Reduir la desigualtat dins dels països i entre ells és l’enunciat de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 10. És, de fet, un dels ODS més transversals perquè són necessaris molts actors a treballar-hi per reduir-les. L’economia i la política serien, simplificant molt, els detonants de la desigualtat. Però ho explica amb més detall David Minoves, director del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament: “Són les relacions de poder i de producció desiguals”. Quan parla de producció es refereix tant als recursos naturals com a la producció industrial i el comerç. “Tant entre latituds com també dins dels mateixos països hi ha relacions de poder i de producció desiguals.” El tema econòmic “reforça aquesta desigualtat, i els sistemes polítics el que fan és garantir que aquestes desigualtats es perpetuïn”.
La desigualtat en termes de riquesa és “la punta de l’iceberg”, perquè hi ha una complexa relació de desigualtats múltiples en termes de “renda, d’accés a serveis socials bàsics, a recursos productius, entre grups ètnics, entre homes i dones o entre àrees geogràfiques”. Des del fons creuen que “són desigualtats no inevitables; es poden reduir si s’apliquen polítiques públiques adequades, si es corregeixen aquests desequilibris en relacions de poder i es modifiquen les idees i creences injustes que sustenten aquestes desigualtats”. Minoves subratlla: “La desigualtat no és natural. És producte de l’acció humana”. En aquest sentit posa l’exemple de zones molt riques en recursos naturals però amb molta pobresa.
David Minoves, director del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament
Aquí hi hauria un punt important a destacar, i és que hi ha països del Sud global amb un percentatge de milionaris molt alt. És el cas de l’Índia, un país que també registra més pobres en termes absoluts. D’aquí que les Nacions Unides detecti en els seus informes l’augment de la desigualtat dins dels països. En aquest sentit, Minoves destaca que “allò que més ha crescut no és la pobresa, sinó la desigualtat”, un tema “que hem d’afrontar i combatre”.
La pandèmia va reforçar la necessitat de combatre la desigualtat a escala global
Pren cada vegada més força el missatge que cal combatre la desigualtat a escala internacional i globalment, i la pandèmia de la covid-19 va ajudar-hi; un punt positiu enmig d’aquell context tràgic: “No hi havia cap zona segura”, ni al Nord global ni al Sud global. “Això s’ha reforçat i també ha fet obrir molt els ulls a moltíssima gent a favor de la cooperació al desenvolupament”, diu Minoves.
El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament és una entitat municipalista. Aplega més de 300 governs locals entre els quals hi ha ajuntaments, consells comarcals, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, diputacions i alguna entitat municipal descentralitzada. La seva missió és la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional treballant en els àmbits del desenvolupament, l’acció humanitària i la sensibilització i l’educació per la justícia social.
Transport escolar al Bajo Lempa, al Salvador | Fons Català de Cooperació al Desenvolupament
L’Agenda 2030, una oportunitat per reforçar la coherència de les polítiques en relació amb la cooperació
El document de les Nacions Unides ha ajudat el fons a explicar “per quina raó cal fer cooperació”, diu Minoves, perquè els ODS “són alhora locals i globals” i això fa que hi hagi una agenda compartida. “Ha estat una oportunitat per reforçar la coherència de les polítiques municipals en relació amb la cooperació i el desenvolupament.”
L’Agenda dona un marc referencial de planificació de polítiques públiques locals en els municipis tant del Sud com del Nord. Més que redefinir l’entitat o reorientar objectius, el que s’ha fet des del fons és “llegir el que ja estàvem fent i comunicar-ho”, i també ha implicat “una feina de revisió i decodificació de les actuacions gestionades pel fons”. Minoves destaca que la voluntat d’assolir aquests ODS per part dels actors municipalistes “ha generat un augment de recursos destinats a projectes pel Fons Català en aquests quatre anys”.
Això no obstant, reconeix les limitacions dels governs locals en l’assoliment de l’ODS 10 i apel·la sobretot als governs nacionals i als organismes internacionals. En aquest sentit, apunta que l’Organització Mundial del Comerç, per exemple, “ha d’aplicar polítiques que tendeixin a reduir la desigualtat per accedir a la terra o a la capacitat de vendre productes dels països del Sud global”, moltes vegades sotmesos a aranzels o a dificultats en la comercialització.
Projectes al Camerun, Colòmbia, el Senegal o el Salvador
Entre els més de 300 socis del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament hi ha 26 governs locals del Vallès Oriental, 21 d’Osona, 4 del Moianès i 2 del Ripollès. Es compten entre els socis més actius i participen en diversos projectes de cooperació, la gran majoria a l’Àfrica subsahariana. Són comarques que registren molta població migrada d’aquella zona, fet que ha contribuït a apropar-ne més la problemàtica.
Projecte de perímetres agrícoles de cooperatives de dones al Senegal | Fons Català de Cooperació al Desenvolupament
L’Ajuntament de Manlleu participa en projectes d’empoderament de dones en zones rurals del Camerun. El de Montmeló, en projectes d’implementació de l’acord de pau a diferents regions de Colòmbia (Catatumbo, Magdalena Media, Cauca i Bogotà).
