Quan el coronavirus s’emporta una generació de la teva família

Deu minuts. Hauré escrit aquestes dues paraules centenars de vegades en un missatge de text quan faig tard, perquè qui m’espera no es neguitegi. Deu minuts passen tan de pressa que ningú s’enfada encara que acabin sent quinze. Voldríem que moltes coses només duressin deu minuts, com quan ens han de treure un queixal o com quan el cotxe arranca i ens esperen hores de viatge al davant. A vegades, però, voldríem que els segons passessin a poc a poc, però s’escolen sense poder-hi fer res, com els grans de sorra a la platja que intentem retenir estrenyent el puny. Joaquim Roqué va entrar a la sala on hi havia hospitalitzat el seu pare, en Pau, diagnosticat amb Covid-19, sabent que el temps amb ell s’acabava: “Va ser molt dur. Jo sabia que anava a Barcelona a veure el meu pare, i sabia que segurament serien els últims deu minuts que veuria el meu pare en la meva vida”, recorda. A més, duia el pes de ser l’últim de la família a parlar-hi. Només hi deixaven entrar un familiar, i la seva mare i les seves germanes hi havien estat en contacte les darreres setmanes i havien estat aïllades, algunes amb símptomes: “Com que em sentia, en el fons, una mica privilegiat respecte als altres, vaig parlar amb tota la família per si algú li volia dir alguna cosa, intentant no ser dramàtic”. Recorda tot el viatge des de Ribes fins a la Clínica Delfos pensant què li diria, però també, sobretot, com. Amb la mascareta i guants, a dos metres d’ell, li va repassar l’agenda que tindria quan sortís d’allà. “La Mireia [la germana gran d’en Joaquim] diu que quan surtis heu d’anar a l’Ícaro a fer un cafè amb llet.” També va intercalar missatges més transcendents, com el d’en Bora, fill d’en Joaquim, que li va voler agrair totes les coses que sempre havia fet per a ell. “No sé si a ell li va servir, però a mi sí”, confessa Roqué. Va acabar sortint de l’habitació abans dels deu minuts perquè el seu pare insistia que marxés perquè no es contagiés. No va tenir la sensació que el desenllaç fos tan a prop, tot i que uns dies abans els metges van deixar-li clar que el seu pare “no era candidat a intubació” perquè no hi havia prou recursos per a tots els malalts. D’alguna manera, el donaven per perdut. El van descartar per la seva edat i la seva patologia. Feia un any li havien diagnosticat leucèmia i li estimaven una esperança de vida de dos mesos. Signaríem que el nostre metge l’encerti sempre amb nosaltres, menys en situacions com aquesta. Per sort, les seves prediccions no es van complir i va poder mantenir una vida digna un any més, fins que va topar amb el coronavirus. El dia que va morir el seu pare, ingressaven la mare i la germana petita En Joaquim va tornar a Can Cigala, a Ribes de Freser, la casa on vivien els seus pares abans d’anar a viure a Barcelona, amb el cor en un puny. A les 6 de la matinada el va despertar la trucada de la seva germana petita, la Cristina, donant-li la notícia que el pare havia mort aquella matinada. En Joaquim descriu els minuts següents com una estranya calma, amb el silenci propi que hi ha en una masia a la muntanya, un matí de març. No té un mal record d’aquell moment. Al cap de deu minuts de penjar el telèfon va començar a veure com a poc a poc sortia el sol i es despertaven els ocells. Aquella escena, testimoni que la Terra continuava donant voltes, potser va ajudar a esborrar la sensació que fa que el món s’aturi, pròpia de quan reps un impacte així. Sense temps per pair-ho, sense poder viure un moment així en família, sense temps ni per pensar en les gestions que estàs obligat a fer, va rebre una altra trucada que li anunciava que la seva mare, la Sabina, i la seva germana petita, la Cristina, també havien de ser ingressades, en el seu cas a la Vall d’Hebron, al mateix hospital però separades en espais diferents. L’equip mèdic les havia visitades a casa i van començar a notar els efectes de la pneumònia. Enmig d’aquesta situació, en Joaquim es va haver de fer càrrec de les restes del seu pare. En Pau volia ser enterrat, però la funerària no els donava l’opció i només li deixaven incinerar-lo perquè estaven “molt ocupats”. Això el va fer posar molt nerviós, perquè després de no haver-lo pogut acompanyar ni acomiadar-se en condicions, tampoc podia complir amb la seva última voluntat. Ni mort, el virus l’havia deixat d’afectar. Reconeix que va ser tossut i va decidir reclamar poder acomiadar el seu pare com es mereixia: “És dur esperar mentre el teu pare està, amb tots els respectes, en una nevera. Va estar tres dies al dipòsit”, explica. “Cada dia que passa, penses que per la teva tossuderia, el teu pare està allà”, recorda. Al final van acceptar el trasllat i el van enterrar a Ribes. Hi van assistir ell, el seu fill i el seu gos, “que se l’estimava molt”. També hi va anar la seva germana gran, Mireia, a qui sempre van tenir a dos metres, sense poder-se ni abraçar. Només es permetien tres persones als enterraments en aquell moment. Ni la Sabina ni la Cristina van poder assistir al ritual de comiat del seu marit i pare, respectivament. Ni el seu pare ni la seva mare van ser 'candidats' a un respirador Recorda com ell i la seva germana gran concentraven les trucades de condol, mentre estaven pendents de l’estat de l’altra meitat de la família. L’aïllament dels malalts de Covid-19 i les seves famílies –que s’ha arribat a posar en dubte– fa que la informació