Un dia que va durar 72 hores i de pell de gallina constant

“Cada cop que recordem aquells dies amb en Marc ens emocionem”. És Maria Balasch, regidora d’ERC a Vic, i es refereix al seu company de consistori Marc Barnolas, de Capgirem. Pensar en l’1 d’octubre de 2017 a molts els fa posar la pell de gallina i caure alguna llàgrima encara un any després. Va ser un dia intens que per a qui va anar a defensar els col·legis electorals per evitar que els precintessin va tenir gairebé 72 hores. Un diumenge, que començava ja el divendres a la tarda i en què moltes persones, algunes de les quals no es coneixien de res tot i ser del mateix poble o ciutat, van crear vincles que encara perduren. Aquest dimecres a la tarda alguns dels que van conviure a la Casa Bojons, un dels col·legis electorals de Vic, es retrobaven i recordaven les vivències convocats per EL 9 NOU.
La porta es va obrir abans que en altres col·legis, ja que en no ser una escola convencional tancaven abans de les 5 de la tarda. Una comitiva que va sortir de la plaça Major, on es van fer columnes fins als centres de votació, arribava. El personal tancava i deixava menjar d’una festa de jubilació, que havia sobrat, per als valents que hi farien vida el cap de setmana. Entre els que obrien, els regidors d’ERC Josep M. Diéguez i Maria Balasch i els de Capgirem Marc Barnolas i Sara Blázquez. Tot i això, recordaven dimecres, juntament amb Titi Roca, del PDeCAT, que també hi va passar la segona nit, “no hi havia ni regidors ni cap partit”, tots eren “gent que venia a defensar l’escola”. Al darrere no hi tenien una AMPA que hagués programat una festa de la tardor com va passar en altres punts de votació d’Osona i el Ripollès. Però abans de programar activitats com concerts d’artistes voluntaris, van abordar qüestions pràctiques del dia a dia en una assemblea: calien taules, cadires i una pissarra per fer els torns, que va quedar al local que el grup d’ERC té al mateix edifici amb altres objectes perduts o oblidats ara fa un any.
També es va acordar, com en altres llocs, bloquejar els accessos a la plaça: un tractor al carrer Dues Soles, venint del passeig; un cotxe, el de l’exregidor Nil Puigivila (CUP), a l’altre extrem, i el cotxe acabat d’estrenar de Balasch al carrer Cardona. El propietari del tractor, Eduard Solà, recordava que es va acordar amb el Comitè de Defensa del Referèndum (CDR) que acabava de néixer. Hi va ser dues nits i feien torns amb gent que el podia manejar per si feia falta apartar-lo per emergències. Tots els vehicles van acabar “sense ni una ratllada”, deien Solà i Balasch. Fins i tot, quan ja els van treure hi van trobar flors i alguns textos sobre la jornada.
Als que s’hi van quedar a dormir no els va faltar de res, i al matí la gent “es preocupava sobre com havíem passat la nit”. Els veïns i comerços hi portaven de forma desinteressada caixes de fruita, pastissos, pizzes i menjar amb el qual haurien pogut sobreviure fins i tot més dies. Per dormir, tot i que admetien que entre les dues nits potser van fer-ho quatre o cinc hores, es van repartir entre el vestíbul i el porxo del primer pis. Van ser nits llargues i fins i tot amb converses “molt profundes” entre persones que gairebé no es coneixien. Per exemple Blázquez va conèixer més de prop la veïna de replà amb qui fins llavors tenien una relació cordial “d’hola i adeu” quan es creuaven a l’escala. Assegurava que “fa un any que tinc vincle amb gent amb qui fins llavors no el tenia”.
