Xavier Torrens (Essen, Alemanya, 1966) és qui primer ha estudiat amb rigor el fenomen d’Aliança Catalana i la seva líder, Sílvia Orriols. Professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona i sociòleg, dirigeix diversos màsters i va introduir a la UB l’assignatura de Política de la Diversitat, Equitat i Inclusió. Ha barrejat la ciència social amb l’experiència directa a Ripoll, i d’aquí n’ha sortit el llibre ‘Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català’ (Pòrtic).
Ha arribat finalment a Catalunya un corrent polític europeu del qual ens pensàvem que n’havíem quedat al marge?
A Catalunya ha trigat a arribar el que es coneix arreu d’Europa i d’Occident com a nacionalpulisme. És un tipus de formació política que es basa, per un cantó, en un nacionalisme radical i identitari i, per l’altra, en un discurs de dreta populista. I en això té semblances amb Marine Le Pen a França, amb Giorgia Meloni a Itàlia, amb Alice Weidel a Alemanya o amb Geert Wilders als Països Baixos. En això, Catalunya ja és com Europa. En el llibre parlo de les emocions polítiques, i una d’elles és la sorpresa. Ha sorprès perquè molta gent potser pensava que no arribaria un moviment amb característiques d’aquesta mena. I és veritat que ens ha arribat amb algunes peculiaritats.
Quines serien aquestes peculiaritats del cas català?
Si ho comparem amb Vox, per exemple, hi ha diferències. Vox s’assembla més a un Víktor Orban d’Hongria., perquè tenen uns valors més conservadors, com per exemple el fet d’estar en contra de l’eutanàsia, de l’avortament o dels drets LGTBI. En canvi, Sílvia Orriols penja la bandera de l’arc de Sant Martí tres vegades cada any, o no tocaria les lleis vigents de la interrupció voluntària de l’embaràs o de regulació de l’eutanàsia. Per tant, està en aquest corrent europeu-occidental (perquè Trump també en forma part) però s’assembla més al corrent dels Països Baixos o d’Escandinàvia.
Fem aquesta entrevista al cap de pocs dies de què a les eleccions d’Àustria el Partit per la Llibertat (FPO), hagi estat el més votat a les eleccions. Estem parlant d’una tendència política amb expectatives de creixement?
Forma part d’aquest mapa. L’any 2023 va ser alcaldessa de Ripoll, només un any després, diputada al Parlament. Passa molt de pressa, i per això la sorpresa. És un fet que es dona molt en aquest tipus de formacions nacionalpopulistes. A Portugal, el partit Chega! tenia només un diputat l’any 2019 al Parlament, i ara en té… 50! El cas més conegut és el d’Itàlia: quan Giorgia Meloni es presenta per primera vegada amb Germans d’Itàlia, l’any 2014, té el 3,7% dels vots a les eleccions. El mateix percentatge clavat que Sílvia Orriols va obtenir a les del Parlament de Catalunya. I Meloni és ara la primera ministra. Allò que és previsible, ens agradi Aliança Catalana o no, és el seu ascens en les eleccions municipals de l’any 2027.
Ens aturem per parlar del nom que posem a aquesta ideologia política. Vostè en diu nacionalpopulisme i em fa pensar en el periodista Jordi Borràs –gran coneixedor d’aquests contextos ideològics– que proposava dir-ne dreta radical populista. És important, el nom? Si li’n diem feixisme, per exemple, ens passem de frenada?
Les coses tenen el seu nom. Aquest llibre està basat en la ciència política i en la sociologia, encara que estigui escrit en un llenguatge didàctic, com si fos un reportatge periodístic. La ciència política, de partits com aquests en diu nacionalpopulistes i els distingeix dels nacionalsocialistes, que serien el feixisme italià el nazisme alemany. És un error comparar Sílvia Orriols amb Adolf Hitler, o Aliança Catalana amb el feixisme. No respon a aquest paràmetres clàssics. El feixisme, en el seu origen, es considera com una avantguarda i posa dalt de tot les elits. En canvi, el populisme situa el poble enfront de les elits. Orriols, quan va anar a votar a les eleccions al Parlament, duia una samarreta de Revolta Pagesa. És a dir, insinuava un tipus de discurs antisistema.
Se situa enfront dels polítics, com si no formés part d’aquesta classe. Un discurs antipolític.
Va en aquesta línia. Si la comparéssim (i és comparable) amb Donald Trump, fixem-nos que ell també fa un discurs antipolític en contra del sistema encarnat en les elits de la capital, Washington. Orriols té un avantatge encara sobre ell: de Trump tothom sap que és multimilionari i una part de la gent no es creu, per tant, el seu argumentari. Ell està plenament dins del sistema, a dalt de tot! L’alcaldessa de Ripoll és una dona treballadora que viu en un pis de 70 metres quadrats, i per això molta gent de classe popular la veu com una més. Una d’ells. I això la imbrica encara més en el nacionalpopulisme. Ells diuen que no són ni d’esquerres ni de dretes.