arribi amb comptagotes i que les hores passin molt lentes mentre esperes notícies de l’hospital. En aquest sentit, alguna cosa va fallar, pensa en Joaquim. Els primers dies no patien per la seva mare perquè semblava que el pitjor havia passat i eren optimistes amb ella. Fins i tot van arribar a patir més per la seva germana Cristina, que feia uns mesos que havia tingut una infecció greu i no estava del tot recuperada. De cop, els van dir que la cosa no anava bé amb la Sabina. Al mateix moment que la Cristina millorava, la seva mare empitjorava. No saben si els metges no van transmetre bé la situació durant aquells dies previs o si la seva mare, sabent com havien patit amb el pare, no els deia la veritat. Tot i això, van posar-li una mena de mascareta amb aire molt aparatosa (BiPAP) –tampoc tenia dret a un respirador– i va aguantar quatre dies més. Va morir el 16 d’abril. El mateix dia també va morir un consogre seu, en Gregori, que s’havia contagiat a la residència on es recuperava d’un ictus. Van poder fer una videoconferència el dia abans de la seva mort. Ella no va voler rebre visites, perquè tenia la sensació que era com si l’acomiadessin, com va passar amb el seu marit, Pau. Tampoc havien pogut parlar gaire els quatre dies abans, perquè amb la mascareta que duia no s’hi veia, ni podia parlar gaire bé. Recorda com quan ja no pots comunicar-t’hi és quan ho passes pitjor, i estàs patint per la trucada de l’equip mèdic o d’infermeria. En el moment de l’entrevista, feta dos mesos després de la mort de la Sabina, cap dels tres germans dormia tota la nit. Encara es despertaven neguitejats, com esperant una trucada. La seva mare tenia 79 anys i el seu pare, 83. Li faig la reflexió que tots els que tenim pares d’aquestes edats potser hem pensat que el moment en què els perdrem està més a prop, però mai en aquestes circumstàncies, a la vegada, i sense poder-los acompanyar ni acomiadar. El cop va ser dur, fins i tot sabent que el seu pare tenia la leucèmia latent. “Quan la gent se’n va, se’n va, i mai és un bon moment”, assenyala Roqué. “Mai. Ni ara, ni fa un any hauria estat un bon moment. Mai és un bon moment pels que es queden”, afegeix contundent. Tot i això, l’avís de la malaltia del seu pare, a principis de l’any 2019, encara que costi d’entendre, va tenir un vessant positiu, reconeix. Tot i la malanança que patia, han passat un any ple de molt bons moments en família i està content perquè no li ha quedat “cap recança amb ells”. No li fa mal trobar-se les seves coses a Can Cigala, on els seus pares havien regentat un restaurant. És la casa familiar de la seva mare i que ha passat de generació en generació en els darrers 300 anys. En Pau era del Coll d’en Saquer, al nostre poble, i a Ribes encara el recorden remenant la carn a les brases. Van anar a viure a Barcelona als anys 60, però fins a l’any 2008 van tenir el restaurant, i hi pujaven cada cap de setmana sense excepció. En Joaquim, que volia compartir la seva pèrdua però no ho volia fer d’una forma trista, va decidir parar una taula, amb les mateixes estovalles, coberts, gots i cadires amb què molta gent relacionaria els seus pares, i va posar-hi també una foto d’ells, amb el Taga vist des del vessant oposat al que hi estem acostumats nosaltres. També hi ha hagut moments de sarcasme i humor negre, quan a més de teletreball, amb les seves germanes deien que estaven fent “teledol”. Explica que des que va morir el seu pare, va perdre la por. Com si allò hagués fet canviar alguna cosa dintre seu i hagués acceptat la situació. “Ho naturalitzes”, assenyala. També diu que ha après coses sobre ell mateix, que espera conservar: “Intento no exigir-me, no enfadar-me per ximpleries. No m’he d’angoixar ni atabalar per coses que no valen la pena”. L’única ràbia que sent és pel paper dels partits polítics. No pel que fa a les decisions que prenen, perquè creu que tothom fa el millor que pot en aquestes circumstàncies, però sí per la política que es fa d’aquest moment: “Veus un conseller indignat per un material comprat que no arriba en una roda de premsa, com si estigués molt atent pels serveis públics, quan el seu partit, fa deu anys, retallava en sanitat pública”. Moltes vegades ha pensat en què hauria passat en condicions diferents (per exemple, si els seus pares haguessin pujat a Ribes al febrer i s’hi haguessin quedat), però on més voltes ha donat és a què hauria passat si haguéssim tingut un sistema de salut més fort: “Espero que la gent valori molt més els serveis públics”. Vam demanar a en Joaquim que compartís les seves pèrdues perquè de moment hem estat una comarca privilegiada perquè la Covid-19 no ens ha afectat gaire, però cal estar alerta: “La perspectiva del dolor i del perill és molt més llunyana, aquí”. Amb tot, també és capaç d’indicar les coses bones que ha tingut el confinament com la millora –encara que momentània– d’aspectes mediambientals, el retrobament d’algunes famílies, el descobriment que casa teva és un univers de coses, el teletreball i també la desacceleració: “Abans, si no estaves hiperocupat i feies moltes activitats, no eres ningú”. El seu context ha canviat i la seva família ha patit la pitjor cara del coronavirus, però parlar amb en Joaquim fa veure les coses des d’una altra perspectiva: “Ho visc així. He intentat viure-ho amb serenitat, però no crec que per això ho faci millor que un altre, és una estratègia de supervivència, la meva”.

