Tània Verge: “El sobiranisme té molt a aprendre del moviment feminista”

Aquest cap de setmana fa cinc anys de l’1-O. L’independentisme arriba més dividit que mai al cinquè aniversari del referèndum? Crec que el sobiranisme té molt a aprendre del moviment feminista, un moviment que es caracteritza per aquesta resiliència i resistència per entendre que tot projecte de transformació és col·lectiu, on no es pregunten procedències, on tothom suma, on es busca ampliar des de tots els espais i en tots els àmbits, on es compten totes i cadascuna de les victòries i no es perd mai l’horitzó de l’alliberament. S’entén que es tracta de millorar la vida de la gent dia a dia amb polítiques feministes, antiracistes, contra el canvi climàtic, aquesta és una transformació global i no hi ha lluita petita. Totes les lluites compten i les victòries se celebren, i en aquest cas l’1 d’Octubre va ser clarament una victòria. Vostè formava part fa cinc anys de la sindicatura electoral de l’1-O, i per aquest motiu va ser jutjada i finalment absolta. Ara, però, l’Audiència de Barcelona ha dit que el judici s’ha de repetir. Què en pensa? És un exemple més que aquesta causa general contra l’independentisme i tot un moviment polític i social, que és pacífic, és víctima d’una repressió política, judicial i també mediàtica per part d’un Estat que no ha dubtat a distorsionar el relat dels fets. Entenem el nostre cas com una peça més contra aquesta causa, perquè la sindicatura electoral era el símbol del referèndum de l’1-O, i vam ser víctimes de la primera querella que es va interposar junt amb aquelles multes diàries del Tribunal Constitucional contra els seus membres. Cal recordar que cap de les cinc persones que formàvem part de la sindicatura en aquell moment teníem càrrec públic, procedíem de l’àmbit acadèmic i professional. En el meu cas, venia de l’àmbit acadèmic amb l’experiència d’haver col·laborat amb diferents institucions durant la meva trajectòria i entenia el fet de formar part de la sindicatura com una transferència de coneixement i un compromís amb el futur del país en un acte tan noble com és poder fer que un poble pugui decidir lliurement el seu futur. Se sap ja quan se celebrarà aquest nou judici? En aquests casos la justícia no és lenta ni ràpida, sinó que les causes polítiques obeeixen uns altres calendaris. Per tant, estem a l’espera de com es vagin desenvolupant els fets. Deia que llavors, el 2017, vostè no tenia càrrecs polítics. Es va estrenar el maig de l’any passat al capdavant d’una conselleria de nova creació, la d’Igualtat i Feminismes. Què implica que per primera vegada existeixi aquest Departament al govern de la Generalitat? Deixi’m que li posi un exemple molt quotidià que no té a veure amb la conselleria, però permet entendre-ho molt bé. Oi que quan preparem algun sopar o activitat amb les nostres amistats i ens repartim les tasques, si en queda alguna que no és de ningú en concret, no tira endavant o no ho fa igual, quan diem que això ho farem entre tots i no se’n responsabilitza ningú, no avança? Amb les polítiques d’igualtat passa el mateix, si no hi ha una estructura de màxim nivell, de primer rang, que segui a la mateixa taula que la resta de departaments, les polítiques d’igualtat corren el risc d’acabar diluïdes. De fet, la prova la tenim en aquests darrers 40 anys. Quan hi ha un departament específic d’Igualtat i Feminismes, aquestes polítiques entren a l’agenda política com una política de primer nivell, augmenta el pressupost, la capacitat de treball transversal amb la resta de departaments i permet acompanyar i codissenyar els diferents projectes perquè el principi d’igualtat i la perspectiva de gènere integri tota l’actuació de govern. Com valora fins ara aquest treball amb la resta de conselleries? Què hauria de canviar del govern? És evident que la transformació feminista no és només cap a fora sinó també cap endins, però tenim ja molts exemples tangibles de com ho estem fent. Per exemple, vam aprovar una estratègia nacional de drets sexuals i reproductius liderada pel Departament d’Igualtat i Feminismes, però on participen vuit departaments més. Estem treballant amb cadascuna de les conselleries polítiques públiques molt concretes. Per exemple, amb Empresa i Treball hem creat un programa específic d’ocupació per a persones trans o amb Justícia, el decret llei de violència vicària. Tot l’àmbit de les violències masclistes és, per definició, interdepartamental perquè són violències que podem trobar des de l’espai educatiu, el comunitari, en entorns d’oci. També s’ha d’erradicar la violència institucional a la Generalitat? Exacte. I això ho hem dit des del principi, la violència masclista és estructural i, per tant, no és possible erradicar-la en una legislatura, cal acabar amb el patriarcat. Mentre aquest existeixi, les violències masclistes existiran. Però la violència institucional, que