Amb una consulta ràpida a internet podem saber quants treballadors ocupa la indústria agroalimentària osonenca, com ha evolucionat el valor afegit brut (VAB) del sector serveis o la quantitat d’assalariats i autònoms que es dediquen a l’agricultura, però malgrat viure en l’era de la informació continua sent una incògnita el nombre de dones que exerceixen la prostitució a les nostres comarques, els diners que guanyen i si ho fan obligades o per pròpia voluntat. La manca de regulació –a l’Estat espanyol aquesta activitat no és legal ni il·legal– fa que les treballadores sexuals es moguin als llimbs, sense drets reconeguts, i en un ecosistema molt tèrbol després de dècades d’invisibilització per raons morals i religioses. Això ha portat l’associació igualadina Dones amb Empenta i investigadores de la UVic-UCC i la UB a elaborar una diagnosi que posa la lupa sobre la realitat específica d’Osona, el Bages i l’Anoia, territoris lluny de grans ciutats on la prostitució és encara més desconeguda que en àrees metropolitanes.
L’estudi radiografia els obstacles amb què es troben les treballadores sexuals i l’atenció que se’ls ofereix des d’institucions públiques i el tercer sector, però també dedica desenes de pàgines a esbossar el perfil de dones que són molt majoritàriament migrants i amb càrregues familiars que es tradueixen en enviaments de diners cap als seus països d’origen. “Tendim a imaginar-nos persones desarrelades, sense vincles emocionals, però la realitat és que algunes estan casades i fins i tot tenen fills a càrrec seu”, explica Sandra Ezquerra, directora de la Càtedra Unesco Dones, Desenvolupament i Cultures de la UVic i una de les autores de l’estudi.
A Osona en concret es desconeix la procedència de sis de cada deu prostitutes, però segons dades de l’any 2019 del servei sociosanitari PrevenciÓsona, un 29% són originàries de l’Amèrica del Sud, un 7% d’Àsia, un 7% d’Àfrica i un 2% de la resta del continent europeu. De la diagnosi també es desprèn que la meitat no tenen papers, és a dir que es troben en situació irregular i amb moltes dificultats per accedir a un habitatge, demanar ajudes socials o reagrupar la família. En qüestió d’edat, nivell d’estudis o ocupacions prèvies, en canvi, hi ha una gran diversitat i les investigadores conclouen que “no es pot parlar d’un col·lectiu homogeni i monolític, sinó d’una realitat social dinàmica i complexa”.
La meitat de les treballadores sexuals enquestades no tenen papers
Tota aquesta informació l’han recopilat a través d’entrevistes a 18 treballadores sexuals d’Osona, el Bages i l’Anoia i 15 a membres d’entitats i serveis d’atenció a la dona que també operen en aquestes comarques. Això vol dir que la diagnosi no acaba sent quantitativament representativa ni pot establir quantes treballadores sexuals hi ha a la Catalunya Central, però “sí que en reflecteix de manera força fidel el perfil més ampli”.
Pel que fa a l’exercici de la prostitució, l’estudi recull que les trobades acostumen a tenir lloc en pisos on poden treballar entre tres i quatre dones que capten els clients a través de mitjans de comunicació i pàgines web especialitzades. En menor mesura hi ha les que exerceixen en clubs i bars de copes, com el Nederland d’Orís, i de manera molt residual en aquestes comarques les que ho fan en carreteres i carrers. “És important contribuir a generar debat social i reivindicar els drets d’aquestes dones. No podem oblidar que ens trobem davant d’una gran hipocresia: elles hi són perquè hi ha consumidors”, destaca Ezquerra.
Capten els clients a través de webs especialitzades i mitjans de comunicació
Amb les entrevistes també han constatat que la majoria de treballadores sexuals no realitzen aquesta activitat de forma permanent, sinó que la interrompen quan visiten el seu país d’origen, quan es casen o quan troben altres feines, sempre en l’economia submergida i en l’àmbit de cures de gent gran, treball domèstic o estilisme.
En paral·lel al perfil de les prostitutes, la diagnosi analitza els serveis als quals poden acudir –des dels d’atenció a la dona fins a les oficines de mediació– i posa damunt la taula tant la necessitat d’un marc legal que regularitzi aquesta activitat com dotar de finançament les institucions que resolen les demandes del col·lectiu. Les autores de l’estudi assenyalen, en aquest sentit, que a Osona existeix un programa específic, però que el porten a terme dues educadores socials “amb només 10 hores de dedicació setmanal”, o que al Bages l’assumeix una entitat situada al Vallès.
“No ens podem oblidar que hi són perquè també hi ha consumidors”, destaca Ezquerra
La necessitat més urgent que caldria reparar és regularitzar la situació administrativa de les dones, ja que no disposar de documents en regla es tradueix en major precarietat econòmica, desprotecció judicial, impediments per accedir al sistema públic de salut i, entre d’altres, una falta evident de xarxes de suport. Ezquerra també hi afegeix la impossibilitat de formar-se i trobar alternatives laborals: “Hi ha treballadores sexuals que no tenen interès a deixar la prostitució, però a la majoria els agradaria i són conscients que a mesura que es fan grans és més inviable continuar dedicant-se a aquesta activitat. Per elles tenir un pla B és importantíssim, però sense papers no troben la manera de començar-s’ho a plantejar”.
L’altre gran problema de fons que subratllen tant entitats com treballadores és que la prostitució no estigui reconeguda ni regularitzada, la qual cosa alimenta encara més l’estigma. “La clau de la inclusió social continua sent el treball productiu i legalment reconegut. Tot el que en queda fora no existeix”, conclou Ezquerra.