Quan el coronavirus s’emporta una generació de la teva família

Denuncien un home per contaminar amb purins un torrent de Sant Pere de Torelló

L’aire a les escoles d’Osona, més contaminat que els límits que recomana l’Organització Mundial de la Salut

Què hem explicat a El 9 Informatiu del dimecres, 29 d’abril?

Les cases de colònies d’Osona i el Ripollès viuen amb neguit la decisió dels docents de no fer-hi estades

LA PREGUNTA

La presència de policies de paisà als instituts pot ser d’utilitat?

Neguit entre els treballadors de Leche Pascual per la reconversió de la planta de Gurb a la producció de mozzarella

Una desena de xefs amb estrelles Michelin homenatgen Santi Santamaria creant un menú a partir dels seus plats

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

“A l’Ajuntament soc l’alcaldessa. A la feina, la Laia. Intento separar-ho molt”

La Generalitat farà una prova pilot a Vic per incorporar mossos d’esquadra als centres educatius

Denuncien un treballador d'un centre educatiu de Torelló per abusos sexual a un menor

Vic haurà de tornar a convocar la plaça de gerent perquè els candidats suspenen la prova

Detingut el conserge d’una escola de Torelló per abusos sexuals a un menor d’edat

Gil Pratsobrerroca: "És un somni"

Els claustres de tres dels quatre instituts de Vic on es farà la prova pilot per incorporar-hi mossos rebutgen la mesura