és aquella que ocorre perquè les administracions no actuem de forma prou diligent, ràpida o coordinada un cop s’ha produït un cas de violència masclista, aquesta sí que tenim l’obligació d’erradicar-la tan aviat com sigui possible. Estem incorporant ja diferents mecanismes amb indicadors d’identificació, mesures correctores i formem el conjunt de personal de les administracions públiques. El pressupost per a Igualtat i Feminismes per a l’any 2022 és de 92 milions d’euros, el doble dels recursos que es destinaven anteriorment a aquestes polítiques. De cara a l’any vinent, a quin pressupost aspiren? És evident que aspirem a un augment important perquè el pressupost inicial era de partida. És normal que quan un departament es crea de zero la seva dotació econòmica augmenti gradualment en el temps, perquè abans de poder gestionar un volum més elevat de recursos s’ha de muscular la mateixa estructura del departament. Aquest any ha sigut intens en la generació d’estructura, l’establiment de tots aquests plans amb tot aquest treball transversal i, per tant, ara tots aquests recursos han de continuar arribant per poder fer aquestes polítiques públiques que són garantia de drets. Però a quina xifra voldrien arribar? És una negociació que està oberta tant dins el govern com amb els grups parlamentaris amb qui s’ha de buscar suport per aprovar el pressupost al Parlament. En qualsevol cas, tenim clar que s’ha de reforçar moltíssim tot el que és en l’àmbit de les violències masclistes, el seu abordatge, els serveis, la política de prevenció... cal una estratègia a escala de país. També s’ha de reforçar tot allò que té a veure amb la política d’acollida, migracions, refugi, perquè el que necessitem com a país és crear un projecte de vida compartida. Totes les persones que vivim a Catalunya, visquin on visquin, tinguin l’origen que tinguin, tinguin el color de pell que tinguin, són part d’aquest projecte que construïm cada dia el conjunt de població i d’institucions. Ha estat a Vic en el marc de la presentació de l’acord marc de finançament als ens locals. Quin ha de ser el paper dels ajuntaments i els consells comarcals en el desplegament de les polítiques d’igualtat i feminisme? Tenim una màxima que és que les lleis d’igualtat no són recomanacions, són tan lleis com les altres i això vol dir que s’han d’implementar a tots els nivells. És evident que calen recursos perquè les polítiques siguin tangibles i els ens locals són cabdals perquè són l’administració més propera a la ciutadania. El que fem en aquest marc de finançament és, d’entrada, doblar els recursos que s’hi havien dedicat en l’anterior període. En el període 2022-25 destinem 91 milions d’euros al conjunt de Catalunya, el doble dels 45,4 milions del període 2018-22. En el cas de la Catalunya Central, passem de 3,3 milions d’euros a 6,1 milions. Fem aquest salt quantitatiu, que també és qualitatiu, per reforçar els serveis, perquè els serveis que tenim desplegats al territori i que oferim als ciutadans en coordinació amb els ens locals són serveis essencials. Estem parlant de la resposta urgent a la violència masclista, d’acollida ràpida a les dones que per un episodi d’aquests han de deixar casa seva, elles i els seus infants, dels serveis d’atenció i informació a les dones, que sovint també són la primera porta d’entrada per detectar les violències masclistes, o també els serveis d’atenció integral a les persones LGTBI i els serveis d’acollida a les persones migrades i refugiades. Són serveis que s’han de desenvolupar amb equitat territorial en el conjunt del país. Totes aquestes iniciatives que tira endavant el govern poden realment erradicar conductes individuals com les violències masclistes, la LGTBI-fòbia o el racisme? Quan parlem d’aquestes violències parlem de dues dimensions. Una és la de la reparació, un cop la violència ha passat, com som capaces de respondre, d’atendre, de posar en marxa tots els mecanismes i serveis perquè aquesta recuperació sigui l’adequada. No podem atendre d’igual manera una dona jove que una dona migrada, una dona trans o una dona gran. Que siguin els serveis que s’ajustin a les dones i no al revés, i això és vàlid igualment per casos de LGTB-fòbia i racisme. I d’altra banda, tenim l’eix de la prevenció, i aquest també és central. Per primera vegada estem dissenyant una estratègia nacional de prevenció que ha d’abastar tot el territori, tots els sectors i àmbits, i on tindran un paper central totes aquelles accions que van destinades als homes. I quin ha de ser el missatge cap als homes? Els homes tenen diferents missatges a fer-se seus. En primer lloc, han d’entendre com el patriarcat afecta les seves vides, els imposa una manera de ser, de comportar-se, els fa amb uns estereotips que ser home és tenir unes conductes que poden incloure des de la temeritat (les dades d’accidents de trànsit o d’accidents mortal