Al llibre es parla de feixisme, de nazifeixisme, de neonazisme, de franquisme, de dreta populista emergent… Quan parlem d’extrema dreta, és un terme ampli?
De fet, una de les intencions del llibre, a banda d’explicar diferents situacions a Europa, és que el lector entengui que l’extrema dreta és una família molt àmplia. Que aquest negre, el color que s’associa al feixisme pels camises negres italians de Mussolini té moltes tonalitats. I una manera de combatre aquesta extrema dreta plural és coneixent-la. És un llibre cent per cent rigorós, que parteix de fets contrastats, però que té vocació pedagògica i no pas acadèmica. És una obra de no-ficció que es pot llegir com una novel·la, pensada per a un públic generalista, perquè el pugui gaudir gairebé com una novel·la.
Té un component autobiogràfic molt important. És a partir de la seva experiència com a fotoperiodista, que ens ho va explicant.
Ho faig amb una trama soterrada dels entrebancs amb què m’he anat trobant al llarg dels anys i altres experiències pròpies. Fins al punt que comença amb un fragment d’un dietari del meu avi a la batalla de l’Ebre –ell era fill de Gandesa– per situar el pòsit familiar.
Com ha canviat l’extrema dreta a Catalunya des que vostè la segueix?
Quan vaig començar a seguir-la des d’un punt de vista professional hi havia un partit d’extrema dreta emergent que a Osona es coneix molt bé, Plataforma per Catalunya. És l’antecedent més immediat d’un partit d’extrema dreta renovat, partint dels partits postfranquistes (de Fuerza Nueva, per entendre’ns). És l’assaig d’aplicar aquí el que passava a Europa amb bons resultats: a Àustria amb l’FPO (Freiheitliche Partei Österreichs, Partit per la Llibertat) o a França amb el Front National. I amb un cert èxit: a escala municipal va aconseguir 67 regidors al Principat.
Quin pòsit va trobar per créixer el partit d’Anglada?
Va fugir dels eixos clàssics de dreta/esquerra i catalanisme/espanyolisme per aplicar-ne un de nou, un nou eix amb una base populista de dretes: el nosaltres i ells. Els que vivim a Catalunya i els que venen de fora i que, segons aquests partits, no tenen els mateixos drets per un fet biològic, el de no haver nascut en aquesta terra. Va recollir, sobretot, el malestar. El primer d’aplicar el concepte de la casta política no va ser Pablo Iglesias sinó Josep Anglada, copiant un esquema d’altres llocs d’Europa. Per diferents circumstàncies no va acabar desembocant amb diputats al Parlament, però alguna part d’aquella PxC és ara a Vox.
Per tant, Vox seria la culminació d’aquest procés?
Ve d’una tradició diferent perquè de facto és una escissió de Partit Popular. Però sí que a Catalunya aquell pòsit de PxC hi té un pes important quant a dirigents, base militant i vots. Troben el seu èxit a escala estatal en l’anticatalanisme. El seu trampolí polític és la campanya electoral més barata que hi ha hagut a l’Estat espanyol: els 20.000 euros que va pagar com a fiança per poder-se presentar-se com a acusació popular en el judici del procés. Això els catapulta mediàticament arreu de l’Estat i els vesteix amb una capa de salvadors de la unitat de la pàtria, que a Espanya ven molt bé. Traslladen aquella vella recepta de l’Anglada: renovar l’extrema dreta en la segona dècada del segle XXI.
Com ha de ser la resposta de l’antifeixisme? Fins a quin punt pot utilitzar formes violentes?
La violència no és una opció, és una imposició. En general, a ningú no li agrada d’utilitzar-la. Però malauradament quan a tu t’estan apallissant, t’estan criminalitzant i t’estan perseguint, a vegades no tens més sortida. És un debat enverinat, però quan l’extrema dreta pren les institucions utilitza tots els mètodes possibles –legals i il·legals– per eliminar els seus adversaris polítics. I d’això en tenim antecedents històrics. Per tant, i malauradament, arribarà un punt en què quedaran poques opcions per combatre-ho, i la paraula no sempre és una opció. L’antifeixisme ha de ser transversal, ha d’interpel·lar el conjunt de la societat, i això ho veiem a Alemanya. Allà les manifestacions antifeixistes interpel·len socialdemòcrates, democristians i esquerres alternatives. Fins i tot l’església luterana.
I aquí no hi ha la mateixa actitud?
Aquí el fet de declarar-se antifeixista té una connotació radicalitzada. Fins i tot l’esquerra més mainstream ha deslegitimat la lluita antifeixista, suposo que per justificar el pacte del 78 i tot el que hi havia al seu voltant. Però això és un gran error: si ets demòcrata, t’has de declarar antifeixista. És una obligació.
