Diu la història que a l’antiguitat totes les persones que habitaven la Terra parlaven el mateix idioma. Amb l’afany d’arribar fins a Déu i per sentir-se en igualtat amb ell van començar a construir una torre molt alta, la Torre de Babel. Segons la Bíblia, Déu els havia demanat dispersar-se i omplir la Terra, però no li van fer cas. Llavors els va castigar multiplicant el nombre de llengües perquè no es poguessin entendre entre ells. Malgrat l’origen religiós d’aquesta història, i que molts fossin precisament anticlericals, el símil de la Torre de Babel es va viure dins les anomenades brigades internacionals que van lluitar dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil. La barreja d’idiomes, però, no es va viure com un problema, sinó com un fet enriquidor, “estaven orgullosos del bilingüisme i el multilingüisme”, assegurava Ramon Naya, del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB, en una xerrada en el marc de l’exposició “Brigades Internacionals i multilingüisme”, que fins aquest diumenge ha acollit el Museu de la Torneria de Torelló. Aquest era un tret identitari de les brigades integrades per persones de diferents països que malgrat parlar diferents llengües i ser comunistes, anarquistes o socialistes, tenien un tret en comú: “defensar la democràcia i la lluita contra el feixisme”, afegia Lourdes Prades, del mateix grup de recerca.
Durant els anys en què van lluitar a l’Estat espanyol, dins les brigades, gran part de les quals es van formar a Albacete, una ciutat que alguns diaris de l’època van definir com el “Babel de la Mancha” –entre els 33.800 brigadistes que han documentat n’hi ha de procedents de 54 països–, se les van empescar perquè els soldats coneguessin els idiomes i molts “van haver d’aprendre una llengua sense saber llegir ni escriure”, i un motiu per fer-ho era “enviar cartes a la família”, apuntava Naya. En ocasions es feia a través dels anomenats diaris murals que penjaven a les brigades, i també feien llistes amb vocabulari bàsic per ser al front.
L’octubre de 1938 uns 600 d’aquests milicians internacionals, els de l’anomenada Brigada XII Garibaldi, que aplegava bona part d’italians, va fer parada a Torelló, ja durant la Retirada. Segons explicava l’historiador Gerard Verdaguer, es van allotjar a Conanglell i també a l’antiga Torneria Invisa, on hi havia una escola pública i on després s’hi va ubicar l’escola Rocaprevera. També eren a l’escola de les monges Carmelites i a la dels Maristes. En el darrer cas, comentava Verdaguer, el director “va marxar per por”, però el comitè revolucionari el va cridar i va acabar fent d’escrivent de les empreses col·lectivitzades. Al Teatre Cirvianum i a la cooperativa La Moral s’hi van fer diversos festivals. Segons l’historiador, al teatre hi ha documentada una “reunió d’alt nivell” amb la presència del llavors alcalde Manuel Griells (ERC) i Aldo Morandi, que havia format part del Partit Comunista, i André Marty, dirigent del Partit Comunista francès i màxim impulsor de les brigades internacionals. En aquesta trobada es van tractar qüestions com què passaria amb els soldats italians i alemanys que no podien tornar als seus països on hi havia dictadures.
Entre els brigadistes hi havia Giuseppe Lagonigro, que es va acabar casant amb una torellonenca i amb ella embarassada van fugir, després, a l’exili a França, on els van separar en camps de concentració diferents. També hi va ser Josip Broz, conegut com el Mariscal Tito, secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia, que després de la Segona Guerra Mundial va reunificar Iugoslàvia i la va liderar fins a la seva mort. El caràcter sec de Tito contrastava amb les històries que li explicaven al torellonenc Joan Salarich. Quan ell tenia un any l’havien assegut diverses vegades a la falda del mariscal, qui van requisar la sabateria que tenia la seva família al carrer Sant Miquel. Li explicava la seva mare, recorda, en un moment en què el seu pare “es va haver d’amagar”.
En aquella època, des de l’octubre de 1938 fins a mitjans de gener de 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, pels carrers de Torelló s’hi sentia l’italià. Però no només. Com passava a altres pobles d’Osona i el Ripollès que van acollir brigadistes, era com la Torre de Babel.