demostren una diferència de gènere abismal) o, per exemple, també amb les taxes de suïcidi. Tot això que els homes no parlen de segons què o que no ploren... té conseqüències en la salut mental. Els restringeix també la possibilitat d’implicar-se de forma més activa en la parentalitat i com es distribueixen totes les tasques de la llar. Per tant, unes masculinitats antimasclistes o igualitàries els permetrien ser més lliures i feliços. D’altra banda, tenim el fenomen de les violències masclistes i la LGTBI-fòbia, perquè gairebé el 100% d’aquestes les cometen homes. Tenen una responsabilitat molt important en la seva erradicació. No estem dient que tots els homes són agressors, sinó, precisament, perquè no tots els homes són agressors, el que han de fer és contribuir de forma activa a la seva deslegitimació o desnaturalització en tots els espais: amb els seus col·legues quan surten de festa, amb els companys de feina, amb els d’estudi... A no deixar-ne passar ni una, a no qüestionar el testimoni de les dones. Aquí l’educació juga un paper rellevant, i també l’educació sexual i afectiva? Clarament, l’àmbit educatiu és molt rellevant. El principi de la coeducació que ha d’integrar totes les actuacions del sistema educatiu és cabdal. Ho és a l’hora d’oferir referents més diversos en els llibres de text, tenim encara uns llibres o materials didàctics on les dones no hi són prou representades i tampoc les persones racialitzades. Cal també aplicar metodologies docents per erradicar aquestes violències i canviar els comportaments. L’educació afectivosexual ha de començar als 0 anys i acabar al final de tota l’etapa d’educació obligatòria. És evident que de 0 a 3 el que estem fent és prevenció de violències sexuals en la infància, donar eines perquè els nens i nenes sàpiguen detectar aquelles conductes que són abusives i que els haurien de posar en alerta per explicar-ho a una persona adulta de la seva confiança. A mesura que avancen els cursos caldria donar les eines de coneixement del propi cos, inclòs els canvis físics, fisiològics, hormonals, la menstruació, la masturbació, les relacions afectives des de la diversitat sexual i de gènere. Tot això són eines per poder desenvolupar-se en la vida i poder tenir relacions igualitàries basades en el respecte, el consentiment i la igualtat. Se senten en sintonia amb el Ministeri d’Igualtat i les lleis que està impulsant? El Ministeri d’Igualtat també té un plantejament obertament feminista i, per tant, hi tenim moltíssimes coincidències. Algunes de les reformes tocava fer-les a escala estatal, perquè mentre no siguem independents algunes qüestions de caràcter orgànic o relacionades amb el Codi Penal són competència exclusiva de l’Estat. En el cas de l’anomenada llei del només sí és sí, de llibertat sexual, és evident que calia posar fi a aquesta anomalia del Codi Penal on a vegades es considerava abús i altres, violació, i hi havia moltíssima revictimització envers les dones. Era un avenç que s’havia de fer, però cal recordar que la llei catalana, la llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista, aprovada el 2008, ja incloïa les violències sexuals. En canvi, el marc jurídic estatal s’està adaptant ara al conveni europeu de referència, que és el conveni d’Istanbul, aprovat el 2014. Per tant, l’Estat anava molt tard a aprovar aquestes lleis. En el cas de Catalunya, com deia, ja hi havia reconeixement de les diferents formes de violència masclista més enllà de les que ocorren en l’àmbit de la parella o exparella i els serveis d’atenció ja atenien les persones sense la necessitat d’haver presentat una denúncia. Quina és la situació de les persones refugiades d’Ucraïna a Catalunya? Estem davant la crisi humanitària més important que hem viscut a Catalunya després de la guerra de Bòsnia quant a persones arribades. Són al voltant de 22.200 persones ucraïneses, amb la característica que el 80% han estat acollides per la mateixa xarxa de persones ucraïneses que ja hi vivien, familiars, amistats, xarxa de veïns, i només el 20% estan dins el pla estatal d’acollida. Aquest és un pla molt excloent, se sustenta en taxes de denegació d’asil molt rellevants. Té poca oferta de places i, per tant, en un cas d’afluència rellevant de refugiats com aquest, ha quedat desbordat. Això ha fet que sigui la societat, la mateixa comunitat ucraïnesa resident o els mateixos municipis o famílies que obrissin casa seva. A hores d’ara hem rebut zero euros per part de l’Estat per fer front a aquesta crisi humanitària. Des del govern de la Generalitat hi hem donat resposta a diferents nivells: garantint el dret a la salut, donant targeta sanitària a totes les persones que han arribat; el dret a l’educació d’infants i adolescents, o reforçant tots els serveis de primera acollida dels ens locals per poder continuar prestant un servei de qualitat. https://www.youtube.com/embed/ShlEgOX1dBg

