L’arrencada de la festa major de Vic no podia venir més ben acompanyada. “Per fi ha arribat el dia”, exclamava Roger Albert, president dels geganters de Vic, dimecres passat durant la presentació, a la Sala de la Columna, del llibre Els gegants de Vic. D’improperis a símbols de la ciutat (Efadós). Tot i que el signen l’arxiver i historiador vigatà Francesc de Rocafiguera i l’estudiós del fet geganter Joan-Miquel Merino, de Rubí, Albert hi ha tingut un paper determinant, en qualitat de coordinador del projecte. Un projecte que s’ha gestat durant sis anys.
“Aquí hi ha moltes hores de feina, molts entrebancs, sorpreses o dubtes, però també hem après molt”, remarcava Albert, convençut que tot plegat ha servit per reescriure part de la història dels gegants de la ciutat. Albert recordava que “tot va començar” l’any 2016, quan en el marc de la capitalitat cultural es va muntar una gran exposició sobre la imatgeria festiva de la ciutat i una xerrada paral·lela a càrrec d’Amadeu Carbó, Jan Grau i Joan-Miquel Merino. Precisament, Merino els va aportar un document periodístic que apuntava que els actuals gegants s’havien estrenat l’any 1962. “Al principi no li vam fer gaire cas, perquè tota la vida s’havia dit que eren de 1932.” L’aleshores arxiver municipal, Francesc de Rocafiguera, ho va acabar confirmant: “N’havia trobat la factura.” Els gegants, doncs, eren 30 anys més joves –igual que la figura de la Vella–. “Això ens va canviar moltes coses i vam continuar aprofundint en la recerca.”
L’aparició del llibre coincideix amb una efemèride, la del “tricentenari” dels gegants de la ciutat, va apuntar Francesc de Rocafiguera. Tot i que aquestes figures tenen els seus orígens en els entremesos que animaven les festes del Corpus, ja en època medieval, no serà fins al 1722 quan estan documentats, pròpiament, uns gegants de la ciutat. S’haurien estrenat en el marc de les celebracions pel reconeixement al culte de Sant Bernat Calbó. “No se sap ni qui els va fer ni com anaven vestits”, va recordar. A partir de 1780 cauen en desús, arran de les prohibició de Carles III que les figures d’imatgeria festiva acompanyessin les processons. No serà fins al 1862 que es construirà, a Barcelona, l’actual parella, inicialment amb estètica morisca. “És increïble la gran documentació que hem arribat a trobar”, es felicitava Joan-Miquel Merino, convençut que, arribat el cas, “podria donar per editar un segon volum”. Tot plegat ha permès “resoldre i corregir molts dubtes que hi havia”, va insistir Merino, que durant tots aquests anys de recerca a Vic “m’hi he sentit com a casa”. La regidora de Cultura, Bet Piella, va agrair la tasca ingent de totes les persones que han permès fer realitat “aquest llibre esplèndid i un gran document històric i visual de la història dels gegants”. La presentació es va fer coincidir amb el consolidat acte dels procuradors de Sant Miquel. “Els gegants han passat d’improperis a símbols; i de símbols a tota una institució”, va reblar Albert.
