parramon i al de Ca la Morena de Manlleu, a la rectoria d’Orís o a Can Pietx de Torelló, així com en cases particulars, sovint amb dirigents vinguts de Barcelona. En aquells inicis, el partit s’organitzava a través de l’Agrupació Intercomarcal Osona-Ripollès i, per això, sovint les reunions es feien a Orís. A finals d’any ja s’arribava al centenar de militants i també s’estrenava local propi al carrer Morgades de Vic. Un dels moments clau de l’arrelament i expansió del partit en aquell moment va ser la celebració al Cinema Vigatà el 4 de febrer de 1977 del primer míting d’un partit polític després de la dictadura franquista.
La història de la formació a Osona i aquesta gestació l’està recollint en un treball inèdit i encara no acabat l’exdiputat al Parlament (1984-1999) Enric Castellnou, que va començar-hi a militar el 1978. “CDC va ser el partit més important de Catalunya del segle XX”, afirma el politòleg. En el seu treball, Castellnou recull com a les primeres eleccions democràtiques de 1977 CDC, que formava part del Pacte Democràtic per Catalunya, va obtenir un resultat fluix i va ser quarta força a Catalunya, però en canvi a Osona ja va guanyar amb un 31,19% dels vots. “Era una comarca molt catalanista, tant de dretes com d’esquerres, i el fet de ser un partit nou va ajudar que aquí tingués molt èxit. Érem molt de la ceba”, diu. El nombre de militants osonencs no va parar de créixer i l’any 2005 es va arribar al registre més alt amb un total de 693. A tot plegat, hi va ajudar una manera d’exercir la política amb proximitat. “Jo em sentia diputat d’Osona i defensava, per exemple, el consorci de l’hospital, però també em passava els caps de setmana voltant pels 51 municipis i connectava amb la gent. També n’hi havia que em trucaven a casa a les 7 del matí o se m’acostaven dinant en un restaurant”, detalla.
Tota la documentació que Castellnou va acumular al llarg dels anys la va cedir aquest estiu a l’arxiu comarcal perquè sigui consultable en un futur. També va fer el mateix un altre membre històric del partit, Just Palma, que el 1978 va ser escollit pel Comitè Executiu Comarcal com a president, càrrec que va ostentar més d’una dècada, i també com a conseller nacional juntament amb Enric Aguilar i Josep Maria Casals. “Vam influir molt des d’Osona pels bons resultats que hi havia aquí i en Pujol ens tenia molt respecte. Quan fèiem els congressos, les ponències que nosaltres presentàvem eren exemple i model”, ressalta. Així, per exemple, posa en valor que va ser possible tirar endavant l’Eix Transversal, que ells tenien clar que havia de passar per aquí, o que arribessin diners per a la Biblioteca Joan Triadú o el Museu Episcopal. Palma té clar que en la suma de suports per tenir aquest pes va ser clau arribar a “gent important de la comarca que ens va ajudar molt i alguns sense que sortís el seu nom”, però també la feina dels alcaldes dels diferents municipis des de Vic fins a Prats de Lluçanès passant per Manlleu, Torelló, Centelles o Taradell. “Teníem gent molt bona i molt del país”, diu.
La fidelitat i el pes d’Osona van ser recompensades amb els anys amb diversos càrrecs, dels quals els de més rang els van ocupar el centellenc Joan Sala, director general d’Administració Local; els manlleuencs Josep Arqués, secretari general de Sanitat; Ramon Pous, director general de Ports i Costes, i Matilde Oliveras, sotsdirectora de Coordinació Administrativa; el rupitenc Albert Juanola, director general de Ramaderia; els vigatans Ramon Vilaró, director general d’Obres Hidràuliques; Joan Vergés, al Gabinet de Presidència, i Xavier Solà, secretari general de Cultura; i els taradellencs Francesc Homs, que va arribar a ser conseller de Presidència, i Antoni Reig, director general de Joventut. “Potser alguna vegada el Solsonès va treure tan bons resultats com nosaltres, però té molta menys població”, explica Palma, que lamenta que després de tanta feina de moltes persones i tants èxits el partit acabés desapareixent. “Ens vam equivocar i no vam ser prou valents després de la declaració de Pujol sobre els diners a Andorra”, afirma.
Menys hegemonia al Ripollès, comarca d’estiueig de la família Pujol-Ferrusola
La vinculació de la família de Jordi Pujol amb Queralbs gràcies a la tradició que els pares de Marta Ferrusola tenien d’estiuejar-hi ha creat uns vincles estrets entre la política ripollesa i l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya. El tarannà industrial i les dinàmiques pròpies de cada poble han provocat que les alcaldies no sempre responguin als apriorismes que se suposarien com a normals. Mentre que Ribes de Freser ha estat un feu tradicional del partit, no ha passat el mateix ni a Sant Joan de les Abadesses –on les disputes internes entre convergents i Unió van provocar una fractura a finals de la dècada dels noranta– ni a Camprodon. En canvi, a Ripoll i Campdevànol hi han governat intermitentment.
A les primeres eleccions democràtiques al Congrés espanyol després del franquisme, el juny de 1977, els responsables de Convergència explicaven a la premsa local que tenien una implementació de més de quaranta militants a la comarca. L’arrelament al Ripollès s’ha pogut constatar en la configuració del Consell Comarcal, on ha estat el partit dominant d’ençà que es va crear el 1988. Durant quinze anys aquest ens va estar presidit per Eudald Casadesús fins al 1995, i a partir d’aleshores Mingo Pairó i Jaume Vilarrasa, tots ells ocupant el càrrec després de no aconseguir l’alcaldia de Ripoll o Camprodon, respectivament. El pes dels vots a la resta de municipis del Ripollès va permetre a CiU de presidir-lo, amb només dues excepcions: entre 2003 i 2011, on els acords d’esquerres van apartar-los. Des de l’any passat ERC, PSC i CUP tornen a governar de bracet, deixant Junts a l’oposició. Un dels últims presidents que ha tingut internament el partit a escala comarcal fou Xavier Cima, fins que arran del seu matrimoni amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, va fer un pas al costat.
Fa dos anys es van acomiadar de la seu del carrer Morgades
La seu del partit al carrer Morgades de Vic va ser embargada segons escriptura de 2019 juntament amb cinc locals més a favor del Banc Santander per un import de 156.071,81 euros, més 5.852,69 euros d’interessos ordinaris, 64.379,62 euros de demora i 7.803,59 euros de costes. Fa dos anys i després de diversos robatoris, Enric Castellnou va demanar poder-hi entrar per recuperar la documentació, que després va ordenar i lliurar a l’arxiu comarcal. Un grup de militants ho va aprofitar per acomiadar-se de l’espai, que havia acollit infinitat de reunions i nits electorals. Van immortalitzar el moment amb una fotografia davant el mural que hi va pintar Pilarin Bayés, un dels grans actius de sempre de la formació.