Tània Verge: “El sobiranisme té molt a aprendre del moviment feminista”

358 persones van demanar ajuda per morir a Catalunya el 2024, un 63% més que el 2023, i es van fer 142 eutanàsies (+51%)

Prospera la moció de censura contra Joan Casadevall a Setcases

Els ‘secrets’ de la mobilitat internacional que han de saber treballadors i empreses

Els joves proposen solucions per usar millor les pantalles

LA PREGUNTA

Creu que Espanya ha d’incrementar la despesa en Defensa?

Arresten el conductor que va provocar l'accident mortal a l'Eix on van morir una dona embarassada i la seva parella

Junts trenca amb el PSC i es queda governant en minoria a Manlleu

Detenen dos joves per atracar una joieria a Torelló

Roben a l’aparcament dels treballadors de l’Hospital de Vic

La comunitat musulmana de Manlleu organitza un iftar especial per donar a conèixer el ramadà

Accident entre una furgoneta i un cotxe a Vic a l'antiga carretera de Prats

Mor l'empresari de Taradell Aman Barfull

La plaça de la Catedral de Vic, escenari d'un anunci de televisió

Mor un veí de Tona de 43 anys en un accident laboral a Centelles

Desarticulat un grup criminal que cultivava marihuana en una nau de Manlleu