“L’Arnau va estar 48 hores amb nosaltres.” És el primer fill de Carla Mengibar i Albert Victori, que va néixer el 17 de desembre de 2020 i va morir dos dies després. “Havia de ser un embaràs completament normal”, relata Mengibar, fins que en el control de les 26 setmanes van detectar-li la pressió una mica alta. Els controls telefònics previs no li havien detectat cap complicació perquè tampoc era un embaràs de risc.
Al cap d’un dia tenia la pressió disparada. Van anar cap a l’Hospital de Vic, on van determinar que havia tingut preeclàmpsia, una malaltia que poden tenir algunes dones durant la segona meitat de la gestació. Afecta entre el 2% i el 8% dels embarassos i les dones presenten una pressió sanguínia elevada, quantitats altes de proteïna en l’orina i inflor. Van derivar-los a l’Hospital Vall d’Hebron, a Barcelona.
La situació, doncs, es va complicar per moments. Corria perill tant la mare com el nadó. S’havia d’escollir què fer primer, si treure el nen i després estabilitzar-la a ella o viceversa. “Vam decidir treure l’Arnau”, apunta la mare. Van fer-li una cesària d’urgència i el nen va néixer viu, però molt delicat de salut. A més d’un baix pes (640 grams), “els pics de pressió van provocar-li un vessament cerebral”, apunta la parella de Sant Julià de Vilatorta.
Davant d’aquest diagnòstic, tot indicava que no sobreviuria. Podia aguantar hores, dies o unes setmanes. Tal com afirma el pare, “vivia gràcies a la maquinària”. Amb la doctora, van decidir rebaixar-li un punt la respiració artificial per veure si podia fer-ho per ell mateix. No va poder i al cap de cinc segons va morir amb els seus pares. Tot i les 48 hores frenètiques, la parella va tenir clar que no volien que morís sol. Ho va fer als braços del seu pare.
Malgrat el poc temps de vida i una època marcada per les restriccions, avis i tietes van poder conèixer el nadó. L’hospital va adaptar-los un box. “Ens donava la sensació que si no el veia ningú, seria com oblidat”, comenta Mengibar. A més de la pèrdua, la família va haver de fer tots els tràmits burocràtics per registrar el seu fill i alhora certificar-ne la mort.
“No vam tenir gaire temps d’assumir el que ens havia passat. Ens van donar l’alta i érem a casa un altre cop”, explica la mare, recordant que “va ser molt dur”. Fins al cap d’uns dies no van ser conscients del que havia passat. El pare subratlla que “era una sensació molt rara. T’emportes una hòstia de campionat”.
“Estàvem preparats per acollir una vida… i no trobar-nos amb això”, relata Mengibar. Per això, la parella remarca la importància de l’atenció psicològica rebuda. Han hagut de recórrer a la privada. Des de la mort del seu fill el desembre, no van rebre una trucada de l’hospital barceloní fins a mitjans de febrer. “Era per telèfon i va ser molt fred. Va ser una experiència bastant dolenta i vam decidir anar per privat”, diu Victori.
La parella, de fet, encara està acudint a una psicòloga especialitzada en dol. “Sense ella no hauríem sabut com gestionar-ho”, apunta la mare, que va viure tots els efectes d’un postpart sense criatura. “Em van haver de tallar la llet, se’m contreia l’úter un altre cop…”, exemplifica.
La família i els amics també han estat un gran suport per a la parella. “Entre tots encara ho estem superant”, afegeix el pare. I malgrat tot aquest acompanyament, Mengibar remarca que és molt important parlar-ne perquè “et sents molt sol”: “Et dona la sensació que això només t’ha passat a tu perquè la gent no en parla.” En aquest sentit, Victori afirma que fins que no han viscut aquesta experiència no s’han trobat amb més gent que també l’ha patit: “És un tema molt tabú.”
La parella no s’ha estalviat comentaris de mal gust. “La frase mestra és: ‘Sou molt joves. Ja en tindreu un altre”, lamenta Mengibar.
I n’han tingut un altre. El passat 22 de setembre, fa tres setmanes, van tornar a ser pares. “En Sam no és el substitut de l’Arnau. És el seu germà”, subratlla la mare, que ha viscut un embaràs “de muntanya russa”, per la mala experiència de l’anterior. “Hem anat milers de vegades a urgències”, detalla. Sortosament, en Sam ha nascut bé i sa. Els menja i els dorm. “Quan sigui el moment, li explicarem que va tenir un germà gran. També és una manera de tenir-lo amb nosaltres”, afegeix el pare.
En aquest sentit, opina que “és trist fer com si no hagués passat mai res. És el meu fill, i encara que no hi sigui ho serà tota la vida”. “El tenim present tots els dies”, afegeix la mare. Per exemple, quan fan un dinar o un sopar en família, encenen una espelma per a ell. “Així està amb nosaltres.” L’homenatge més gran que li van fer, però, va ser quan va fer un any del naixement de l’Arnau. Van casar-se perquè “l’estimem i ens estimem”.
