Quan vam parlar per última vegada, tot just començava el mandat. Què ha anat bé aquests dos anys?
El temps passa molt ràpid, en quatre anys són moltes coses, però hem pogut tirar projectes endavant. És el que compta.
Venien del temporal Glòria, la pandèmia… Com definiria l’actual mandat?
Més tranquil, però la burocràcia és cada vegada més complicada i costa més fer funcionar tot l’engranatge de l’administració.
I la ciutadania es torna més exigent?
Sí. Des de la covid ens fa menys respecte dir les coses i, a vegades, les formes no són les millors. Ho notes amb tothom. Fins i tot ens ho comenta la persona que gestiona el pàrquing. Ja no crec que canviï, per tant, ens hi hem d’acostumar.
Aquest mandat governen amb oposició, un únic regidor del PSC. Quina relació tenen?
Ens respectem, però en general poca. Nosaltres sempre hem treballat pensant en el poble i ell s’ho ha agafat molt amb el plantejament d’oposició.
És el mandat de l’aigua?
No ho diria així, però sí que fa anys que hi treballem molt. Venim d’una sequera important i l’ACA hi ha invertit. El nostre primer mandat va ser el de la substitució del plom a tot el poble, i ara ens hem centrat en el fibrociment. Pràcticament només ens en queda a Pruit. Hem fet molta feina tant al nucli de Rupit com amb canonades de les cases de pagès. I encara tenim un projecte important: portar l’aigua d’un pou al Bac fins al poble de Pruit.
La depuradora la tenien ben encarada, i ha avançat.
Ara sí que han començat les obres. Esperem que sigui una realitat aquest any. Fa vergonya dir-ho, però en portem nou amb aquest projecte. Com a administracions ens ho hauríem de fer mirar, no pot ser que tardem tant. L’ACA l’ha finançat, el Consell Comarcal la gestionarà… però hem de ser més àgils.
A Can Rovira també hi han anat treballant. On passen ara?
Vam tenir la sort de rebre aquesta casa en herència, i dic la sort perquè és espectacular. Hem fet tota la teulada i els sotes els tenim a punt, ara toca façanes i tancaments. L’edifici quedarà consolidat i la planta baixa, la de la ferreria, gairebé llesta per ensenyar. Val molt la pena.
Serà una mena de museu?
És tan especial i delicat que serà un espai per visitar sempre acompanyat. En grups petits, amb explicacions per entendre-ho tot. A Rupit hi ha tradició de ferrers des del 1400; ara fins i tot n’hem fet un llibre. És un llegat molt important i la millor manera de preservar-lo és aquesta ferreria, una joia.
Es compaginarà amb altres usos al mateix edifici?
S’ha d’anar veient. És una casa amb moltes possibilitats. A la segona planta hi havia una fàbrica d’embotits, on feien la llonganissa de Vic; i a la part superior, els assecadors i un taller on als anys 40 s’hi fabricaven escuradents rodons. A més, la part d’habitatge s’ha conservat com si s’hi s’hagués aturat el temps a la dècada dels 60. Amb un lloc tan delicat no es pot anar amb presses, s’ha de restaurar amb calma i mantenint-ne l’essència.
L’accés al castell ha progressat?
Sí. La casa de Can Saltiri, que estava en ruïnes, ens dona l’accés natural al castell, la gran roca origen de Rupit cap a l’any 1000. Tota la vida hi havíem pujat per allà. Ja vam comprar la casa amb aquesta idea de recuperar l’accés i fer-hi també habitatge per a gent jove amb canalla. Juntament amb la Diputació en vam tirar endavant el pla director, estudis arqueològics… I ara ja hem fet la primera fase, que permet arribar fins a la torre. Estem molt contents: el camí és accessible, però continua reflectint que no és fàcil entrar al castell, com ha de ser.
Aquesta obra ha portat desacord amb una veïna. Li sap greu?
És clar, no m’agrada mai discutir. En aquest cas no ens hem acabat d’entendre. Tothom té les seves raons, però nosaltres hem de mirar-ho en clau de poble i col·lectiu. Si tenim un camí que tota la vida ha passat per un lloc, no es pot deixar perdre.
