“Quan veus que no pots amagar el que portes a dins tant de temps sembla que el millor és anar a un lloc més anònim, gran. Tens la impressió que els de casa o els veïns no ho entendran”, assegurava Marta Salvans, activista transsexual. No va marxar i no se’n penedeix. Ella va iniciar la seva transició de gran i “si treballem segures podem aconseguir que als pobles petits ens entenguin, i fins i tot que ens donin suport”, com va ser el seu cas. Sovint hi ha la creença que les persones del col·lectiu LGTBI han d’acabar marxant de nuclis petits per poder viure lliurement la seva sexualitat i a vegades, segons Patrícia Caballero, dona transgènere de Bagà (Berguedà), “aquella societat ja està preparada tot i que tu creus que no”. Totes dues ho expliquen en un debat organitzat conjuntament entre l’associació Talcomsom i EL 9 TV que s’emetrà aquest divendres i diumenge en el marc del Dia de l’Orgull LGTBI sota el títol “Viure la diversitat sexual i de gènere lluny de les grans ciutats”. La tercera ponent, Mireia Mata, directora general d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya, afegia que aquesta idea que a nuclis petits hi ha més LGTBIfòbia i que això obliga al que s’anomena sexili “principalment la tenen la gent de ciutat i és important que la desmentim, que als pobles som respectuosos amb els altres tant o més que a les ciutats”. Mata deia que aquesta era una de les premisses quan es va començar a desplegar la Llei LGTBI del 2014: “Que cap persona del col·lectiu se sentís obligada a deixar el territori per necessitat d’anar a viure en l’anonimat d’una ciutat”, i subratllava que “és important poder viure on tu vulguis i com vulguis”. Caballero afegia que “tu també has d’imprimir la teva generositat en el canvi i donar temps a aquestes persones perquè entenguin què està passant en tu”.
Totes tres arribaven a la conclusió que “cada vegada hi ha més reconeixement sobre el tema LGTBI i la societat cada cop és més oberta”. Tot i això, asseguraven, la LGTBIfòbia existeix però “hi serà a tot arreu”.
De fet, segons dades de l’observatori contra la homofòbia, el 2019 van augmentar un 27% les denúncies en aquest sentit. Caballero apuntava que “hi ha menys por de denunciar, no és que hi hagi més agressions”. Tot i això, deia Salvans, encara hi ha qui decideix no fer-ho, a vegades “perquè el resultat arriba a llarg termini, és lent, car i diuen que no val la pena”. En aquest sentit l’administració també hi vol incidir, segons la directora general d’Igualtat, “perquè qualsevol agressió ha de ser denunciada i perseguida”.
“La societat cada vegada és més oberta però encara hi ha camí per recórrer”
El d’aquest diumenge serà el primer Dia de l’Orgull LGTBI després de la sentència del Tribunal Suprem que no permet que es pengin banderes no oficials en llocs públics. Tot i això, Mata assegurava que com deia el govern català en una declaració dimarts, convidaven a tots els ajuntaments a penjar la bandera LGTBI per “posar de manifest que són els nostres drets i el compromís institucional vers els valors de diversitat sexual i l’expressió de gènere”. Salvans apuntava que “la por seria política per les represàlies que hi puguin haver”. Aquesta situació “em recorda al franquisme”, assegurava, i “no ho puc entendre”.
Un de les qüestions que preocupa el col·lectiu és l’alt índex d’atur, sobretot pel que fa a persones trans. “Quan algú veu una persona diferent a la resta de la societat ja no el volen a treballar”, explicava Salvans. Ella al llarg dels anys ha “intentat col·locar persones trans al mercat laboral” i “algunes encara hi són, les han respectat amb els mateixos drets”, però admetia que costa. Caballero comentava que “falta molta pedagogia, l’empresariat ha d’entendre que tenir una persona trans o LGTBI és un valor afegit” i “mentre no s’entengui això no avançarem”. La llei ara “blinda contra les discriminacions per motiu d’orientació o gènere”, detallava Mata, per això des del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) es fan formacions a persones LGTBI i també sensibilització a les empreses perquè per exemple les persones trans “aporten una mirada i un valor afegit a tenir en compte”.
Una altra de les qüestions que preocupa el col·lectiu de persones lesbianes, gais, transsexuals, trangènere, bisexuals i intersexuals és què passa quan s’arriba a la tercera edat en llocs com residències de gent gran. “És una assignatura pendent”, deia Caballero, que precisament treballa en una residència. En ocasions, ja sigui perquè no s’ha fet el canvi de nom o per altres motius, es pot donar el cas, com deia Mata, que “quan arribi l’hora aquestes persones han de tornar a dins l’armari després d’haver lluitat tota la vida”. Això es dona pel fet que els facin anar en habitacions dobles amb un home, tot i ser dones trans, o que no s’accepti la seva homosexualitat. En aquest sentit a les residències públiques es fan formacions al personal perquè “no podem tolerar que pateixin una repressió diferent”, segons Caballero.
Un fet similar l’han patit en alguns casos persones del col·lectiu durant el confinament, ja sigui perquè s’han hagut de confinar amb alguns familiars que no coneixen la seva sexualitat o bé perquè no l’entenen o no l’accepten. Des de les institucions, assegurava Mata, s’han intentat mantenir els SAI (Servei d’Atenció Integral LGTBI) per poder atendre consultes a través del telèfon i en línia.
De fet, lamentaven Salvans i Caballero, els SAI “no es coneixen prou, falta difusió”, però admetien que quan els joves que en tenen la necessitat s’hi adrecen “la cosa canvia”. Allà els donen suport. I com a activistes aprofitaven per reclamar més inversió en aquest aspecte. La secretària general d’Igualtat reivindicava la tasca de les activistes. Mata recordava que fa 40 anys “hi havia la llei de vagos y maleantes, per la qual les persones del col·lectiu podien ser detingudes, torturades i empresonades”, i afegia que “sembla que ha passat molt temps però hi ha persones que ho van viure, “les que en aquell moment defensaven els drets eren les activistes i gràcies a elles van fer la Llei LGTBI el 2014”, que entre moltes altres mesures inclou els SAI.
La fase de represa en el marc de la crisi del coronavirus afecta la commemoració del Dia de l’Orgull i que en part tot plegat es faci “amb el volum abaixat”, deia Salvans, però “és necessari”. Així, també des de les entitats com Talcomsom i les institucions s’ha apostat per tenir més presència a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Perquè, com deia Mata, tot i això “obrir la ment cap als colors de l’arc de Sant Martí”.
