La destrucció dels hàbitats naturals, normalment per efecte de l’activitat humana i el desig d’urbanitzar o extreure recursos del medi, és la primera causa de pèrdua de biodiversitat a tot el món. En segona posició hi ha l’impacte de les espècies invasores sobre les autòctones, una tendència a l’alça des del segle XVI i els intercanvis amb el continent americà. El comerç i el transport de mercaderies fruit de la globalització, així com el canvi climàtic i el fet que els hiverns siguin cada cop més suaus, han estès la problemàtica. Josep Bau, doctor en Biologia i vicerector de Relacions Internacionals de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, és expert en insectes i el control de plagues utilitzant sistemes alternatius als insecticides.
Què suposa que irrompin a Catalunya espècies com l’eruga del boix o la vespa asiàtica?
Quan arriba una espècie que és de fora, si es troba quantitats abundants de les plantes o animals dels quals s’alimenta i desapareixen les malalties i els enemics naturals del seu lloc d’origen, és fàcil que es produeixin brots, explosions, de població. Això altera tot l’ecosistema: en funció de l’espècie que arriba, pot ser que disminueixi el menjar disponible per a les autòctones, que s’hagin d’adaptar a un nou depredador… És una qüestió de competència, sobretot perquè en aquestes invasions es dona un consum molt ràpid i descontrolat del recurs. A Catalunya ho hem viscut, per exemple, amb la Cydalima perspectalis. El boix és una espècie que ens sentim molt nostra i veure’l tan perjudicat impacta emocionalment.
Pel que fa a insectes, els que més ens haurien de preocupar a Catalunya són l’eruga del boix, el mosquit tigre i la vespa asiàtica?
Aquests són els tres més mediàtics, i és indiscutible que han tingut uns efectes molt importants. El mosquit tigre, per qüestions sanitàries i perquè es un possible vector de malalties, però també perquè genera molèsties especialment evidents a la població. La vespa asiàtica té un gran impacte sobre les abelles, que són clau no només ecològicament, sinó en l’agricultura; i l’eruga del boix perquè ha estat molt visible en entorns forestals. Hi ha altres espècies que van apareixent i tenen incidència sobre conreus i arbres fruiters, com ara els bernats marbrejats.
Com arriben fins a Catalunya? No és tant pel transport de persones com el de mercaderies, oi?
Els punts de recepció de mercaderies són el lloc d’entrada més habitual, tot i que també els que més es controlen. La vespa asiàtica o la cydalima es creu que van arribar així, però no només de forma única. Aquesta última també era present en boixos que venien de la Xina. Els últims anys s’ha incrementat el trànsit de plantes ornamentals, la qual cosa afavoreix el desplaçament d’espècies.
És culpa, o com a mínim responsabilitat humana, per tant?
Sense tant trànsit de persones i mercaderies això seria molt més difícil que passés, perquè els insectes tenen una capacitat de desplaçament limitada, parlem de poblacions que es mouen de manera lenta i per fronts. Més que culpa, és una conseqüència de l’actual sistema de vida humà i l’alta mobilitat que comporta.
Tampoc seria possible sense el canvi climàtic?
Amb el canvi climàtic, les condicions d’ambient més suaus fan variar el rang de possible distribució d’espècies. Pugen les temperatures, tenim hiverns menys severs… S’ajunten una sèrie de factors que permeten que determinats éssers vius que abans aquí no haurien trobat condicions favorables ara puguin quedar-s’hi. L’escalfament global, però, també impacta en espècies autòctones com la processionària del pi. Fa uns anys es va comprovar als Alps que ha pujat cap al nord tant a nivell geogràfic com d’altitud.
Científics vigatans com Julià Blanco o Quim Segalés parlen del concepte one health, una sola salut. Vol dir que no podem pensar només en la salut humana sense tenir en compte, per exemple, la salut animal, o la salut ambiental, perquè un canvi provoca variacions a la resta.
Absolutament. Els elements dels ecosistemes són interdependents. Arreu del món hi ha diferències entre regions, de manera que no a tot arreu hi trobem els mateixos insectes. El canvi climàtic, però, canvia les condicions i, per tant, les zones possibles de distribució. Si no estiguéssim tan interconnectats potser no passaria res, però per efecte del comerç i el transport hi ha una comunicació real que afavoreix el desplaçament d’espècies.
Com podem reduir el risc d’aparició de noves plagues invasives?
Un aspecte important és el consum local. Disposar de productes d’arreu del món és una sort, però comprar-ne de quilòmetre zero, en una zona propera al lloc on vivim, pot ajudar a reduir aquest transport tan intens, a banda que és positiu pel que fa a la petjada de carboni i la promoció de l’economia local. Més enllà d’això, cal vigilància, control i recerca.
L’objectiu ha de ser destruir-les? O aprendre a conviure-hi?
En la majoria d’escenaris l’erradicació és molt difícil. S’han fet treballs per intentar-ho en zones geogràficament aïllades, com ara illes, però en zones més obertes sol ser complicat, especialment en cas que l’espècie s’hagi instal·lat bé. Si parlem d’una única introducció i tenim controlat el focus es pot plantejar, però l’eruga del boix, per exemple, va entrar per Galícia i, després, a la Garrotxa. Quan no hi ha opció de fer marxa enrere s’han de buscar solucions parcials que continguin la plaga, especialment en aquesta primera fase tan expansiva. Això a vegades també dona temps a l’ecosistema perquè desenvolupi els seus propis sistemes de control i espècies autòctones es puguin especialitzar com a depredadores de la forana o apareguin endoparàsits i fongs que en regulin la població.
Del nostre país i del continent europeu també n’hi ha que s’han estès cap a altres punts del planeta?
Els hiverns rigorosos d’aquí fan que la nostra biodiversitat no sigui tan elevada com en zones tropicals, on hi ha més espècies i, com que es tracta de sistemes més complexos, amb més competitivitat. Dit això, sí que existeixen plagues europees que han colonitzat altres llocs, com l’eruga peluda del suro, una espècie que, per cert, fa poc va causar un brot a prop del Parc del Montnegre i el Corredor. En aquest cas se sap exactament com va entrar als Estats Units: se li van escapar a un entomòleg amateur, provocant fortíssimes pèrdues forestals. Tot plegat ens hauria d’ajudar a veure’ns com a part i corresponsables d’aquest ecosistema global.