Isidre Pineda, alcalde de Caldes de Montbui, té actualment la presidència del fons. L’Ajuntament treballa al centre Catalunya-Mampatim (Senegal), on fan educació en el lleure i activitats esportives, culturals i educatives que permeten certa autonomia econòmica. La Garriga, per la seva banda, col·labora en un projecte de transport escolar a El Bajo Lempa (el Salvador). A través de la Fundació Balonmano, l’Ajuntament de Granollers participa en un projecte que promou la pràctica de l’esport femení a Kédougou (Senegal). El de Vic té diversos projectes, un és l’empoderament econòmic i social de joves estudiants en un centre de formació professional de Ziguinchor al territori de Casamance (Senegal). O el de Torelló treballa en l’establiment de perímetres agrícoles a Kolda (Senegal) per millorar la productivitat agrícola donant suport a dones per respondre a la sobirania alimentària i independència econòmica.
Un ferm compromís amb el 0,7%
El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament va néixer l’any 1986 fruit d’un acord entre vuit ajuntaments i quatre organitzacions no governamentals per plantejar accions de cooperació. Era un context de molts processos d’alliberament nacional, de països en situació d’alta pobresa i d’un moment en què les ONG havien llançat la proposta que destinar el 0,7% del PIB a l’ajuda al desenvolupament era una responsabilitat de totes les administracions.
Aquell context no és l’actual. Els objectius de la lluita contra la pobresa i les desigualtats a escala internacional; dedicar el 0,7% dels tributs propis dels ens locals a la cooperació, i contribuir al desenvolupament d’una societat més justa, igualitària i en pau arreu del món “es mantenen”, diu David Minoves. Però en funció de les necessitats i l’evolució del desenvolupament al llarg d’aquests anys, l’associació s’ha anat adaptant. En destaca tres principis clau: primer, l’administració local “ha estat la més constant” en el treball a favor de la cooperació al desenvolupament. Segon, la capil·laritat; el fet d’estar connectats amb la societat de molts municipis permet tenir una xarxa de suport “molt més potent, perquè no depèn d’una única administració i d’un únic pressupost que pot fer girs de volant sobtats”. I tercer, ha permès connectar directament la societat catalana amb la de molts països a través del municipalisme i “fa aquesta funció d’agermanament, de cooperació molt més horitzontal” que no es limita al donant-receptor, sinó “molt més igualitària”.
Hi ha socis del fons que han arribat a destinar la xifra del 0,7% a la cooperació, “no en són molts, però és significatiu que hagin mantingut aquest suport des de fa molts anys”. En aquest sentit, Minoves destaca que els governs de l’Estat i de Catalunya estan lluny d’arribar a aquesta xifra. Diu que cal tenir en compte que els ajuntaments van adquirir aquest compromís en el seu moment per “una pulsió solidària adquirida voluntàriament”, perquè la responsabilitat és dels estats econòmicament més desenvolupats, que “és a qui interpel·la les Nacions Unides l’any 1970”.
La Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local de l’any 2013, que donava molt poder a secretaris i interventors, ha posat més restriccions a la capacitat dels consistoris per dedicar recursos a un lloc o un altre. Minoves també fa esment a l’augment dels requeriments burocràtics per treballar en països més empobrits. Una altra qüestió que ha afectat el fons són “les pulsions solidàries”, que han anat reorientant el compromís amb la solidaritat i la cooperació. És el cas dels anys 2015 i 2016 amb la crisi d’acollida a persones que fugien del conflicte de Síria. La covid-19 també va reorientar bona part dels projectes del fons, com també ho ha fet en els últims mesos la guerra d’Ucraïna. Això, però, no els ha fet abandonar projectes que es porten a terme des de fa molts anys amb comunitats locals de països del Sud. Aquests projectes solen crear un vincle entre les comunitats perquè, en ocasions, hi ha tècnics o regidors que hi viatgen, viuen de prop com s’estan executant i poden avaluar-ne l’impacte sobre les persones beneficiàries.
Com revertir la deslocalització?
La justícia global, ambiental i els drets laborals són imprescindibles per reduir les desigualtats. Amb els processos de deslocalització que han viscut els països del Nord, les companyies transnacionals han traslladat la producció o part d’aquesta a països del Sud amb legislacions més laxes en matèria de medi ambient, drets laborals o treball infantil. I el procés “ha estat empobrint tant el Nord com el Sud”, assegura Minoves, “i això cal revertir-ho”.
La manera de fer-ho és augmentant la protecció dels drets laborals, l’erradicació del treball infantil, la igualtat de tracte entre homes i dones i la protecció del medi ambient en els països del Sud, perquè “en la mesura que això no es faci augmentarà aquesta deslocalització”. La reindustrialització del Nord en part pot ajudar a reduir aquestes desigualtats “si es veu acompanyada d’una millora en les condicions dels països del Sud perquè no sigui tan atractiu deslocalitzar”.
Projecte de millora de les condicions de treball de les dones al Camerun | Fons Català de Cooperació al Desenvolupament
En la seva opinió, caldria treballar per intentar buscar un mecanisme de sobirania en àmbits com l’alimentari o de tots els processos productius per garantir que totes les regions i països “tinguem capacitat d’emancipar-nos econòmicament i social”. I apunta que si no hi ha aquesta capacitat de garantir l’emancipació i anem només amb una lògica de benefici màxim per a les empreses que estan segmentant i deslocalitzant els drets, “no ens estranyi després que trobem que es comencin també a segmentar els drets a casa nostra”. Si ha passat als països del Sud, “per què no ens ha passar també a nosaltres?”, conclou.
{{ comment.text }}