L’avi i el pare preferien oblidar la guerra. No en van voler parlar mai. Tot i això, Pilar Miralles ha pogut resseguir les seves històries a través del relat de les dones de la família, i fins i tot conèixer detalls i anècdotes de tietes, besavis i padrins gràcies als àlbums de fotografies que va omplir la seva mare. De les generacions que van precedir aquesta santcugatenca amb arrels a Camprodon malauradament ja no queda ningú, però ella pot explicar que el seu avi va entrar a la presó amb les faccions d’un jove i en va sortir sent vell o que sense un parent d’Arles l’àvia Antònia i l’Adolfa, la seva mare, ho haurien tingut molt magre a l’hora de creuar la frontera l’any 1939. Tot ha quedat immortalitzat en retrats en blanc i negre. I ara, aprofitant l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica que va aprovar el Consell de Ministres, Miralles ha accedit a explicar-ho a EL 9 NOU i, en concret, deixar testimoni de la història del seu avi matern i el judici sumaríssim amb què el van condemnar a 15 anys de presó.
Fill de l’hotel Güell de Camprodon, Josep Güell Coma va néixer el 30 de novembre de 1887. Tot i que la família no sap si va arribar a militar en cap partit polític, combregava amb ideals catalanistes i d’esquerres i va col·laborar amb la república fent de regidor i tresorer a l’Ajuntament de Camprodon. El van detenir el gener de 1939 amb 51 anys, quan la victòria franquista ja s’intuïa incontestable, i acusar d’haver contribuït a expulsar del poble 18 famílies afins als nacionals, a més de robar a l’església i haver violat una tomba. Tal com es pot consultar a la sentència, això li havia de costar 15 anys de presó dels quals finalment en va complir 4 i 4 mesos, menys dels previstos però encara massa des del punt de vista de l’àvia de Miralles i la seva mare, que sempre més van defensar que els tribunals franquistes l’havien condemnat injustament.
“Malgrat ser un home d’esquerres, s’estimava el poble i respectava molt mossèn Tussell”, explica la neta vuit dècades després, “el que va fer amb dos amics no va ser robar a l’església, sinó salvar del foc l’arqueta de Sant Patllari perquè la conservessin a la Generalitat”. Aquest reliquiari, una peça d’orfebreria gòtica d’alta qualitat, encara avui atresora les restes del patró de Camprodon i es pot contemplar a l’església.
El relat en femení que ha arribat fins als dies de Miralles també nega l’acusació que va recaure sobre Güell d’haver violat una tomba on suposadament s’hi guardava armament republicà i el descriu com un “home molt noble i de cor net” que va refer la vida malgrat les ferides inesborrables d’haver passat per la presó, una presó on els reclusos “vivien i treballaven apilotats, descalços i en condicions insalubres”.
Quan en va sortir, al cap de quatre anys, la família es va retrobar, però ja no van tornar a Camprodon. Güell va deixar la feina de xofer que l’havia portat a conèixer l’Antònia, filla de la fonda del costat de l’estació de Sant Joan, i es van instal·lar amb la seva filla Adolfa –llavors ja una adolescent– a Olot, on va començar a treballar de paleta en un convent de monges. No va tornar a parlar de la guerra, ni de política, i va morir ja gran, però cinquanta anys abans que el Parlament de Catalunya anul·lés totes les sentències franquistes que, com la seva, van estroncar la vida de 2.271 osonencs i ripollesos. La llei que ara prepara el govern espanyol ha de ser un altre pas endavant en aquest sentit, però Miralles, més que la situació jurídica que acabin recollint els papers, subratlla el desig de restituir la memòria del seu avi i deixar per escrit, encara que sigui temps després, que “ni va violar cap tomba ni va robar l’arqueta de Sant Patllari”, i que quan la seva mare i l’àvia van emprendre el camí de la retirada “ell ho va fer més tard perquè, com a bon tresorer, no volia marxar de Camprodon sense haver acabat de passar tots els comptes”.
EN PRIMERA PERSONA
La guerra i els seus efectes l’han viscut en primera persona diverses gene-racions de la família de Miralles. El seu pare, el barceloní Josep Miralles Santacreu, va combatre a la batalla de l’Ebre l’any 1938. Reproduïm a continuació fragments del seu dietari: “Mi compañía era la tercera de la brigada 95 de la 60 división. Nos llamaban “los hijos de la bruja”. […] Aquel día, después de cruzar el río, nos comunicaron que habíamos perdido el contacto con nuestros carros de suministros y cocina de campaña. A consecuencia de dicha pérdida, durante cuatro días tuvimos que sobrevivir de los productos que nos brindó la naturaleza: uvas, higos y aceitunas. Esto más el agua, fuerte en cal, nos provocó cólicos. Sin contar con el enemigo, por lo tanto, tuvimos cuatro plagas: mosquitos, cólicos, paludismo y sarna. Al tercer día después de cruzar el río, llegamos a la que sería nuestra posición avanzada. […] Al quinto día, se disparó el infierno. Los aviones fueron pasando en vuelos de 10 bombarderos, hasta contar 200 aparatos que nos arrojaban sus bombas y, cuando no les quedaban más, llaves inglesas, martillos, cajas de madera… Acompañados por las ráfagas de los cazas de combate, y con la música de fondo de la artillería nacional que teníamos bautizada con el nombre de la loca, pues disparaba cinco obuses multiplicados por cuatro cañones que, a su vez, disparaban cinco veces, un total de 80 obuses cada cinco minutos, además del acompañamiento de morteros y fuselería, como para estar tranquilo y poder dormir”.
