Anna Besolí té 13 anys, viu a Sant Julià de Vilatorta i és diabètica tipus 1 des del desembre del 2017. Explica que quan va debutar se sentia “rara”, ja que no sabia ni què era la diabetis: “Em van portar a l’hospital perquè de cop tenia el sucre molt alt. Va ser on me’n van parlar per primera vegada. Hi vaig passar uns dies i de mica en mica m’ho van anar explicant tot”, diu.
Tot i el diagnòstic, no ha hagut de canviar gaire els hàbits ni la vida d’abans. “Amb el que he de vigilar més és l’esport, per les baixades de sucre”, explica Besolí. En aquests casos, hi ha vegades que ja prèviament menja racions extres o, al mateix moment, alguna cosa per remuntar, sobretot llaminadures: “M’he hagut d’adaptar en alguns aspectes. Punxar-me als àpats i controlar certs aliments, és a dir, no menjo moltes bombes, com ara la xocolata, però llaminadures, d’una manera regulada, sí que puc”, diu.
Responsabilitzar-se directament de la seva salut és un deure que li va arribar d’hora per edat, ja que està pendent cada dia de la glucosa requereix disciplina. Ella no creu, però, que la malaltia l’hagi tornat més responsable: “A molta gent li sembla que sí, perquè ho he de tenir tot controlat i vigilar, però jo no ho sento d’aquesta manera. Quan vaig explicar als meus amics el que em passava, es van quedar sorpresos, però a l’escola hem anat fent treballs sobre la malaltia, que és crònica, i ara tots els meus companys ja saben de què va. M’he sentit acompanyada en tot moment”, explica.
Després d’una llarga cua d’espera, Besolí consta entre les persones que han aconseguit instal·lar-se una bomba. Es tracta d’un aparell d’intel·ligència artificial. Segons explica ella mateixa, se’l posa a la panxa cada tres dies i li ha d’indicar en grams les racions dels àpats. A partir d’aquí, el giny calcula la insulina necessària per a l’organisme i procedeix a injectar-la. “T’intenta mantenir estable”, recalca Besolí, “el que no pots fer és enganyar-la”. També cal corregir desajustos puntuals.
Una altra particularitat de la seva història és que, quan va debutar, a casa hi va arribar un gos mèdic australià, animals expressament ensinistrats per assistir persones que conviuen amb la diabetis: “La malaltia ens canvia l’alè. Els gossos els entrenen de tal manera que a través d’això puguin detectar una baixada de sucre i a la nit, per exemple, et vinguin a despertar”, diu. L’ensinistrament, tot i això, no és senzill. Besolí explica que cal “fer unes proves d’orina que el gos ensuma estant alta i baixa. Després els entrenen amb l’alè. Entre altres coses, has de portar totes les cremes i colònies que fas servir, perquè puguin descartar olors”.
A ella i a la seva família, el procés els va semblar tan complex i llarg que finalment van decidir aturar-lo: “Va coincidir amb la sortida al mercat dels sensors de glucosa al braç, que ja han sigut un gran avenç. També vam pensar que el gos no hauria tingut una vida normal com a animal. Havia d’estar pendent de mi les 24 hores del dia”.
