Barcelona va retre homenatge dimarts a les víctimes de l’atemptat terrorista del 17 d’agost del 2017, que va provocar 16 morts i més de 140 ferits. A Cambrils (Baix Camp), l’Ajuntament va decidir no organitzar cap acte institucional. Tampoc n’hi ha hagut a Ripoll, d’on eren els integrants de la cèl·lula jihadista i que dies després va acollir una concentració multitudinària a favor de la pau i la cohesió social. Coincidint amb el quart aniversari de l’atropellament massiu a la Rambla, i ja amb la sentència que condemna Mohamed Houli i Driss Oukabi a 53 i 46 anys de presó, EL 9 NOU entrevista el psicòleg Enric Soler, expert en dol d’alta complexitat, per parlar sobre les víctimes i si pesa certa estigma sobre Ripoll.
Diuen que el temps ho cura tot. És veritat?
Cicatritzen les ferides les coses que podem fer els humans durant aquest temps, però el temps per si sol no cura res.
Quines són aquestes coses?
Sobre el dol, de seguida en trobes articles a qualsevol revista. La gent sap que el conformen diverses fases, o unes tasques, però a l’hora de la veritat és molt complex, depèn de cada persona. Se’m fa difícil generalitzar. L’important és que sigui un camí d’aprendre a conviure amb la presència de l’absència de qui se n’ha anat.
Dimarts va fer quatre anys dels atemptats del 17 d’agost. Quines seqüeles psicològiques poden haver experimentat les víctimes que van sobreviure?
És molt probable que pateixin els símptomes propis d’un dol traumàtic. Van viure en primera persona escenes duríssimes i morts no normatives, sobtades i violentes.
I els familiars i amics dels qui van morir?
També han hagut de fer un procés de dol traumàtic. Habitualment tenim una concepció intrapsíquica i individual del dol, però quan mor algú, i més en circumstàncies com un atemptat terrorista, les seves famílies moren amb ell. S’han de reinventar, i amb la dificultat de no poder deixar de funcionar, perquè els que sobreviuen necessiten aquesta xarxa de vincles per continuar desenvolupant el seu cicle vital. Per molt que s’adjudiqui a una persona ser la portadora principal del dol –el pare, la mare, el vidu, la vídua…–, tothom ha de fer el procés i assumir rols i funcions que exercia la persona que ha mort.
No hi ha fórmules màgiques.
L’ideal seria fer tot això de manera progressiva i flexible, i és important compartir una mateixa narrativa sobre què va passar. Les famílies, fossin o no fossin a la Rambla, han de conèixer els detalls del com, el per què de l’atemptat, qui en van ser els responsables i tots, absolutament tots, els interrogants que com a víctimes es puguin plantejar. Entenc que moltes se sentissin decebudes quan el govern va decidir no anar més enllà d’una determinada línia en la investigació.
L’alcalde de Ripoll, Jordi Munell, no s’ha cansat de repetir que per passar pàgina cal saber tota la veritat.
És absolutament imprescindible. Si els familiars saben què va passar, i que la societat ha posat en marxa mecanismes perquè no es repeteixi, poden donar sentit a la mort traumàtica. Això els ajuda a integrar la terrible pèrdua de l’ésser que estimaven.
Aquesta setmana hem constatat que hi ha un gran desgavell a l’hora de reconèixer les víctimes dels atemptats i indemnitzar-les. Sentir-se desemparat també dificulta el dol?
Moltíssim. No és que un xec amb molts zeros pugui retornar a les famílies qui han perdut, però davant d’un dol traumàtic, com és el cas, necessiten que es materialitzi d’alguna manera que tots reconeixem que han sigut víctimes d’un succés excepcional. Tots i totes haurien de ser mereixedors de suport psicològic, per suposat, d’un reconeixement social del seu dolor i d’una prestació econòmica. Hem de tenir en compte, que els que han mort, no podran treballar mai més per al sosteniment econòmic de les seves famílies.
La sentència condemnatòria, amb 53 i 46 anys de presó, també ajuda?
