El metge vigatà Toni Bayés i Genís és des de 2010 el cap del servei de Cardiologia de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti). És professor titular de la Universitat Autònoma (UAB) des de 2008 i president de la Societat Catalana de Cardiologia des de 2012. A Can Ruti encapçala un equip de 150 persones que treballen en una de les unitats capdavanteres en atenció i recerca sobre les malalties del cor.
En un model ideal de persona sana, l’última causa de mort hauria de ser sempre l’envelliment del cor?
No es pot contestar d’una manera categòrica. Hi ha persones que poden estar completament sanes, cuidar-se molt i que, per alguna raó que encara se’ns escapa, poden patir un infart. El que és innegable és que portar una vida sana és determinant per evitar el risc de patir-ne i, per tant, incrementa l’esperança i la qualitat de vida.
Què podem controlar?
Els hàbits de vida. Hem d’evitar la cadena del sedentarisme i l’obesitat, que pot desembocar en hipertensió, diabetis i problemes de colesterol. I aquesta barreja de factors incrementen molt el risc de patir del cor. I el tabac; no cal dir-ho.
Cuidar bé el cor és essencial per allargar la vida?
Absolutament. I la prova és que en els últims 50 anys n’hem allargat set l’esperança de vida. D’aquests set anys, cinc es deuen als avanços en el tractament de les malalties del cor. Representa el 70%. Això és molt. I al mateix temps vol dir que si en aquests 50 anys s’ha aconseguit tant, en els que vénen s’ha d’avançar més.
Hi ha reptes, encara?
Sí, molts. Els pacients amb problemes de cor són els que més ingressen als serveis d’urgències dels hospitals. El pacient més jove, que abans se’ns moria d’un infart, ara no mor però passa a tenir una malaltia crònica. La insuficiència cardíaca s’ha convertit en una de les malalties prevalents amb més incidència del segle XXI. A partir dels 70 anys afecta una de cada cinc persones.
L’envelliment global de la població deu ser un condicionant afegit.
Sí. Però a la gent gran se li ha de fer el mateix cas que a tothom, i se li ha d’oferir la mateixa oportunitat d’una bona qualitat de vida. És un dels nous reptes.
Si hagués d’enumerar preguntes sense resposta en les patologies vinculades al cor, per on començaria?
Per exemple, ens falta acabar d’entendre l’artereoesclerosi coronària. La podem controlar i estabilitzar, però no acabem d’entendre totes les circumstàncies en què es produeix, i continuem tenint molts infarts.
El ressò sobretot pels casos en l’esport d’elit també ha estès la preocupació per la mort sobtada.
És un altre tema pendent. Avui tenim desfibril·ladors, que és un gran avenç per a situacions d’emergència, però el que tenim pendent és avançar-nos a identificar un pacient amb risc, i evitar-li aquestes situacions. Com els casos que poden venir d’un problema congènit per una malformació de naixement, que s’han d’identificar i cuidar tota la vida. També tenim el problema de l’envelliment de les vàlvules. Es van deformant i calcificant i ens trobem amb pacients que les tenen com pedres. I no queda altra opció que una cirurgia, com a final del procés.
Hem parlat d’assignatures pendents, però també es pot parlar d’avenços en l’atenció als malalts. Quins destacaria?
De manera molt principal la implantació del Codi Infart, gràcies al consens entre societats científiques, hospitals i professionals. Hem establert una organització territorial i un protocol d’actuació per donar resposta al més aviat i més a prop possible al pacient que té un problema al cor. I els resultats parlen per si sols. De 2009 a 2014 la mortalitat hospitalària per infart de miocardi ens ha passat del 12% al 6%. S’ha reduït a la meitat. I per tant la consigna és molt clara: com més de pressa arribem a l’hospital, més de pressa –si és el cas– obrim l’artèria i més cors salvem.
Quin ha de ser el senyal d’alarma, per un pacient?
El dolor al pit. Si no és res no serà res, però si és un problema cardíac una trucada al 112 pot evitar molts problemes. Quan parlem del cor i del risc d’infart, sempre és millor una trucada de més que de menys.
Les llistes d’espera per a les operacions de cor són un problema afegit?
Ho són, però he de dir que la situació ha millorat molt després que fa només tres mesos s’ha activat un nou protocol que ens les ha fet baixar dels 8 als 4 mesos. Els cinc grans hospitals d’aguts de Catalunya -Vall d’Hebron, Bellvitge, Clínic, Sant Pau i Can Ruti- assumim la distribució territorialitzada dels pacients per atendre una població potencial de més d’un milió de persones en cada cas. Aquesta nova organització ho ha de fer tot plegat molt més eficient. És un pas molt important.
La societat moderna ha canviat els perfils dels malalts del cor?
