Qui passa per davant de la botiga no s’està de saludar, i ell, assegut en una cadira amb una bosseta on porta els diners després que li haguessin obert la caixa en una ocasió, també saluda a tothom. Josep Ferrer tancava la setmana passada l’emblemàtica botiga de Can Lliço, La Lliça, com l’anomenen alguns, després de 58 anys. Ferrer explicava que la van obrir amb els seus pares al carrer Sant Josep quan ell tenia 18 anys, i ara, amb 76, a causa d’una operació, ha decidit abaixar la persiana, encara que és una feina vocacional i si no fos per això, assegurava la setmana passada, encara continuaria despatxant.
A Can Lliço hi venien des de productes de menjar a granel com fruits secs, una forma de compra que s’ha tornat a posar de moda recentment, fins a plantes, menjar per a animals, torratxes o objectes de decoració. De fet, des d’un tros enllà al carrer sempre s’hi veien les plantes d’en Lliço, que les treia cada matí i les plegava al vespre, just davant de la porta de la botiga i també en un magatzem amb més material del costat. Els seus pares eren masovers de la casa de La Lliça, a la plaça Nova, però van comprar l’immoble del carrer Sant Josep i “vam començar venent gra i ens hem anat adaptant als temps”. El producte estrella havien estat les patates, que recollia i repartia per les cases. “Llavors plantàvem moltes patates i les veníem a Barcelona” i era el producte amb què “ens guanyàvem més bé la vida”. Entre l’agost i el febrer, explicava, tot sovint baixaven camions amb 120 sacs de 50 quilos. També venien “molta palla i fals a l’engròs”. De fet, comentava, durant una època “compràvem patates a pagesos, hi anava i hi dormia i em donaven menjar” amb persones que “encara són com família”. Ferrer comentava que el seu pare feia de pagès i també tenia vaques, però “a mi no em feien gaire gràcia” i van acabar centrant-se en la part agrícola. Amb el temps hi ha hagut canvis, deia. Per exemple, “durant uns anys havíem venut molta alimentació de gra, després va quedar gairebé mort i ara se’n torna a vendre”.
I la feina a la botiga –quan es va casar s’hi va incorporar també la seva dona– “sempre m’ha agradat, ho he disfrutat molt”, sobretot pel tracte amb la gent, que “m’ha encantat”, i assegurava que “això sol ho val tot”. Precisament aquest tracte de persones, algunes de les quals les ha vist créixer, és el que assegurava que trobarà a faltar més a partir d’ara. Ell, en part, va agafar el relleu del pare però no hi haurà una altra generació que continuï el negoci. El que està clar és que durant temps tothom recordarà qui és en Lliço i que quan entrava a la botiga sempre, amb un somriure, li deia “què hi posarem?”.
