Seguint les petjades dels segrestadors

Unes veïnes des del balcó assenyalaven la casa, “és la tercera, la de la reixa negra”. Vint anys després, tot i haver-hi entrat en el seu moment, Jacinto Vicente, el que va ser el secretari judicial en la investigació del segrest de la farmacèutica d’Olot, dubtava sobre quin era el carrer. L’acompanyava la periodista Tura Soler, que recordava que en l’escorcoll de la casa on van tenir tancada 492 dies Maria Àngels Feliu dins un zulo com és evident es va haver de quedar a fora. Ho comentaven a unes 25 persones que es van sumar a una ruta literària del segrest en què van recordar els fets en el marc de la presentació del llibre de Vicente Olot. Crònica d’un segrest, que té un epíleg de Soler.
“I ella no va cridar?”, “No la sentien des de fora?”. “I el dia que l’hi van portar tampoc va cridar?”. “No sentia res ella, si era al mig del poble?”. Alguns dels assistents s’ho preguntaven ja a davant de la casa de la reixa negra, la que llavors era de Ramon Ullastre, un dels segrestadors, i l’única parada de la ruta que havia començat uns metres més enllà, a la plaça Montmany. Vicente responia que el dia que la devien portar des d’Olot fins allà estava marejada. A banda que potser li havien donat alguna substància perquè ho estigués, deia, el viatge en el maleter d’un cotxe hi podia haver ajudat, ja que per anar d’Olot a Sant Pere haurien passat per la carretera de la Vola, amb molts revolts –l’Eix Vic-Olot no va estar acabat fins al 2009–. “Ella no va posar resistència per l’espant” de tot plegat, afegia. Que pogués sentir soroll de fora, apuntava l’exsecretari judicial, era complicat ja que a dins del zulo on estava confinada sempre hi tenia una ràdio posada amb el dial de Radio Nacional d’Espanya. A través d’aquesta emissora, recordaven Soler i Vicente, “ella va sentir la notícia de la seva pròpia mort” i quan algú sent una notícia com aquesta, relataven, “pot pensar que ningú investigarà més ni que la trobaran” i això ha de ser molt dur. La farmacèutica d’Olot va viure allà sota 492 dies, “amb dies de calor, de pluja i de nevades” i amb les filtracions d’aigua corresponents.
Pensar en això, en les condicions en què va viure la segrestada, va empènyer l’any 1999 Vicente i la jutgessa Pilar Castillo, tots dos nous en el cas, a reprendre la investigació tot i que ho veien complicat, ja que “quan la van alliberar semblava que tot el que hi havia anterior era erroni”. Abans s’havien empresonat dues persones, Joan Casals i Xavier Bassa, acusats del segrest i la mort de la farmacèutica. “Vam arribar a Olot i ens vam trobar set volums” de documentació i “mai vam pensar que ho resoldríem, però per respecte a la Maria Àngels” i tot el que havia hagut de patir “ho vam intentar”, relatava dissabte l’autor del llibre. Per això van citar Guàrdia Civil i la policia a declarar. Creien que no els explicarien res de nou i que es tancaria el cas. Però “arriba la Guàrdia Civil i ens diu, després de set anys, que hi ha una pista que no s’ha investigat i que no sortia al sumari”. Aquí s’apuntava que alguna persona vinculada al segrest podia ser membre de la Policia Local d’Olot. En iniciar aquesta línia d’investigació “ens hi jugàvem la carrera”, però va donar fruits, comentava Vicente. Aquí va ser clau la declaració i la col·laboració d’un policia local d’Olot que “si no hagués ratificat la seva declaració” potser no s’hauria resolt mai el cas. D’aquesta manera es va desemmascarar Antoni Guirado –i Josep Zambrano, que ja era mort llavors–. Guirado, que havia estat cap de la policia local de Torelló, i després d’una declaració que va durar “un dia sencer”, segons l’exsecretari judicial, “es va desmuntar” i va acabar delatant la resta, entre els quals Ullastre, que era qui la tenia a casa, i Sebastià Comas, Iñaki, el qui es feia càrrec de Feliu i a qui la Guàrdia Civil va definir com “el menys dolent dels dolents”. Vicente recordava que un altre policia li va confessar que Guirado li havia fet fer el seguiment d’un cotxe anys abans i que mai va relacionar-ho amb el segrest.
Arran de la investigació set anys després es va localitzar on era el zulo. Fins llavors, assegurava Vicente, just a davant d’on van retenir Feliu, “m’esperava que fos en un lloc aïllat al mig d’una muntanya”, i afegia que fins i tot havien fet recerca pels voltants de Bellmunt. “Hi havíem estat molt a prop”, remarcava Soler. Ara on hi havia el zulo hi ha una rampa de garatge que va fer el mateix Ullastre i dissabte a l’actual propietari no li va fer massa gràcia que es fes l’explicació allà al davant.
I precisament un dels assistents a la ruta que va precedir la presentació del llibre, en Manel, veí de Sant Pere, explicava que “la porta del zulo era posada de casa meva”, però Ullastre “no me la va pagar mai”. Això sí, el veí mai va pensar que la porta que havia venut al segrestador s’hauria utilitzat per aquest fi. Per molts veïns era conegut que Ullastre tenia serps a casa seva i probablement va pensar que al lloc on hi havia la porta el segrestador hi guardaria les serps. Els tres assistents santperencs recordaven que Ullastre feia de vigilant al poble i que “feia una mica d’impacte”. Però no tothom qui es va interessar pel llibre era del poble. Unes torellonenques hi eren perquè fa 25 anys el cas “el vam seguir molt”. “Va ser molt impactant i més quan van dir que era d’aquí i el coneixíem”. I demanaven la firma de l’autor i la periodista. L’Elena i en Jordi, del Maresme, havien arribat a Sant Pere dissabte també per l’interès del cas i del “punt negre” que pot tenir el llibre.
Soler va admetre que en el seu moment, el 1999, quan l’autor del llibre va aterrar a Olot, “em feia una mica de por” i que li va sorprendre que 20 anys després li truqués per fer-li l’epíleg del llibre. Al llibre l’autor apunta que potser hi havia altra gent vinculada al segrest, com algú que havia de fer la feina de l’Iñaki, que probablement no se sabrà mai. Tot i això, Vicente, en la presentació que es va fer a la Coope després de la ruta, apuntava que el llibre, que a la tarda va presentar també a Manlleu, té un 95% de realitat i un 5% de ficció, que s’ha d’interpretar “a criteri de qui ho llegeixi”.