Vostè treballava des de l’anonimat seguint l’extrema dreta. Però aquesta circumstància canvia a partir del 12 d’octubre de 2013, arran d’una piulada en què alertava de la presència d’un grup de caps rapats a la carretera de la Bordeta. Aquí comencen amenaces, assenyalaments, seguiments i agressions. Un malson que encara no s’ha acabat. Quantes denúncies ha presentat?
La veritat és que no ho sé. Durant aquests anys he presentat unes quantes denúncies i la majoria han acabat arxivades, fet que m’ha desanimat per posar-ne de noves perquè posar una denúncia i engegar un procés judicial és un tràmit molt feixuc i també costós, que no sempre puc assumir.
S’ha sentit desprotegit?
Absolutament, moltes vegades.
També s’explica al llibre l’agressió que va patir per part d’un agent de la Policia Nacional el juliol de 2018. El gener passat, va admetre que ho havia fet per motius ideològics i va acceptar una condemna. És una victòria?
Una victòria que arriba tard. Tres anys i mig després, durant els quals jo també he estat imputat per una denúncia falsa d’aquest individu. I una victòria a mitges, perquè ell continua treballant. Jo continuo fent els meus moviments perquè a aquesta persona se l’expulsi del cos. La resposta de la Subdelegació del Gobierno i el Cuerpo Nacional de Policia cap a mi ha estat zero. I pel que sé, el famós expedient obert encara no té resultats. Com a mínim, a mi no se m’han comunicat, i quan s’ha consultat, no se’n coneixen les conclusions. És una vergonya que un estat governat per la coalició més progressista de la història tingui un inspector de la Brigada d’Informació que agredeix un fotoperiodista cridant “Viva España!” i “Viva Franco!”.
Ha pensat mai a deixar-ho, a la vista d’aquestes circumstàncies?
En part ja ho he hagut de deixar, malauradament. Em resulta impossible anar a cobrir segons quins actes, perquè si m’identifiquen se m’intenta agredir o se m’increpa. Si només fos això, rai. Però és que de cop i volta passo a formar part de l’acció que he de documentar, i no puc fer-ho perquè seria absurd. Per tant, se m’anul·la professionalment. He continuat fent la feina a fora, com he pogut. I no penso deixar-ho, perquè això sí que seria una derrota total, no em dona la gana de donar-los-la. Seria molt injust.
Tal com comentava, ha estat a fora (Alemanya, Itàlia, Letònia, Polònia, França, Grècia…) també cobrint actes de l’extrema dreta. La conclusió que en treu és poc esperançadora…
Crec que estem en un moment fosc, crític. I que és la punta de l’iceberg. Veiem que la dreta radical populista, emergent a tot Europa, revalida mandats. Com Viktor Orban fa pocs dies. O bé crea situacions d’alarma, com la que viuen els francesos amb Marine Le Pen, gat vell de la política, mentre apareixia un Zemmour que fins i tot l’ha avançada per la dreta en radicalisme ideològic. Estem veient el començament de tot plegat: Vox mateix ha fet en només cinc anys un procés de passar de la marginalitat a ser la tercera força política (en alguns llocs, la segona), i això en altres països com França o Suècia ho han fet en vint anys o més. Aquest turbofatxa ens denota que possiblement el canvi de cicle que hi hagi a la Moncloa en un futur porti l’extrema dreta al govern. Vox està substituint la dreta del Partit Popular, i a més tenen vocació de govern, no d’oposició.
Des de Catalunya, els partits i les institucions estan preparats per a aquest escenari?
No estan gens preparats, no el contemplen.
Quines conseqüències tindria?
Vox porta en el seu programa l’abolició de l’estat autonòmic. Si l’apliquen voldria dir que la Generalitat i el Parlament quedaran tancats a pany i forrellat.
Quin és l’antídot contra el virus de l’extrema dreta?
És complicat, perquè la resposta ha de ser multifactorial i no hi ha una sola recepta. Però crec que l’antídot principal és fer bones polítiques valentes. Sona a un eslògan però és així: governar bé. No es pot deixar espai al malestar social en àmplies capes de la població a les quals els manquen respostes polítiques, com estem veient ara amb un augment espectacular de l’IPC. I l’extrema dreta és com un estol de voltors, que sempre hi és, esperant el seu moment. Quan veuen malestar social, veuen carronya i hi baixen en picat. S’han de prevenir, de tenir preparades alternatives polítiques i intentar resoldre aquells problemes socials més urgents. I sobretot tenint en compte que això no es fa copiant lemes propis de l’extrema dreta, que a vegades és una temptació per als partits. El que fas és reforçar l’extrema dreta, perquè els dones una pàtina democràtica, valides el seu discurs. És un greu error que a vegades s’ha comès.
