Elena Asensio (60) mai va tenir una conversa sobre sexe amb els seus pares, però paradoxalment la seva filla, Elena Crespi (38), es dedica a la psicologia, la sexologia i la teràpia de parella. Elles dues no són la cara i la creu de la mateixa moneda, però respecte a la generació que les va precedir, la de l’àvia, sí que hi ha una distància sideral, perquè la feina de Crespi precisament consisteix a despullar la intimitat i submergir-se en temes que continuen sent tabú per a moltes famílies. “A l’època de la meva mare, la mentalitat era de callar”, assegura Asensio, “tant ella com el meu pare tenien una ideologia molt tradicional i per mi, la seva única filla, això es traduïa en un marcatge de prop: Anar de vacances? Ni pensar-ho. A l’hivern a les 9 del vespre havia de ser a casa i a l’estiu, mitja hora més tard, però que no passessin cinc minuts!”.
El seu xicot es va convertir en el seu marit amb només 19 anys, una decisió que van prendre en part per guanyar llibertat, i tres dècades després, quan va tancar la Vitri i Asensio es va quedar sense feina, també plegats van acordar que canviaria el treballar fora de casa per tenir cura dels pares i els sogres. Crespi ho va viure des de la vivència personal, però la trajectòria professional l’avala a l’hora d’explicar que “encara passa avui, però si anem retrocedint constatem que els pares esperaven que fossin les filles qui els cuidessin. A l’home l’eduquen per ser pragmàtic, anar més de cara a barraca, i de nosaltres se n’espera que siguem pacients i afectuoses i que ens encarreguem de les cures”.
Treballar per dinamitar aquestes construccions socials requereix de molta feina colze a colze, ja que fins i tot batallant per a una educació neutra l’entorn continua afavorint la perpetració dels rols. “Tinc un fill de 5 anys i una filla de 20 mesos i ara mateix ell reprodueix molt els estereotips de gènere, però hem posat les bases perquè de gran ho tingui molt més clar”. Crespi ho explica així, tal com raja, i insistint que la lluita per la igualtat se l’ha de posar per bandera tothom: “Les dones, tot i ser les invisibilitzades, som guerrilleres. Els homes, si es queden quiets i no participen d’això, vol dir que ho permeten”.
Mare i filla també coincideixen que on queda molta feina per fer és en les relacions de poder. Al sector metal·lúrgic, per exemple, la majoria de treballadores eren dones, però els càrrecs de direcció els ocupaven homes i Asensio recorda perfectament “sortides de to o mans molt lleugeres”.
També Crespi, en psicologia, parla de senyors que continuen “fent les mateixes bromes supermasclistes de sempre”. I està convençuda que a elles, en general, se’ls qüestionen molt més les tarifes: “A un senyor amb corbata i maletí no se li intentaria rebaixar el peu, però a mi m’ho demanen i, com que amb la meva feina vull arribar al màxim de gent possible, probablement dic que sí”.
{{ comment.text }}