Crisi i pèrdua són dues paraules que a priori evoquen situacions no desitjades i difícils de gestionar, moments que preferiríem esborrar de la nostra vida i que malauradament acostumen a ser habituals dins del cosmos d’un hospital. Al de la Santa Creu de Vic, Imma Serra i Assumpta Guiteras tenen encomanada la missió d’intentar aplanar el camí: són treballadores socials sanitàries i la seva feina consisteix a acompanyar pacients i familiars en el procés d’acceptar i bastir una nova rutina després d’una pèrdua de salut, autonomia o fins i tot la mort.
“Sempre treballem amb la crisi”, expliquen, però “el que ha passat les últimes setmanes emocionalment ha estat molt dur”. Es refereixen a afrontar una situació completament nova, les defuncions, el contagi de companys i companyes, però en la seva experiència particular sobretot el contacte amb les famílies. I és que a causa de les mesures d’aïllament, elles s’han convertit en el nexe d’unió entre la vida a dins i fora de l’hospital: “Quan un malalt ingressava a urgències o l’anava a buscar l’ambulància ja no el podia acompanyar ningú. Com a societat no estem gens acostumats a aquesta situació i nosaltres hem vetllat perquè els de casa estiguessin informats sobre la seva situació, què els volia transmetre i calmar l’angoixa de no poder ser físicament amb ell”.
“Sempre treballem amb la crisi, però el que ha passat les últimes setmanes emocionalment ha estat molt dur”
A la pràctica això s’ha traduït en setmanes de parlar moltes hores per telèfon i, a diferència del que és habitual, amb persones a qui Serra i Guiteras no havien vist mai cara a cara, una prova més de fins a quin punt el coronavirus ha alterat les rutines d’un centre que en circumstàncies normals prima l’atenció integral dels malalts i les seves famílies.
“La nostra feina es basa en el contacte de tu a tu en un hospital amable, obert, en què les treballadores socials anem sense pijama de treball per facilitar la relació, treballar les pors, donar seguretat…”, apunta Serra. Guiteras hi afegeix que “al principi va ser dur adaptar-se a un canvi tan brusc”, especialment pel fet de renunciar a la comunicació no verbal que transmet una mirada o un somriure. Després de cinc setmanes, l’alentiment dels contagis obre la porta a la possibilitat d’intentar fer marxa enrere en aquest sentit, i “veure famílies amb qui ha sorgit la necessitat de fer-nos l’abraçada que tenim pendent”.
“Al principi va ser dur adaptar-se a un canvi tan brusc”
També alerten que els propers mesos caldrà gestionar processos de dol traumàtics. A la Santa Creu, quan el desenllaç ha estat una defunció, han fet tot el possible perquè com a mínim una persona es pogués acomiadar del malalt: “Hi ha familiars que han agraït molt entrar a l’habitació i ells mateixos, amb el seu telèfon mòbil, han fet un comiat col·lectiu. La tecnologia ens ha ajudat”, conclou Guiteras.
