Marta Saborit
Marina Vilalta nascuda al Ripollès i amb 95 anys acabats de fer, és coneguda com a la pastora en actiu més vella de tot Catalunya. A arrel d’aquest motiu al març d’aquest any es va iniciar una petició per atorgar-li la Creu de Sant Jordi on es van recollir més de 5000 signatures. Aquesta setmana, el govern aprovat concedir-li.
Vilalta va néixer a Solanguit, Ripollès, en un ambient rural i humil. Des de ben petita va mostrar una gran passió pel bestiar i tota la professió que gira envoltant d’aquest, sempre ha dit que les ovelles són el seu animal preferit ja que com diu “són els animals dels pobres”.
Durant una època de la seva vida va treballar a la fàbrica, com solien fer totes les noies de la seva edat a aquella època, però la falta d’amor per aquella feina va fer que hi durés poc i se n’anés a fer el que realment li agradava. A la fàbrica hi havia treballat de nits la qual cosa feia que hagués de dormir durant el dia, per ella dormir és de ganduls i si és de dia diu que és un insult per a la natura de la que vivim envoltats.
Quan es va casar, juntament amb el seu marit es van traslladar a Cal Sibí de Bruguera, des de llavors s’ha dedicat i ha viscut pel que li apassiona. Només ha sortit de Catalunya en una sola ocasió, per viatjar a Mallorca per poder complir el seu somni de volar. Arrel de la seva proximitat i el seu amor a la naturalesa i el bestiar li va fer néixer l’intriga d’experimentar un dia el que sentien les àguiles al volar, un somni complert per a la jove Marina.
Té molt clar que per fer de pastora s’ha d’estimar el bestiar, les muntanyes i gaudir de la solitud. Mai ha posseït un gran ramat, afirma que l’herba que alimenta als seus animals ha de provenir de prop de casa així que les dimensions del seu ramat escau en les dimensions de les seves hectàrees d’on en treu l’herba, el que fa que la qualitat de la seva carn sigui incomparable i única. Sempre ha tingut una clientela molt fidel.
Tenint en compte l’edat en la que es troba la Marina, cal tenir en ment que no ha abandonat mai la seva vida rural i de pagès, ni el seu poble i entorn. No ha parat mai de treballar, cuidar i criar el seu ramat, sense cap descans tot i les dures condicions de la seva feina i sempre ho ha fet amb molta vivacitat. Aquí se la pot veure cantant “Càntut, cançons de tradició oral” alegrament a les seves terres:
Molta gent opinarà que no compleix amb les característiques de la Creu de Sant Jordi però estarem d’acord que la gent d’aquest sector, malauradament en perill d’extinció, es mereixen un reconeixement per la dura feina que fan dia rere dia. Els pastors i pastores dins la cultura catalana són part del patrimoni històric. Amb aquest guardó no només s’està homenatjant el conjunt de pastors i pastores sinó també la figura empoderada de la dona i la gent gran del nostre país.
{{ comment.text }}