La convivència en una família amb fills adolescents pot ser tot un repte, tant per als pares i mares com per als joves. I si en aquest moment arriba, per sorpresa, una pandèmia mundial que fa que hagis de passar la majoria d’hores tancat a casa, pot ser encara més difícil. Amb tot, hi ha qui malgrat moments puntuals també n’ha tret coses positives. És el cas de dues famílies de Vic, vinculades a l’OAR Vic, que EL 9 NOU ha reunit per parlar de com els ha afectat l’entrada en joc de la pandèmia a les seves vides. Sara Sandoval i Pep Escalé, pares d’en Pol, de 14 anys, i en Max, d’11; i Joan Puig i Anna Jiménez, pares d’en Roger, de 16 anys, i la Carla, de 13, explicaven aquest dimecres, mentre els adolescents entrenaven, les seves vivències. Jiménez comentava que va començar a ser conscient que el seu primer fill es feia gran quan “va voler fer coses més d’adult”. Viure amb un adolescent, admetia, “és complicat, perquè se sent gran i hi ha coses que encara no li toquen fer”. Escalé afegia que “veus que comença a qüestionar-te coses i a voler buscar el seu espai”. Puig recordava que al final “els conflictes són semblants als que teníem nosaltres” i que alguns perills que es podien trobar ells –feia referència a les drogues o a l’alcohol– encara ho són ara.
“Fa impressió que comencin a sortir”, malgrat que la covid en part ho ha frenat, deia Sandoval. En aquest sentit, apuntaven que és important que els fills estiguin informats i “hi ha converses que un dia o altre han de sortir”, assegurava Escalé, amb la voluntat de “dotar-los de mecanismes perquè puguin entendre que trobaran perills a la vida que nosaltres hem viscut”. Amb tot, apuntava també Puig, “també és important que es puguin equivocar, a vegades s’aprèn d’una errada”.
L’inici de la pandèmia i el fet d’estar tancats a casa també va fer que “sortissin extrems de caràcter”, deia Escalé, tant per als pares com per als fills, ja que la situació era difícil per a tots. Calia gestionar el teletreball amb les classes virtuals i també la necessitat de cadascú per tenir també el seu propi espai. Ser més a casa va permetre, però, fer més activitats de forma conjunta i “hem tingut temps per començar i acabar les converses”. I això, remarcaven tots, és important. Les dues famílies destacaven que el més important és “parlar i raonar” davant de qualsevol situació i trobar els espais per fer-ho, i ara han mantingut aquells moments, almenys a l’hora de sopar, per poder parlar de tot. Puig comentava que “hem descobert que junts estem molt bé”, i malgrat que de mica en mica es poden fer altres coses intenten estar en família. Sandoval remarcava també que és important “empatitzar amb el moment que viuen ells: com més parles millor pots gestionar-ho i entendre’ls”.
Acaben els entrenaments i és el torn dels joves. En Roger, el més gran de tots quatre, deia que “a vegades vols estar tranquil, sol, i et venen a dir que facis alguna cosa i no vols”. Però ho entén, també en un moment en què la pandèmia, admetia, no li ha permès fer coses pròpies de la seva edat. És el mateix que opinava la seva germana petita, la Carla, que també comentava que gràcies a la pandèmia “ens hem ajuntat més, tenim més relació i també parlem més” entre els germans. En Pol i en Max recordaven els moments “més caòtics” de l’inici del confinament amb les classes, però “m’ha agradat tenir més temps” junts, deia el petit. “Ens ha unit bastant més, ja ho estàvem, però encara més”, assegurava en Pol. Malgrat tot, de tot se’n pot extreure alguna cosa positiva.