Però són de dretes…
Després de diverses entrevistes em reconeix que sí, que són de dretes. A aquests partits els agrada que els diguin dretes alternatives. Però aquest no és un concepte que utilitzem en ciència política, on fem servir el que vostè deia, dreta radical populista. I un tercer que també utilitzem, el de nova extrema dreta. No la tradicional, la clàssica. No la de Jean Marie Le Pen, el pare, sinó la de Marine Le Pen, la filla, per entendre’ns. Tots, des de la mateixa Sílvia Orriols a l’ideòleg, Jordi Aragonès, o el secretari d’organització, Oriol Gès, es reconeixen en la líder francesa, o en Geerd Wilders.
No fa gaire dies, un representant d’Aliança Catalana, Pau Nadal, es va entrevistar amb Siegbert Droese, diputat d’Alternativa per Alemanya, el partit considerat com a més extermista de l’Eurocambra.
A l’Eurocambra hi ha en aquests moments tres grups parlamentaris situats en aquest àmbit del nacionalpopulisme. Aliança Catalana voldria establir relacions amb algun dels tres. Saben que no podrà ser amb el grup on és Vox perquè aquests els rebutjarien, però sí amb algun dels altres dos. I em consta que també han anat als Estats Units per establir relacions amb el Partit Republicà de Trump.
L’associació més fàcil és pensar que Aliança Catalana s’impulsa a Ripoll només perquè d’aquí venien els autors dels atemptats del 17A. Sí, però… segons vostè hi ha causes diverses.
Efectivament. És un fenomen multifactorial. Hi ha diverses causes. La principal, és la pròpia ideologia nacionalpopulista. Quan Sílvia Orriols esdevé regidora per primera vegada, l’any 2019, han passat gairebé dos anys després de l’atemptat terrorista i només obté un regidor de 17, amb uns 500 vots. Quan a Ripoll ja hi havia hagut Plataforma per Catalunya que havia tingut també un regidor. Van passar dels 312 vots a 503, és a dir que no hi ha un increment tan gran. Però què passa en els següents quatre anys? Que Orriols fa el seu discurs, té un altaveu i hi ha gent que la comença a escoltar. Passa als més de 1.400 vots en les municipals de 2023. Un any més tard, supera els 1.500 vots a Ripoll, en les eleccions al Parlament. Arriba a tenir gairebé 120.000 vots a tot Catalunya, amb una campanya electoral que fan amb pocs recursos perquè encara no surten als debats electorals de les televisions. Què ens diu això? Que un dels factors de creixement és la ideologia, el propi discurs que ella va poder emetre. L’altre, les tendències d’arreu d’Europa, que són onades que ens arrosseguen. Però n’hi ha d’altres, com el desencís pel procés. Els partits que Orriols anomena processistes (Junts, Esquerra i la CUP) ja veuen la independència com una opció a mitjà o llarg termini, mentre que ella continua defensant la declaració unilateral d’independència… d’aquí surt un altre gruix de votants.
I el discurs xenòfob, suposo…
Una de les senyes d’identitat d’Aliança Catalana: el que adreça contra les persones migrants i el que ella mateixa reconeix amb el terme d’islamofòbia. Això li dona vots arreu de Catalunya: a Ripoll, a Reus o a Salt. Si els altres partits polítics no parlen de l’islamisme radical, que va cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i que ha estat una amenaça, l’única veu que s’escolta és la d’Aliança Catalana. Davant d’ella hi té un desert de silencis.
“Cada cordó sanitari que li apliquin farà d’Orriols una màrtir crucificada, una pobra noia que planta cara als de dalt de tot”, diu vostè. Aïllar-la és contraproduent?
Com a analista no dic si s’ha de fer o no un cordó sanitari. El que dic és que si hi ha partits polítics (per exemple, els 122 diputats al Parlament que no volen ni AC ni Vox) el primer que haurien de fer és no fer una confrontació dialèctica directa amb Sílvia Orriols, que és quelcom que no han fet. Quan el president Illa, el president Rull o abans el conseller Elena van directament a la jugular, li permeten fer un discurs a les xarxes socials afirmant que tots els polítics –tot i que ella també sigui política– van en contra seva. És mimètic a l’estratègia electoral que va seguir a Ripoll i que va fer que obtingués l’alcaldia en quatre anys.
Estem, doncs, davant d’un fenomen en ascens?
Plantejo dos escenaris. Un de davallada, que seria probable si Sílvia Orriols deixés la política. Si continua com a líder del nacionalpopulisme català, allò més probable és l’ascens en les municipals, com dèiem abans. Si no es fan polítiques amb impactes social ni es fan discursos amb les emocions de la il·lusió i l’entusiasme, a qui s’escolta és a Orriols, amb un discurs que utilitza altres emocions, com el ressentiment contra els immigrants, la ràbia contra l’islamisme radical o l’amor a la pàtria.