És el mateix: un reconeixement per a les famílies que hi ha persones que han comès un delicte terrible, i la demostració que com a societat ens hem dotat de mecanismes perquè no torni a passar. Ara bé, si la presó s’entén com un acte de venjança, estarem immersos en un dol impossible. S’ha de comprendre com a mecanisme de reinserció social dels criminals.
És possible que víctimes dels atemptats de fa quatre anys hagin desenvolupat una visió negativa envers Ripoll?
Sí, som humans. És molt probable que algunes persones estigmatitzin determinades poblacions o cultures, però viure en un lloc o en un altre no ens converteix en assassins. Jo vaig veure molta gent d’origen àrab de Ripoll absolutament desconcertada i commocionada després dels atemptats.
Ripoll corre el risc de caure també en l’autoestigma?
Parlem d’un municipi que no es caracteritzava per cap tragèdia i que ara queda associat a l’origen dels terroristes, però la culpa no és de Ripoll. Hauria pogut passar el mateix a Campdevànol, Olot o Santa Perpètua de Mogoda. És inevitable que la població se senti, o se sentís, estranya, per primera vegada va viure un gran dol municipal, però tard o d’hora Ripoll es tornarà a associar a aspectes positius, com el seu magnífic monestir.
Què s’hauria d’haver aconseguit al cap de quatre anys?
Una pell més dura i, sobretot, trobar alguna cosa que doni sentit al que va passar. Seria intolerable no haver buscat explicacions. Aquests nanos s’havien criat aquí, però alguna cosa va fallar. Quina? Quan i on no es van sentir acollits? Com és que l’imam tenia tanta influència psicòloga sobre els joves? Ripoll està vivint el dol de la pèrdua d’un ideal d’integració cultural que no existia, perquè potser ens pensàvem que estàvem acollint molt bé, però resulta que no tant. Cal que dotem de sentit les circumstàncies, uns fets que tant de bo no haguessin passat, i que això ens serveixi per reflexionar sobre com connectar de veritat cultures diferents.
N’hem parlat massa o massa poc dels atemptats?
No ho sé, però tinc clar que no només van ser un trauma per a les víctimes i les seves famílies, sinó per a tot un país. Ningú s’esperava que aquell 17 d’agost passés el que va passar, i amb tanta cruesa. És molt necessari expressar-nos amb ràbia, indignació, frustració… Per no haver-ho pogut anticipar. També vam constatar la vulnerabilitat de qualsevol ciutadà a peu de carrer. No és casualitat que a partir de llavors s’hagin instal·lat blocs de formigó i testos a la Sagrada Família.
Com poden superar les famílies dels terroristes el fet de sentir-se marcades?
Són sempre les gran oblidades, perquè moltes d’elles probablement ni sabien les intencions dels seus fills, germans, amics… També han perdut un ésser estimat, i qui els dona suport? A ningú li passa pel cap que el pare o la mare dels autors dels atemptats pugui demanar una indemnització pel fet que el seu fill també va morir allà. Han de viure la pena de manera molt amagada, i amb la por de ser estigmatitzats.
A Barcelona dimarts hi va haver un homenatge a les víctimes, però Cambrils va optar per no fer cap acte institucional. És millor una cosa o l’altra?
La commemoració és sempre un recordatori que la societat donem suport als supervivents. Per als familiars de les víctimes, això és molt positiu, ja que suposa un reconeixement del dolor d’haver perdut un ésser estimat en circumstàncies dramàtiques.
Per tant, seria recomanable preveure algun tipus de commemoració també a Cambrils? O fins i tot a Ripoll?
En aquests municipis i a qualsevol altre que volgués fer-ho. Els atemptats van ser una autèntica desgràcia per tot Catalunya.
És normal que als pobles on han crescut els autors dels atemptats hi apareguin propostes xenòfobes en major mesura que en altres indrets?
És una reacció. No m’atreviria a dir si lògica o no. Jo tinc clar que, si és un moviment que pretén separar cultures que viuen dins d’una mateixa població, no ens portarà enlloc. Només servirà per estancar-nos en guetos i no interrelacionar-nos ni enriquir-nos amb el que ens podem regalar mútuament.
