Per a pràcticament tothom, el dia 2 de maig va suposar un abans i un després en la lluita de cadascú contra una situació tan anòmala com va ser el confinament. Malgrat estar marcat per les franges horàries, el simple fet de poder sortir a passejar i caminar va ser un alleujament tant físic com psicològic per a molts. En Pere Font, tonenc de 84 anys, va viure aquest canvi amb molta il·lusió, ja que “ell sempre ha estat un home de camp i que no li agrada estar tancat”, com el defineix la seva filla, Sandra Font, però ràpidament, els esdeveniments van torçar-se i van portar tota la família cap a un confinament de poc més de quatre mesos.
“A finals de maig el meu pare va fer una petita embòlia, res greu, però el van haver d’internar un dia a l’hospital per fer-li proves, i, com marcava el reglament, se li havia de fer una prova PCR, que va resultar ser positiva”, explica la filla. Malgrat trobar-se bé, en Pere va complir el confinament de quinze dies que marcava el protocol, però al cap d’aquestes dues setmanes, coincidint amb un procés preoperatori que seguia la Maria Lluïsa Codina, la mare de la Sandra, la situació no havia canviat. “Vam repetir la prova just 15 dies més tard, per assegurar-nos que a la meva mare, que havia passat una operació d’esquena de més d’onze hores al quiròfan, no es contagiés. La sorpresa va saltar quan vam veure que, tot i haver-la fet passades dues setmanes, seguia donant positiva”, segueix Font.
Va ser aleshores quan la Sandra es va traslladar a viure temporalment a casa dels seus pares per ajudar-los, tot i el risc de contagi que suposava conviure amb un cas positiu documentat. “Durant dos mesos m’han tingut com un trasto, ja que no em deixaven fer res. No podia tocar ni ajudar a fer tasques de la llar per no escampar el virus”, explica en Pere. I és que, al llarg d’aquests dos mesos, Font es va sotmetre a fins a sis proves PCR, que van donar totes positiu. “El pitjor era la sensació de la prova, ja que és molt incòmode. Fins i tot em saltaven les llàgrimes”, explica Font, “les vaig passar magres”, segueix.
Les proves PCR van detectar els anticossos com a positiu pel virus
Durant aquests dos mesos, l’única que sortia de casa era la Sandra, prenent totes les precaucions possibles, i assegurant-se que no era portadora del virus. “Tot i jo ser professora, la mútua es va negar a fer-me la prova, ja que només es podia fer en cas de preoperatori o en casos molt greus, així que me la vaig fer jo pagant per responsabilitat social”, explica la Sandra. Però una situació que, segons marca el protocol a seguir no ha de durar massa, per a la família Font-Codina va fer-se eterna. “Va arribar un punt que ja teníem clar que el pare no podia contagiar el virus i ja fèiem vida normal dins de casa. Era desesperant”, afirma la filla, “fins i tot vam recórrer a pastilles fetes amb herbes medicinals, ja que no sabíem que més fer”, segueix.
Però aquestes pastilles tampoc van fer res, i a més “eres molt dolentes i me n’havia de prendre sis al dia”, explica en Pere amb cara de fàstic. “Al final vam optar per fer una prova més completa a través d’una anàlisi de sang, i, tot i l’espera, ens van dir que estava tot bé i que ja podíem fer vida normal. Durant tot aquest temps les proves PCR van detectar els anticossos de la malaltia i no el virus, i vam estar tancats durant dos mesos més per un fals positiu”, explica Font. En aquell moment, una barreja d’eufòria i felicitat, amb algunes llàgrimes d’emoció van aflorar a la casa, però ara, vist amb perspectiva, la Sandra opina que “no ens podem fiar d’unes proves que aporten una fiabilitat tan baixa, ja que, com el nostre cas, poden haver-n’hi molts més”.
Finalment, malgrat haver perdut quasi dos mesos de llibertat per un fals positiu, ara tot ha tornat a la normalitat. “Vam tenir molta sort del suport de tots els nostres amics, que han estat fonamentals per no decaure psicològicament”, afirma Font. El misteri, però, segueix sent com i quan en Pere va passar la malaltia i va acumular tants anticossos. “Tenim la teoria que la grip tan fort que vam passar tots el mes de febrer devia haver estat Coronavirus sense saber-ho, ja que complíem amb tots els símptomes”, explica Font. I és que, tot i el temps perdut i algun altre imprevist, com “una multa d’aparcament per entrar els congelats als meus pares que va ser la cirera al pastís”, la història va acabar bé i, gairebé quatre mesos després del primer confinament, el mes de març, la família es va poder tornar a abraçar i recuperar el temps que un fals positiu els havia robat fins aleshores.
