Treball per projectes, avaluació competencial o educació inclusiva són termes que comencen a ser habituals a les escoles. Senyals d’un canvi que s’està produint a les aules: en ple segle XXI, en una societat que canvia a marxes forçades, no es pot continuar ensenyant amb els esquemes del segle passat. Això ho han entès molt bé els 82 mestres que els dos últims anys han participat en el Màster en Millora dels Ensenyaments d’Educació Infantil i Primària que s’ha impartit a la UVic-UCC. Un llarg nom per a un pla pilot impulsat pel Departament d’Ensenyament que, entre altres objectius, vol recollir i generalitzar experiències innovadores que ja s’estan portant a terme en diferents escoles i donar-hi cos. “Hi ha mestres que ja fa anys que fan provatures, i escoles avançades que són un referent”, explica Teresa Segués, coordinadora del màster, que es va acabar al mes de juny. Els mestres que hi han participat han tornat a les aules, aquesta vegada com a estudiants, i ara es disposen a fer taca d’oli per escampar el que han après. El canvi és imparable.
Però en què consisteix aquest canvi? Eli Minchillo, mestra de l’escola Guillem de Mont-rodon de Vic i actualment directora del centre, és especialista en matemàtiques i ho sintetitza amb un exemple de la seva àrea: “Un alumne no ha de saber que 4 i 3 fan 7 perquè ho dic jo, ha de saber com hi arriba”. Minchillo, que ha estat una de les estudiants del màster, diu que s’ha d’ensenyar a pensar, i fer-ho en col·laboració. “Aprendre amb els altres”, diu. Remarcant molt aquest amb, que inclou absolutament tothom. L’educació inclusiva va d’això, que tots els alumnes, sigui quin sigui el seu bagatge i les seves capacitats, avancin plegats: “Jo vinc de l’educació especial, i m’ho crec molt”, diu la mestra del Guillem de Mont-rodon.
A Osona hi ha escoles que han estat pioneres de les noves maneres de treballar, com és el cas d’El Roure Gros, de Santa Eulàlia de Riuprimer. Una realitat diferent, la d’una escola de poble, però la renovació no va per dimensions. Andreu Cardo i Dani Mallol són dos dels seus mestres i han cursat el màster. Creuen que els ha servit per donar cos teòric a allò que ja aplicaven. “Aquí sempre ens hem replantejat coses, a nivell d’escola, innovar és quasi una obligació”, diu Cardo. Però ara han adquirit més referents, saben que allò que estaven fent té uns fonaments, “ens han donat el coneixement teòric”. Un dels mestres és especialista en llengua estrangera i l’altre, en educació física. Però una de les innovacions consisteix a trencar les barreres estrictes entre assignatures: “Estem eliminant la figura de l’especialista”, explica Mallol. En el treball per projectes, dins de cada un d’aquests hi ha coneixements de diferents matèries: un projecte pot incloure coneixements de ciències socials, de matemàtiques o de llengua, a la vegada. La innovació que aplicaran ells és en el sistema d’avaluació: per exemple, que cada alumne sigui avaluat per més d’un mestre. Si l’aprenentatge és transversal, l’avaluació també ho pot ser. Fins i tot les classes, la codocència, amb més d’un mestre a l’aula. El paper tradicional del mestre i la forma de treballar a l’escola es capgiren: es van acabant els temps de la pissarra i la lliçó magistral.
Els mestres que han cursat el màster a la UVic-UCC són els evangelistes d’aquesta nova filosofia: ara han de fer de taca d’oli, i escampar allò que han après perquè la innovació impregni tota l’escola. “Que quedi com una cultura de centre, que no sigui un procés sinó un automatisme”, diuen els mestres d’El Roure Gros. Uns i altres reconeixen que el procés d’anar-ho escampant no serà ràpid. Cada mestre que ha estat al màster ha fet un projecte de millora del seu centre, que ha de ser possible d’aplicar. “És difícil que l’actualització de coneixements arribi a tothom en poc temps.” Però per algun lloc es comença. Minchillo també recorda que fer el màster els ha comportat un esforç, perquè ho han hagut de compaginar amb la seva feina a les escoles sense cap reducció d’horaris. “He pogut estudiar perquè el meu claustre m’ho ha permès… i llevant-me alguns dies a les 5 del matí o treballant els caps de setmana”. Generalitzar l’experiència a tot el sistema hauria d’anar acompanyat de mesures per facilitar la formació continuada dels mestres.
El destinatari final de tota aquesta experiència, però, són els alumnes. S’espera que de tot aquest procés en surti “un alumnat més actiu, que sigui capaç de decidir on vol arribar”, explica Minchillo. Nens i nenes “que siguin conscients del seu propi procés d’aprenentatge”, hi afegeixen Cardo i Mallol. L’ordre dels conceptes ha canviat: “L’educació era ensenyar, i ara la paraula clau és aprendre”. Tots plegats, mestres i alumnes.
