Fa anys que Josep Rabionet tresca per la muntanya, pujant de Sant Hipòlit cap a Sobremunt. Tota una vida. Amb ajut d’altra gent, ha restaurat camins i senders que enllacen el Voltreganès amb el Lluçanès, ha creat un itinerari botànic i també ha restaurat fonts. Va ser aquesta última activitat la que el va portar a fer un inventari de tots els punts d’aigua d’aquesta zona, tot rescatant els que havien quedat en l’oblit. Una tasca en què va trobar suport dels germans Esteve i Antoni Cirera, i que al llarg de més de deu anys ha avançat prou com per donar peu a un llibre, L’aigua a la serra de Sobremunt, editat pel Centre d’Estudis del Voltreganès a través d’Eumo Editorial. Acompanyat d’una introducció d’Assumpta Vila i el mateix Antoni Cirera, la publicació posa sobre paper una feina discreta i constant que ha permès salvar un patrimoni popular.
En total, són 44 fonts, pous, mines o bassots els que queden descrits en el llibre, amb una fitxa de cada un en què consta la ubicació, la manera d’arribar-hi, una descripció i la fotografia. L’àrea d’estudi comprèn tot el Voltreganès i també part del terme de Sobremunt, al Lluçanès, a més d’un parell de fonts que són en terme d’Orís. Els autors les han agrupades, a més, en quatre rutes o recorreguts que permeten utilitzar el llibre com a guia d’excursió: la de Llevant, la de Ponent, la de la Baga i la del Solei.
Les fonts han estat “un indicador de la relació entre aigua i poblament”, afirmen Vila i Cirera en el pròleg del llibre. Fonts vinculades a masies encara en actiu o abandonades, que eren imprescindibles quan encara no hi havia aigua corrent i, sobretot, per abeurar el bestiar. La majoria, al desaparèixer aquesta funció, s’havien perdut, cobertes per la vegetació, i ha calgut fer una autèntica obra de restauració, com a la font de la Costarroja o la dels Trèmols. En alguns casos, els treballs duraven un any o més, i estan documentats fotogràficament en tot el procés. Això ha passat en una trentena de les fonts inventariades. Els promotors d’aquesta iniciativa saben, però, que la feina no s’acaba aquí, perquè la natura tendeix a recuperar terreny, i s’han de mantenir nets camins i fonts. Només pateixen perquè aquesta seva tasca és, per ara, “un testament sense hereus”, si no hi ha ningú que els agafi el relleu.
