Es troben en una espiral i en algun moment no veien la llum al final del túnel, però ara tenen esperança. Nadia Aariba, Naomi Benewaa i els seus fills comparteixen pis, un pis on es van conèixer després de viure dues situacions familiars similars. Són dues de les usuàries dels habitatges socials que té Càritas a Vic per emergència social i que els permet sentir-se segures amb els seus fills.
Nadia Aariba i els seus cinc fills hi van anar a viure aviat farà un any, pel març. La mare explica que vivia en un pis d’una habitació després de la separació de la seva parella. “No podia pagar el lloguer i vaig anar d’ocupa a un pis”, recorda. En aquest habitatge ocupat primer hi vivia un seu nebot i com que hi havia dues habitacions van decidir fer un “intercanvi”, per qüestions d’espai. Al cap de tres mesos, però, “ens van tallar l’aigua i la llum” i “no em podia quedar sense llum ni aigua amb els petits”, comenta Aariba. En aquell moment tampoc tenia feina i va acabar contactant amb Càritas, que li van oferir el pis compartit. La mare relata les dificultats amb què es troba per trobar un pis fora de la borsa de lloguer social, ja que a l’Oficina d’Habitatge no n’hi ha. “Quan em veuen amb el mocador i saben que soc marroquina em diuen que ja està llogat o que el propietari no vol llogar pisos a marroquins”, lamenta, i afegeix que “de gent bona i dolenta” n’hi ha de tots els orígens. En una ocasió, comenta, en arribar a la cita per veure un pis “en veure’m em van dir que ja estava llogat”, però després el continuava veient en les ofertes d’internet. És crítica amb el preu dels pisos de lloguer d’entre 600 i 800 euros que no es pot permetre amb una feina a mitja jornada de serveis de neteja. Tot i això, aquest dimecres, mentre explicava la seva història, comentava que aquell mateix matí li havien proposat augmentar-li la jornada fins a sis hores diàries, una oportunitat que la pot ajudar a tirar endavant. “És molt difícil sortir de l’espiral”, assegura, i “trobar un pis per als meus fills és un desig molt gran”. Tot i que on és ara hi està bé, “no estic tranquil·la, sé que aquí no m’hi puc quedar per sempre”.
“El meu desig és trobar una casa per als meus fills, aquí no m’hi puc quedar sempre”
Aariba i els seus cinc fills viuen en un pis de quatre habitacions, ells n’ocupen tres i la quarta és per a la Naomi Benewaa i el seu fill de 2 anys, que hi va anar a viure 15 dies més tard. “Tenia problemes amb el marit”, explica, i quan van acabar la relació “el propietari va decidir que no podia viure allà”, al pis que havien compartit amb la seva exparella. En aquell moment “em vaig trobar sola amb un fill de sis mesos” i va anar al Casal Claret, a través de qui va conèixer Càritas. Llavors tampoc tenia papers, ara en té i treballa en una indústria càrnia. Les dues dones no es coneixien de res i al principi els feia respecte compartir habitatge amb una persona estranya. S’han conegut i coincideixen que la convivència “és bona”. Entre elles es comuniquen utilitzant el castellà i l’anglès, i si cal fan servir el traductor, comenten. Els nens, diuen, “es porten molt bé” i el petit de la Naomi “sempre juga amb els altres” com un germà més. Ella coincideix amb la seva companya de pis que és molt difícil trobar un habitatge i que això els provoca un sentiment de desesperació.
Tot plegat els genera una sensació que barreja “la frustració i la por” per poder sortir d’aquesta espiral. “No és fàcil ser mare soltera”, remarca Benewaa, i hi va haver un moment en què “pensava que era el meu final, però ara veig més possibilitats de futur”.
Montse Cortada, educadora social de Càritas Arxiprestal de Vic, visita les dues dones un cop per setmana al pis en el qual d’entrada poden estar un any, encara