Guillem Soldevila també hi va anar a treure el cap per apuntar-se a alguns torns el divendres abans del referèndum i hi va portar “la cafetera del despatx” que té a prop i que ajudaria a portar més bé la falta d’hores de son. Recordava el dia de 72 hores com a “molt emocionant” i com a moment especial el dia de la votació, quan va arribar un cotxe “amb un home que anava molt atabalat i que m’agradaria tornar-me a trobar”. Acompanyava una senyora en cadira de rodes a qui van ajudar a baixar i van portar fins a davant la preuada urna. “Tothom s’apartava perquè passés”. Joan Gil “tenia un sopar” el dia 30 de setembre de 2017. “Vam rebre un whatsapp que faltava gent a la Casa Bojons, en 10 minuts el vam desconvocar i cap aquí” a fer guàrdia, relatava aquest dimecres, encara que després es van traslladar a un altre col·legi perquè “aquí ja érem molts” i en aquest hi va tornar l’endemà. La mateixa nit hi va anar Mercè Coma, que de sobte es va trobar custodiant paperetes. Explicava que se li van acostar “dos nois joves” que li van dir que portaven paperetes que havia imprès el seu pare, que tenia una impremta. Les portaven en una bossa que tenien a la moto i “les vam anar a buscar amb un company per amagar-les a la Casa Bojons”. Més tard, “per no jugar-nos-la, me les vaig endur a casa” i a les 6 del matí va tornar a buscar-les fins que un cop el col·legi va estar a punt per les votacions les va posar amb la resta.
Montse Molas va anar a defensar el col·legi diumenge a la matinada, a les 5, quan “pensava que seríem quatre gats” i hi havia una seixantena de persones. Se li il·luminaven els ulls quan parlava de les cares “d’emoció, il·lusió” i dels aplaudiments en el moment en què arribaven les urnes des del carrer Cardona. Biel Quer hi va arribar també cap a les 5, quan ja hi havia “molta gent”. Començava una jornada intensa “d’emoció i esperes llargues”, a les quals se li va sumar la família per poder votar. Més tard, lamentava, es rebien “amb ansietat” les notícies de les càrregues policials a altres punts de Catalunya, i que van fer estar en tensió a tothom al llarg de la jornada.
De falses alarmes que “venien els piolíns”, com en parlava Molas, n’hi va haver moltes. I de fet, en l’assemblea de divendres ja havien activat plans sobre què fer amb les urnes i les paperetes si es donava el cas. Però “no es pot explicar més”, deien Roca, Balasch, Diéguez, Barnolas i Blázquez. Ells, asseguraven, es van passar el dia de la votació “desmentint bulos” de visites de la Guàrdia Civil i descartant “gent infiltrada”. En un cas, explicava Balasch, va seguir un suposat infiltrat que quan va acabar de votar “es va girar i em va dir si em podia abraçar perquè anava sol” i ho necessitava. Va ser un dels moments emocionants d’un dia de sentiments enfrontats i de “pell de gallina constant”. Un dels moments més tensos va ser quan a última hora del vespre “algú que tenia bona informació” va dir que llavors sí que venia la policia. “No recordo en la meva vida haver tingut una sensació de por tan gran, les cames em tremolaven”, diu Balasch. Al final no va passar res. Tots, els que hi eren des de divendres o els que s’hi van afegir diumenge, pràcticament no gosaven ni marxar del lloc, “què hi feies a casa?”, deia Molas, “tenies ganes d’estar aquí per si passava alguna cosa”. Alguns just van marxar per anar-se a dutxar, fer algun àpat a casa o treure el gos al llarg de les 72 hores. “És impossible de descriure les sensacions” que es van viure en aquells moments, deia Balasch, unes emocions que “avui en tornar a ser aquí”, afegia Roca, “et tornen a remoure”. Van compartir alegries, pors, plors i abraçades. Els polítics que hi van coincidir asseguraven que hi va haver “un abans i un després” en les seves relacions i recordaven “el moment final”, després del recompte i els moments de silenci amb centenars de persones al mateix lloc.
“Costa d’entendre que per anar a votar haguéssim de fer tantes peripècies”, deia Solà. Els qui van defensar la Casa Bojons estan d’acord amb Diéguez que tot plegat va ser una “explosió d’orgull de veure que érem capaços de fer-ho, malgrat totes les pegues”.