“Damià!”, el nom del seu germà, és la primera paraula que va dir el petit Ernest Roquer, de 5 anys, en despertar del coma induït a l’UCI pediàtrica de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Hi va estar set dies com a conseqüència del que després van saber que era una síndrome post-Covid, una malaltia inflamatòria multisistèmica que afecta alguns infants un mes després que hagin passat el coronavirus.
El 10 d’octubre feia just un mes que els dos nens, el pare, Miquel Roquer, i el tiet havien donat positiu de coronavirus, recorda la mare, M. Àngels Sampedro, que no ha tingut el coronavirus. Tots ho van passar de forma asimptomàtica fins que quatre setmanes després el petit va començar a tenir els símptomes. Era un divendres a la nit quan el petit va començar a tenir una mica de febre i l’endemà es va despertar amb una erupció als palmells de les mans i els peus. Sampedro comenta que “feia broma i dèiem que si no fos perquè ja l’havia passat tenia tots els símptomes del coronavirus”. No anava desencaminada. Van anar al CAP i d’entrada van descartar el virus perquè tenia una PCR positiva de feia un mes, per la qual cosa semblava que amb algun analgèsic estaria resolt. Va continuar el malestar i el dilluns van aparèixer una mica de descomposició i vòmits. L’endemà seguien els vòmits però va desaparèixer la febre fins que al vespre “va fer una baixada, no feia res, deia que volia dormir, només volia dormir”, un fet gens habitual en la manera de ser de l’Ernest, assegura la mare, “era com si no tingués energia”. I van anar d’urgències a l’hospital de Vic: “Veuen que té les constants molt baixes, a tres i a sis”, llavors li van fer una analítica de sang i “el pediatre ens diu que no hi pot fer res més, que l’havien de portar a un hospital amb UCI pediàtrica”, a Sabadell.
“Mai m’hauria pensat que em parlarien de mortalitat infantil”
El trasllat va ser del nen sol amb una ambulància pediàtrica medicalitzada i “sort n’hi va haver perquè li van haver de punxar adrenalina perquè el cor li començava a fallar”. Només arribar a l’altre centre hospitalari els diuen que s’ha d’operar, “que no poden esperar a un TAC perquè està molt fluixet”. En aquest moment, “el nen encara n’era conscient, deia que tenia mal de panxa”, però del que va passar a partir d’aquí no recorda res.
La mare comenta que a les 4 de la matinada els van dir que la cirurgia havia anat bé, havien descartat una apendicitis però “tot estava molt inflamat i havien de continuar buscant què provocava la inflamació”. Aquí “és el primer cop que ens diuen que hi ha risc vital, que el cor ha patit, que estava molt dèbil” i ens adverteixen que tornarà amb coma induït i respiració assistida; ja no el tornem a veure conscient”, relata Sampedro. “En aquell moment no ho assimiles” i la pediatra “et diu que el percentatge de mortalitat infantil és molt baix”, una conversa, assegura la mare, que “en cap moment de la vida t’havies plantejat de tenir”.
El matí següent els plantegen que la primera hipòtesi en què es basaven era aquesta síndrome post-Covid que en algunes criatures els provoca la inflamació multisistèmica del fetge, els pulmons, els ronyons i el cor, que en el cas de l’Ernest era el que preocupava, encara que dos dies més tard també ho van fer els ronyons. Els diuen que “les primeres 24 hores són vitals i que hem d’esperar que ell resisteixi”. En aquestes primeres 24 hores als pares “ens deixen estar amb ell” i els dies posteriors, també: “Marxàvem tard cap a Vic i a les 7 del matí tornàvem a ser allà”, explica la mare. Dos dies més tard els deien que era reversible, estava estable i no empitjorava. El tercer dia el nen, encara en coma induït, va fer “un canvi espectacular”. Li van reduir la medicació i s’anava recuperant. “Diuen que saben com tractar-ho” perquè la simptomatologia era similar a d’altres malalties i que no hi haurà seqüeles greus: “Això és molt bona notícia”. El van despertar el cinquè dia i el setè marxava de l’UCI. Els van permetre un trasllat a l’Hospital Universitari de Vic, on els van fer el seguiment i van rebre algunes visites de la cirurgiana. Quan va sortir de cures intensives, el petit “no aguantava ni el cap, no caminava, havia perdut musculatura”. Una setmana més tard marxaven amb hospitalització domiciliària, i aquí “el nen encara no tenia força per pujar escales, estava dèbil”, però havia millorat. A partir d’aquí comencen a fer un seguiment, primer quinzenal i ara més espaiat, i el nen a finals de novembre podia tornar a l’escola.
“Li han quedat seqüeles lleus: es cansa més, però ell s’autoregula
i descansa”
“En principi no han quedat seqüeles greus”, diu alleugerida la mare. Des que va sortir de l’hospital, però, és més sensible a l’aigua calenta i té més sudoració a les mans. També es cansa més, però “ell mateix s’autoregula i descansa”. La família explica que encara s’està investigant sobre aquest tipus de casos i que els fan portar un registre, de manera que han detectat que comparteixen aspectes amb la síndrome post-Covid que tenen alguns adults.
Sampedro diu que davant de tot plegat, el seu fill petit “sempre ha tingut una actitud molt positiva, és molt vital, sempre està content i feliç”, a banda que no recorda el dolor, ni la intervenció ni l’UCI. També, en part, per com li van transmetre a ell i al seu germà la situació. “En aquell moment el que fas és projectar en positiu, no tens capacitat de fer res més, has de tenir una actitud positiva en lloc de plànyer-te i plorar”, recorda la mare, que agraeix el consell d’una amiga en aquest sentit i que li va funcionar. “I així ho vam dir a la família i als amics, que li enviessin energia i que qui cregués en Déu que pregués, i segur que ell va rebre aquesta vitalitat de tothom”.
Amb en Damià, el germà gran, amb qui estan molt units, passen molt temps junts i comparteixen jocs i habitació, “ha fet molt de germà gran, de cuidar-lo”, i està molt pendent d’ell. De la gravetat de tot plegat, el fill gran “n’ha estat conscient més tard, quan n’hem parlat”, diu la mare, que admet que a mesura que van agafant perspectiva n’han estat cada cop més conscients. “Va ser un bany de realitat quan vam anar al pediatre de capçalera i ens va explicar que havia estat molt greu”, diu Sampedro.
Ara, com fan a través d’un vídeo de la campanya impulsada per l’Ajuntament, la família vol que se sàpiga que malgrat que es diu que els més petits solen ser asimptomàtics i que la Covid-19 té una afectació lleu sobre ells, també poden fer aquesta reacció: “Passa poc, però s’ha de saber”. I “si en fóssim tots més conscients, segurament l’Ernest no hauria estat tan greu”, diu la mare, que sap que a mesura que han passat els mesos els pediatres en van sent més coneixedors.
Després de tot plegat, al petit “el veus i sembla que no hagi passat res”, encara que li han quedat dues petites cicatrius que no es veuen de la intervenció i de les corretges de l’oxigen. Així doncs, donen gràcies “a la ciència i a la llum de tothom” que han tractat el nen “amb molta delicadesa”. Malgrat les seqüeles lleus, “ell està feliç com un anís”.