Com serà aquest habitatge que preveuen a Can Saltiri?
Ja està acabat i ha quedat molt rústic, molt rupitenc. Estem treballant les bases per poder treure’l a concurs.
Quin perfil busquen?
El somni de tots: gent jove, amb canalla, que pugui portar els nens a l’escola, implicar-se al poble i arrelar-hi.
Pateixen de falta d’habitatge?
Rupit és un poble turístic. Aproximadament el 50% de les cases són de persones que hi viuen tot l’any i l’altre 50%, de segona residència. Això fa que no hi hagi gaire oferta i que el lloguer sigui complicat, tot i que no parlem de preus astronòmics. Però la causa principal que el jovent no s’hagi quedat al poble no és l’habitatge, sinó la distància, la falta d’oportunitats laborals, el fet d’haver de pujar i baixar cada dia… Se sumen molts factors.
La matrícula de l’escola és un ai al cor cada any.
Mai estem tranquils. Voldria tornar a veure-la com quan érem petits: 30 nens i nenes i els carrers plens de crits, canalla i algun partit de futbol. Ara som 8, 9, 10 alumnes… Cada curs és delicat.
També treballen en un nou aparcament.
Fa un any vam adquirir la zona esportiva, que abans era privada. Ara és municipal, igual que el cementiri i els camps del voltant. No hem habilitat aquest aparcament per portar més gent, sinó per ordenar la que tenim.
Serà de pagament?
De moment, gratuït. L’obrirem igual que ara, quan els aparcaments de baix siguin plens.
Hi ha bon balanç turístic a Rupit?
Encara queda feina, tot i que n’hem tirat molta endavant. L’objectiu és l’equilibri entre qui viu al poble i qui ens visita. El veí no s’ha de sentir amenaçat; és qui dona vida al lloc, no les pedres. Treballant els aparcaments, els fluxos de gent i la coordinació amb l’Esquirol i Tavertet, evitem massificacions, sobretot en moments com Setmana Santa.
Falten recursos supramunicipals?
Encara ens ho fem molt nosaltres. Al principi la Generalitat no acabava de veure bé el model que proposàvem, però s’ha demostrat que funciona. Avui comptem amb suport administratiu, però no econòmic. Ens cal més ajuda. Parlem de municipis petits i un territori, el Collsacabra, molt sensible.
Diria que han aconseguit desestacionalitzar el turisme?
Sí. Vam rebre el reconeixement de l’Organització Mundial del Turisme per un model sostenible. Avui un dilluns pots trobar gent passejant per Rupit, dinant als restaurants o comprant a les botigues. Això amplia l’economia del poble.
El preocupa el llop?
La coexistència és complicada: el llop és atractiu, però quan impacta en un territori fa molt mal. La competència recau en la Generalitat. Nosaltres estem i estarem al costat dels ramaders que ho vulguin tant com puguem. A l’equip de govern n’hi tenim un i sap que hi som per tot.
La nova Generalitat és amatent amb els micropobles?
Parlar-hi hi pots parlar, com abans amb ERC. Però no n’hi ha prou amb això: cal passar a l’acció. Els micropobles hem de notar que el govern sap que hi som.
L’Estatut de Municipis Rurals serà una bona eina?
En parlarem d’aquí a deu anys. Sobre el paper ho sembla, però cal que qui se l’ha de creure ho tiri endavant.
Recuperar l’equip de futbol va ser una alegria inesperada. Els va a veure jugar?
No tant com voldria. De vegades m’han de posar falta, i falta grossa. Però estic molt content que hi sigui. El mèrit és de joves de Manlleu i l’Esquirol, i també ha revifat gent i afició històrica.
El pessebre vivent, que en fa quatre dies, continua sent un projecte de poble. Llavors és l’Albert, l’alcalde o algun personatge?
És un projecte col·lectiu. I no puc deixar de donar les gràcies a tothom que el fa possible. Aleshores miro de ser l’Albert, i sí que mai em poso en cap quadre.
Si n’hagués de triar un…
Soldat romà. És el que fèiem de petits amb els amics, i alguns encara fa 37 anys que hi surten. Hi tornaria amb ells.