A grans trets es poden definir tres grups. I del primer, els joves, en diferenciaria dos. El primer, vinculat al consum de tòxics com l’alcohol, el tabac o la cocaïna. Un estudi que hem fet a Can Ruti ha demostrat que aquesta droga és causa directa d’infarts, i a urgències hem atès joves sortint de festa amb dolor al pit i infarts. Joves a qui, amb menys de 35 anys, la droga ja els canvia la resta de la vida. No oblidem que les artèries del cor tenen un diàmetre de tres mil·límetres. La vida ens passa per aquí. I a l’altra banda, hi ha la moda de les curses extremes a què més d’un es llança sense estar preparat. Es reclama al cor un esforç pel qual no està entrenat, i ens hem trobat amb aturades cardíaques a mig o a final de curses.
I entre les persones grans?
Hi ha un primer perfil, sobretot d’homes d’entre 55 i 65 anys, amb factors de risc com diabetis, colesterol, tabac, estrès laboral i el sedentarisme. I a partir dels 70 anys ens trobem amb més dones, i vinculat sobretot a problemes d’hipertensió, sobrepès i colesterol alt.
El seu departament treballa, en l’àmbit de la recerca, en la regeneració de cèl·lules cardíaques. S’ha avançat?
Sí. Aquest últim any hem fet les primeres 10 intervencions en pacients per implantar els anomenats “cors de laboratori”, que són implants que substitueixen les funcions de la part del cor que ha quedat sense activitat després d’un infart. Hi havia hagut experiències per injectar només cèl·lules mare, que va ser una solució segura però d’eficiència limitada. Aquesta alternativa suma les cèl·lules mare a un bioimplant en 3D que hem creat prèviament en un cultiu de laboratori. Ara estem a punt de tancar l’any del tractament per fer un primer balanç, però els pacients estan bé i la impressió és que anem pel bon camí.
Quina hauria estat l’alternativa, per als pacients a qui s’ha pogut fer aquest tractament?
D’entrada, no poder actuar sobre la part del cor que ha deixat de funcionar. Estaríem davant de casos amb insuficiència cardíaca crònica, ingressos hospitalaris i la necessitat d’estar contínuament en contacte amb els circuits assistencials.
En condicions normals, un cor s’està regenerant contínuament?
La meitat de les cèl·lules es regeneren al llarg de la vida. L’altra meitat les portem des del moment del naixement. Quan hi ha un infart, el que es produeix és una mort massiva de cèl·lules, i d’aquí ve el treball per trobar, des de la recerca, una solució per regenerar aquesta part del cor que ha deixat de funcionar.
Abans comentava que gràcies als avanços en la recerca de les malalties cardiovasculars s’ha incrementat set anys l’esperança de vida, els úiltims 50 anys. Quan es diu que, d’aquí a poc temps, arribar als 100 anys de vida podrà ser habitual, no surt la pregunta de fins on ha d’arribar la recerca mèdica?
La premissa de la que jo parteixo és que les persones, mentre viuen, ho han de poder fer amb la millor qualitat de vida possible i en un entorn de felicitat. Des d’aquest punt de vista, l’edat de la persona no ha de ser tant la real com la biològica. Jo m’he trobat persones de 92 anys amb el cap superclar i amb moltes ganes de viure. Què hem de fer? Limitar l’esforç terapèutic i deixar de lluitar per a ell, considerant que ja són vides amortitzades? Recordo el cas concret d’un senyor de la Garriga a qui havíem d’operar d’una vàlvula tapadíssima, que s’ofegava. El seu cas, i el risc de l’operació donada la seva edat, va ser motiu de discussió en una reunió de departament. Al final vam decidir tirar endavant. D’això fa vuit mesos. Ara es torna a passejar per la Garriga. Hauria estat just decidir no fer res?
Hi pot haver casos i casos, a l’hora d’afontar aquestes situacions?
És el que veig. Que cada vegada s’haurà d’individualitzar més, perquè cada pacient és diferent. Anirem cap a una medina més personalitzada.
Caldrà incrementar els protocols de seguiment?
Ja s’hi està treballant, també. S’està fent molta recerca en biomarcadors, proteïnes que alliberarà el cor i que ens donaran informació sobre com està. Si està millor, regular, o malament. I també avançarem en la telemedicina per fer un seguiment dels pacients en el circuit entre hospitals d’aguts, com és aquest. l’atenció ambulatòria i el domicili. Ara hi ha lapses de temps massa grans sense informació i no sempre s’acaba fent el circuit que toca, ni en el moment que toca. En un altre àmbit ara ja existeixen, per exemple, bàscules connectades per Bluettoth que quan detecten increments de pes anormals a persones que s’hi fan un seguiment habitual, ens envien una alarma.
Com a president de la Societat Catalana de Cardiologia (SCC) va situar, en el moment d’arribar a la presidència, el repte de l’atenció als pacients, la formació i la recerca com els tres pilars bàsics. Hem parlat d’atenció i de recerca. En quin moment es troba la formació?
Molt bo. Quan vaig accedir a la presidencia de la SCC es podien destinar a beques de formació per als nostres investigadors 3.000 euros. Aquest any n’hi podrem destinar 150.000, gràcies al compromís de finançadors privats i del conjunt de la societat. És molt important que tota la matèria gris que tenim a casa, aquesta gran xarxa de joves investigadors, no hagin de marxar del nostre país.
{{ comment.text }}