Un calendari del mes de maig, amb el dia 12 encerclat, penja d’una de les parets de la petita cabina de projeccions de la Sala 2 de l’antic Cinema Nou. El calendari és del 2013. La setmana que ve farà cinc anys de l’última sessió al mític Cinema Nou. Aquella nit del 12 de maig abaixava la persiana per sempre, després de gairebé 60 anys entre cel·luloides. Aquella etapa com a cinema, la més recordada per a molts, no és l’única que amaga aquest singular edifici del carrer Nou, seu de la centenària Cooperativa Panadería Mútua Obrera. Amb l’objectiu de rememorar aquest doble vessant, el cinematogràfic i el més cooperativista, dissabte passat hi va fer parada el cicle “Mirades singulars des dels barris”, que promou l’Oficina de Turisme. Una quarantena de persones, el màxim previst, es van sumar a un viatge de retorn carregat de nostàlgia.
En aquesta ocasió, Xavier Cervera, guia habitual del cicle, es va fer acompanyar per l’historiador Josep Casanovas, gran coneixedor de la història del cooperativisme local, i Jordi Crusats, vigatà vinculat al món de la imatge i que “vaig néixer” dins d’un cinema. Abans d’entrar, un moment per contemplar la façana, d’estil eclèctic. Una façana imponent, coronada per unes gàrgoles en forma de trompeta, que en el seu moment va voler testimoniar “la força dels treballadors”, va interpretar Casanovas, conscient que aquesta cooperativa va esdevenir, en aquells temps, “la gran entitat obrera de Vic”.
L’edifici es va començar a construir el 1918, ara fa 100 anys, tot i que a la façana hi figura l’any de la culminació, el 1921. És el mateix any que es va constituir formalment la Cooperativa Panadería Mútua Obrera, resultat de la fusió de tres cooperatives anteriors: L’Antigua, que ja arrenca el 1867; La Catalana, i Panadería Mútua, coneguda com “la dels manobres”.
Asseguts a les velles butaques de la Sala 2, la comitiva va provar d’imbuir-se en el batec del dia a dia dels cooperativistes. Aquell mateix espai, antiga planta primera, havia acollit l’animat cafè i la sala on s’hi representaven teatre, ball o sarsueles. I és que, a banda de la finalitat econòmica i mutual, la cooperativa va exercir “com una gran entitat social i lúdica”, recordava Casanovas. Va ser a mitjans dels anys 50, quan l’entitat havia anar perdent força –i s’havia hipotecat construint uns pisos al darrere, els que donen pel carrer Jaume I–, que els socis van decidir tancar l’històric forn de pa i la botiga de queviures, i van llogar les dues primeres plantes com a cinema. La cooperativa va acabar desapareixent a principis del 2007, quan es va transformar en la societat limitada Zamennof. En un local del segon pis encara hi conserven molta documentació i alguns objectes entranyables de la històrica entitat, que tard o d’hora hauran d’acabar custodiats en algun arxiu. Cada participant de la visita es va endur, de regal, una de les monedes que la cooperativa encunyava per a ús dels socis entre els anys 30 i 50. Hi ha visites que, realment, no tenen preu.
“HEM DE VENDRE”
“Hem de vendre; és la prioritat”, deixaven anar dissabte Josep Pallarès (secretari) i Joan Alier (president), que també van participar de la visita, aportant al relat múltiples anècdotes. Són 2 dels 73 socis que queden de l’actual societat Zamennof, hereus de l’antiga cooperativa. Els socis, la majoria molt grans, tenen clar que l’únic camí viable és el de la “liquidació” del patrimoni que els queda –a banda d’aquest immoble hi ha algun pis del carrer Jaume I; la resta ja s’han anat venent–. Són conscients, però, que, tal qual, no és una peça fàcil de posar al mercat. Temps enrere ja havien suggerit a l’Ajuntament una possible requalificació d’usos, sense èxit. L’actual normativa situa l’edifici, que està catalogat, dins del sector terciari, però ells voldrien fer-hi pisos per treure’n més rendiment. Per això han presentat al·legacions al nou POUM –el termini es tancava aquest dilluns–. “Ho estudiarem, però en principi no seria l’objectiu; com a sector terciari s’hi poden fer moltes coses”, apunta la regidora d’Urbanisme, Fabiana Palmero, consultada per EL 9 NOU. Ara fa un parell d’anys, l’equipament es va posar a mans del projecte “Espais en transició”, que impulsen Belén Atienza i Bet Parramon des de BB Intervencions –que dissabte també es van sumar al recorregut–, per mirar de buscar-hi una sortida. L’espai, amb encant, hauria despertat l’interès d’algun projecte d’àmbit cultural, però ara s’ha frenat.
L’edifici –amb tres pisos més al damunt de despatxos i locals, majoritàriament buits– fa 1.800 metres quadrats. Mentrestant, les humitats i el mateix estat de la teulada conviden a buscar-hi una solució a curt termini per frenar-ne la degradació. La mateixa ciutat ho agrairia.
“EL CINEMA TENIA UN GRAN IMPACTE”
Amb només 10 o 12 anys, Jordi Crusats ja passava moltes estones entrant i remenant dins de les cabines de projecció de les diferents sales de cinema que llavors hi havia a la ciutat, com les del Vigatà, el Canigó o l’Atlàntida, i també les del Cinema Nou. “Tenien una màgia especial”, rememorava dissabte tot acaronant l’històric projector que es conserva, ara mut, dins la cabina de la Sala 2. Crusats va explicar, amb detalls que van fer les delícies del seguici, com havia anat evolucionant l’ofici d’operador, en el marc d’uns anys en què “el cinema tenia un gran impacte social; era una gran finestra oberta al món”. Anys de posar i treure bobines; de les dues pel·lícules per sessió, “primer la dolenta, després la bona”, o de l’obligació de passar el No-Do a la mitja part… Un ofici, el d’operador, amb un vessant menys prosaic: “Aquella gent s’havia de passar tot el cap de setmana aquí dins tancats”. Temps era temps.
