Maria Garrigolas (27) i Joan Solà (35) es van convertir en pares el 23 d’agost, 10 setmanes abans del que estava previst. “No m’havia plantejat que ens pogués passar. Sabia que hi havia casos, però no de tan prematurs”, explica la mare. El petit Àritz va arribar al món amb només un quilo i mig i la mida d’una mà. “Encara va néixer gran. Amb tan poques setmanes, molts no arriben al quilo”, diu.
La nit del 18 d’agost, Garrigolas va trencar aigües. “No vaig entendre què havia passat”, diu. Com que es trobava bé, va anar a treballar i de seguida que va sortir de la feina es va desplaçar a Girona perquè la visités el metge. “Em va derivar al Trueta immediatament i ja m’hi vaig quedar ingressada”, explica. Allà li van comunicar que, tot i no tenir contraccions, estava de part.
Garrigolas va estar quatre dies enllitada, fent repòs absolut. “No em podia moure ni per anar al vàter”, explica. Per mirar d’aturar-li el part, li van col·locar una via a través d’on li subministraven la medicació pertinent. “No em van poder assegurar quant temps me’l podrien aguantar, si un dia o un mes”, diu. Dissabte, després de dinar, van començar les contraccions i diumenge no el van poder aturar més: “Va néixer a 2/4 de 5 de la tarda, després de quatre hores de part”. Els metges desconeixen les causes d’aquest naixement prematur, perquè no hi havia cap factor que fes pensar que era de risc.
Abans de parir, la parella recorda com els van explicar totes les afectacions de salut que podia patir la criatura. “Ens va espantar molt saber tot el que podia anar malament”, diuen els pares. Per sort, l’Àritz ja estava format i va fer una bona evolució dins de la incubadora. “Només va necessitar oxigen el primer dia”, expliquen.
Garrigolas va rebre l’alta després de parir i durant els 44 dies que l’Àritz va estar dins la incubadora es va quedar allotjada en un pis que l’Oncolliga té al costat del Trueta. “Em passava el dia amb el nen i a la nit marxava per dormir”, diu. L’espai d’incubadores està obert les 24 hores del dia; al matí, només s’hi podia estar un dels progenitors i les tardes les passaven junts. El pare anava i tornava de Llanars, per feina i perquè estaven d’obres al pis i ho volien tenir llest per quan s’hi poguessin traslladar. Recorden aquells dies amb neguit: “Pensar que no saps com poden anar les coses és dur. Cada dia esperes que no hi hagi complicacions”, diuen. Com les de la primera setmana, quan els van comunicar que el nadó “tenia una malformació als budells” i el van haver d’operar d’urgència. Tot va sortir bé.
El 5 d’octubre, els van donar l’alta. “Marxes nerviós perquè saps que a l’hospital està segur, que no li pot passar res perquè el tenen monitorat i envoltat de professionals. A casa és diferent”, afirmen. Ara, fan vida normal i el pes actual de l’Àritz, que ja mama pit, és de dos quilos i vuit-cents grams. “Ha estat dur, però tot va anar bé i podem dir que tenim un nen valent, lluitador i molt maco”, diu Solà.
A la dificultat de la situació, s’hi ha sumat viure-la en plena pandèmia. Els pares havien d’accedir a l’hospital sempre amb mascareta i acreditant-se, perquè les entrades estaven restringides. A Llanars, han de vigilar que no es contagiï de Covid-19 i, per prevenció, no el deixen agafar a ningú. El primer dia a casa, però, van fer una petita excepció per a la família, que no l’havia pogut visitar a l’hospital. “Consideràvem que l’havien de conèixer, és el seu net i en tenien moltes ganes”, diuen.
