La fotofarmacologia pot revolucionar l’administració de medicaments tal com l’hem conegut fins avui, ja que obre la porta a controlar com, quan i a quina part del cos actuen. Explorar les seves aplicacions, i també possibles avenços en branques germanes com la química, la física o la biologia, és l’objectiu d’un simposi que acull la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya fins aquest divendres. L’organitzen conjuntament l’Institut de Química Avançada de Catalunya, l’Institut de Bioenginyeria i el centre vigatà, que té com a investigador referent en aquest camp Xavier Rovira (Girona, 1979).
Només el nom, fotofarmacologia, ja sembla complicat. Posi’ns un cas pràctic per entendre en què consisteix.
A l’hora de tractar un càncer, per exemple, s’utilitzen medicaments que tenen molts efectes secundaris. A part de fer caure els cabells, poden provocar problemes de pell, infertilitat, perdre el gust… S’escampen pel cos i actuen tant sobre les cèl·lules cancerígenes com les que no ho són. Amb la fotofarmacologia podrem focalitzar l’activitat només on ens interessi. Anirem a la tumoració, a l’arrel del problema.
I el medicament l’activaran utilitzant la llum.
Sí, parlem d’un fàrmac com els d’ara, però amb la capacitat de posar-se a funcionar només en combinació amb la llum.
Respecte a un tractament convencional, quins avantatges planteja més enllà de reduir els efectes secundaris?
Un de molt important és que pot actuar en el moment que nosaltres vulguem. En dolors crònics, per exemple, el mal no és constant sinó que apareix i desapareix. Si tinguéssim un fàrmac que s’activés només en episodis de dolor agut, ho podríem controlar millor. És el mateix que amb la diabetis: les pujades de sucre no són contínues, és a dir que s’activaria per fer un alliberament d’insulina en el moment adequat. Un tercer avantatge és que també controlaríem la dosi: no hauria de ser ni molt alta ni molt baixa, sinó decidir l’específica per a cada moment canviant el focus de llum.
Hem parlat d’aplicacions en el càncer, la diabetis o el dolor crònic, en quines altres patologies pot marcar un abans i un després?
Potencialment a totes, a tot arreu on tinguem un problema mal solucionat perquè els medicaments actuals provoquen una gran quantitat d’efectes secundaris. També s’està estudiant si pot ser útil en cardiologia o fins i tot en la visió.
En aquest últim camp ja hi ha hagut un cas d’èxit amb animals…
Efectivament, un projecte a càrrec d’un dels iniciadors de la fotoarmacologia, Dirk Trauner, de la Universitat de Nova York, que ha aconseguit que animals cecs puguin veure-hi i reaccionar sota una sèrie de condicions de luminescència. Aquest tipus de tractament és el que està més avançat i, de fet, ara ja podrien començar els assajos clínics amb humans.
S’atreviria a dir quan pot ser una realitat la fotofarmacologia?
Hem de tenir en compte que el temps que es triga a posar un medicament al mercat sol ser de 20 anys, un de normal, i aquí hi estem afegint una complexitat tan gran com l’ús de la llum. Tot i això, no tinc cap dubte que la fotofarmacologia s’aplicarà, perquè la tecnologia i els sistemes electrònics per fer-la viable estan avançant molt i molt ràpid. Ja podem imaginar-nos un tractament controlat pel telèfon mòbil que actuï en funció de si el cos el necessita o no, la qual cosa vol dir que seria completament personalitzat. Tornant a la pregunta, els assajos clínics en humans estan a punt de començar pel que fa a la visió. En altres tractaments, com el del càncer, també podria anar ràpid per la fatalitat dels seus efectes.
I la pregunta del milió: no serà molt car tot això?
No té per què ser més car que un medicament d’avui en dia, perquè el procés que se seguirà per validar-lo serà el mateix. El tema de la llum pot arribar a pujar molt econòmicament, sí, però estem parlant de tractaments actius o inactius en funció d’un focus tipus led. No necessitem un gran làser o equipament, seran microleds. Els primers anys poden ser cars, pel procés de fabricació, però un cop sistematitzats costaran cèntims d’euro. Una altra cosa és que les empreses vulguin explotar els seus drets, però potencialment la fotofarmacologia pot ser molt barata.
Sona a les mil meravelles… Pel pacient segur que marcarà un abans i un després.
Està trencant les bases de la farmacologia clàssica, tant des del punt de vista científic com d’aplicació. Molts de nosaltres ens hem hagut de construir aparells nous per fer recerca, una mica amb pals i pedres. Ara cada vegada hi ha més empreses interessades a desenvolupar-ne. Al simposi hi tenim patrocinadors de tot tipus. Això vol dir que anem pel bon camí.
Buscant per internet queda clar que és una ciència molt nova, ja que hi ha poquíssima informació. Catalunya podria ser un referent en aquesta disciplina?
Ja ho és. Tenim la sort de comptar amb recercadors de molt alt nivell.
El simposi és internacional i se celebra a Vic en comptes de Barcelona. Per què?
El primer simposi de fotofarmacologia va tenir lloc a Groningen per Ben Feringa, que va guanyar el Premi Nobel de Química el 2016. En acabar, a la taula de negociació hi havia molta gent de Catalunya i es va proposar fer-ho aquí. Més tard va sortir la proposta de Vic i tant la Universitat com l’Ajuntament hi van donar suport de seguida.
Vostè és doctor en Neurociències. Com pot ajudar la fotofarmacologia a conèixer el cervell, l’òrgan més desconegut de tots?
En molts aspectes. Principalment a descobrir com és. De fet els nostres primers treballs en fotofarmacologia eren sobre neurociència. Vam descobrir com funcionava un receptor molecular en una part molt petita del cervell i, en el mateix treball, que aquest receptor era capaç de controlar si un ratolí tenia dolor en un pota o no.
Woody Allen va dir que el cervell és l’òrgan més sobrevalorat del cos. Què li respondria?
No hi estic d’acord. És el que ens diferencia de la resta d’animals i el que ens permet fer el millor i el pitjor en aquest món.
De què estan fets els pensaments?
De passat, de records i de personalitat. Som una barreja entre com hem nascut i el que hem vist.
