Amb la medalla de doctor honoris causa penjant del coll i el diploma a les mans, Ramon Besa creu que ha de continuar “aprenent de tothom una mica”, i no perdre la il·lusió d’aquell noi de Perafita, periodista vocacional, “que esperava el cotxe de línia amb il·lusió per llegir el diari”. Amb aquesta mirada enrere i la confessió que tot el que ha vingut després “ha valgut molt la pena”, acabava el discurs d’agraïment pel títol que aquest dijous li va concedir la UVic-UCC, en un acte que va omplir les tres-centes localitats de l’Aula Magna, i que una setantena de persones més van seguir en una altra sala, a través d’una pantalla.
Ramon Besa va convertir la seva intervenció en un al·legat en defensa del periodisme i dels periodistes, “el millor ofici del món i el més agraït”. Un ofici que ell continua defensant des de les pàgines d’esports de l’edició catalana d’El País, però darrerament també des de les aules universitàries, on intenta encomanar la seva passió a les noves generacions. La mateixa passió que el portava a “voler ser periodista, no necessàriament d’esports” quan el primer director d’EL 9 NOU, Ramon Serra, li va proposar de treballar en aquesta secció al diari Avui. La mateixa passió que el va portar a “fer de la meva màquina d’escriure una defensa irracional”, en el moment de passar a l’Avui i després a El País, on ha fet bona part de la seva carrera.
A partir de l’experiència, Besa va fer una defensa de la “transmissió de coneixement” a les redaccions, de la convivència de generacions joves i grans “i, si voleu, de la fusió del paper amb el digital, la clau de volta”. Ho va fer des de la preocupació al constatar que “cada cop costa més explicar el periodisme a la gent que no el consumeix”. I encara pitjor, “que no veu cap sentit a estar informat”.
Per aquesta i altres afirmacions, el panorama que va dibuixar Besa va ser de tot menys complaent. Estudiants que no volen ser periodistes, “sinó famosos”, un ofici devorat “per la comunicació corporativa i la comunicació ciutadana”, l’excessiva dependència dels comptadors de clics a les notícies més llegides, la inèrcia de no aixecar-se de la cadira “perquè no ens deixen entrar als llocs”, o el fet que la mentida no penalitza “sobretot a la premsa esportiva”. Davant de tot això, va defensar la necessitat de “recuperar la credibilitat i les ganes de ser periodista”. El que explica el relat dels fets. No el que manlleva recursos de la ficció, del novel·lista, per desvirtuar-lo.
“Hem d’intentar ser honestos, tenir una ètica i ser fidels a la nostra signatura”
Honestedat, decència, ètica i “ser fidels a la nostra signatura” són consells que Besa deixava per als periodistes. Com que aquest discurs ja l’ha repetit en entrevistes, els darrers dies, i els assistents a l’acte el tenien fins i tot per escrit, en un opuscle de la Universitat, Besa n’hi va afegir un altre que no era en el guió: que els periodistes intervinguin “en el procés de producció”, i no només “en els acabats”. Una brúixola per orientar-se cap a la recuperació de la credibilitat de la professió, que ara mateix té importants escletxes en la societat. Un aplaudiment llarg i càlid va subratllar les paraules de Ramon Besa, repetint el que ja havia rebut moments abans, quan va acabar la laudatio que li va dedicar el vicedegà de la Facultat d’Empresa i Comunicació, Xavier Ginesta. Va ser en aquest moment quan es va veure Ramon Besa profundament emocionat.
Ginesta havia destacat, entre els mèrits de Besa, el seu treball de diversos generes periodístics, la relació amb la literatura en la seva prosa, el coneixement profund del món de l’esport –i sobretot del Barça– i una profunditat reflexiva “que s’allunya dels titulars, el sectarisme i el groguisme”. El rector de la UVic-UCC, Josep-Eladi Baños, situava Ramon Besa al costat de Joaquim Maria Puyal, dos dels pocs periodistes esportius que són doctors honoris causa.
“No es tracta de defensar els diaris (…) S’ha de defensar el periodisme”
Dos testimonis propers es van afegir al final de la cerimònia acadèmica, ajudant a dibuixar el retrat de Besa. Un d’ells, el d’Agustí Danés, director d’EL 9 NOU, que en un discurs farcit d’anècdotes i tocs d’humor va parlar de l’exercici del periodisme i va referir-se a la vinculació sentimental que Besa encara manté tant amb el periòdic com amb clubs esportius com el Manlleu o el Voltregà. L’altre, el de l’historiador Joaquim Albareda, que va il·lustrar també fins a quin punt Besa podia ser un referent: el desaparegut historiador Josep Fontana li va demanar què havia de votar a les eleccions del Barça. I van acabar la conversa parlant de les Olimpíades Populars del 1936 i els principis de l’esport català.
