Dos dies després (l’entrevista es fa dimecres) de rebre la sentència, com se sent?
Amb la sensació d’haver-me tret un pes de sobre molt gran, perquè tornar a entrar a la presó és un embolic per a la família. No em feia por, però no en tenia cap ganes.
És una condemna però per una cosa que vostè sempre ha dit que no va fer?
Ho trobo molt injust però no fa el mateix mal que la presó. Tenint en compte que això va començar amb una querella per rebel·lió que podia acabar amb 20 anys de presó, que siguin 20 mesos d’inhabilitació és molt suportable per a mi. Està clar que després de dos anys d’inflar el globus de la rebel·lió, s’ha desinflat. La Guàrdia Civil fent milers de folis en atestats, la fiscalia agafant-s’ho a peu de lletra i acusant, el jutge Llarena fent seu el relat, partits polítics parlant de cop d’estat, suspenent càrrecs electes i alterant majories i no era rebel·lió. Demostra com es pot construir una gran farsa i no passa res.
Vostè, Santi Vila i Meritxell Borràs van optar per no tornar a la política i no els posen penes de presó. És per això?
Això és una interpretació que es fa. Una hipòtesi i pot ser bona o dolenta. És possible que això hi tingui a veure però si fos així Lluís Puig o Meritxell Serret no han deixat la política i els acusaven del mateix que a mi. Té alguna contradicció.
De tota manera és una sentència estranya…
El gran error és intentar fer un gran raonament jurídic de tot això. Si ho fem jurídicament, ens donarem cops de cap contra la paret perquè moltes coses no quadren. L’origen d’aquest tema és clarament polític.
Hi ha gent que pensa que és molt injusta i d’altres que és poc justa. Hi ha alguna manera de combatre-la, cap escletxa?
El recorregut és molt clar, però cal veure l’èxit que pot tenir. Es pot recórrer al Tribunal Constitucional denunciant la vulneració de drets fonamentals. Els poden admetre o no. Si els admeten els poden desestimar o no. Si es rebutja queda oberta la via del Tribunal de Drets Humans, on verificaran si aquest judici ha estat just o no però no tornaran a jutjar cap fet.
Recorrerà vostè com la majoria de condemnats?
Jo encara que no tingui condemna de presó, el faré. Perquè si no seria com conformar-me amb una sentència que considero injusta, perquè ni jo ni els altres ens sentim culpables del que ens acusen.
I reclamarà pels dies que va estar a la presó?
Sí, ho faré. Perquè tothom entendrà que estar 33 dies a la presó acusat d’un delicte pel qual t’absolen ha de ser reparat. Això només es pot fer amb una compensació econòmica. Si es resol, serà una quantitat petita, la donaré a l’Associació Catalana dels Drets Civils per ajudar les famílies dels presos polítics. És per reparar aquest perjudici.
Vostè va ser conseller de Justícia. Però tothom parla ja dels permisos als presos.
Primer, són condemnes molt llargues, de 9 a 13 anys. A mi se’m fa difícil pensar que puguin tenir bones notícies aviat. Hem de deixar de posar l’atenció en aquest tema. Hem de deixar treballar els funcionaris de les juntes de tractament dels centres penitenciaris, que són els que donen els permisos, i després la consellera de Justícia. A més, si la fiscalia la discuteix acabarà resolent-la un jutge. Ens farem un flac favor si parlem de permisos i tercers graus com si fos un partit del Barça. A més, crear expectatives desestabilitza els entorns familiars.
El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha gairebé donat per tancat el tema dient que la sentència s’ha d’acatar.
Amb la sentència no s’acaba res. Amb persones a la presó, el problema polític serà més viu que mai. Ara hauria de començar un camí fora de la justícia i anar pel de la política.
Té la sensació que la paraula diàleg ha quedat buida de contingut?
Si no és sincera, com qualsevol paraula, sí. S’actua amb hipocresia. La paraula diàleg és essencial en política. Que algú deixi de parlar no vol dir que el diàleg deixi de tenir sentit. Amb el que ens ocupa, com que no ho resoldrà cap tribunal, espero que algun dia les dues parts en conflicte es puguin asseure, parlar i arribar a acords. Qualsevol solució en aquest tema passarà per les urnes. Si algú té una alternativa a la política que la digui.
En aquest moment no es veu cap intent per arribar al que diu.
Estem a menys d’un mes d’eleccions i el PSOE té com a objectiu atraure els votants de Ciutadans del 28-A i per tant parla del compliment íntegre de les penes, del 155, dels indults sense que ningú l’hi demani…
Els presos descarten ser indultats?
És un debat artificial perquè ningú l’ha demanat ni el demanarà.
Com valora la reacció de la gent després de conèixer la sentència?
La gent necessita expressar la impotència d’una sentència que es veu com a cruel. Tenen tot el dret a fer-ho i no em sorprèn que hi hagi tanta gent que es mobilitzi.
Aquesta mobilització hauria de continuar? Fins ara part de gent diu coses com “anem amb clavells a la mà i ens estomaquen”.
Es barregen moltes emocions i hi ha gent que ho veu així. Però en algun moment s’haurà de canalitzar políticament i vol dir fer-ho a les urnes. El projecte de la independència s’aconseguirà amb grans majories parlamentàries.
Unes eleccions a Catalunya en els propers mesos permetrien avançar?
Sempre que hi ha urnes és una opció per avançar. Quan hi hagi eleccions al Parlament tota la indignació i crueltat que es desprèn de la sentència s’ha de poder canalitzar per fer créixer la majoria al Parlament. Si ara n’hi ha 70 i després d’unes eleccions n’hi ha 75 i després d’unes altres 78 anem pel camí d’aconseguir aquesta majoria. Però entenent sempre que no serà ràpida. La gestió dels temps és important a l’hora de fer una estratègia.
Ara està inhabilitat, però preveu tornar a la política?
A mitjà i curt termini, no. A llarg, no ho sé. Tinc 43 anys i espero que la vida sigui llarga. D’aquí a 15 anys, no ho sé…
“No es pot travessar l’oceà amb la meitat del combustible”
Vostè sempre diu que encara no hi ha la majoria independentista necessària…
Som molts que ho diem. Fins i tot aquells que pensin que amb la majoria que som avui, ja en som prou, estan d’acord que seria bo que en fóssim més. És imprescindible tant internament com a escala internacional poder acreditar amb un resultat electoral que som més d’un 50%. Jo sempre dic que l’independentisme va a dues velocitats: a llocs com a Osona, amb un 75% d’independentisme, no s’entén que si ja es guanya no passin coses. Però a l’àrea metropolitana, aquest percentatge no arriba al 35 i allà viuen 5 dels 7 milions i mig de catalans. No es pot travessar l’oceà, per bon pilot que siguis, amb la meitat del combustible.
Aquestes dues velocitats és el que porta que hi hagi diferències entre els partits independentistes?
No sé les causes d’aquestes diferències. Per aconseguir la independència no hi ha instruccions com amb un moble d’Ikea. Ni una tecla oculta. Hi ha moltes explicacions. És important fer un diagnòstic compartit del moment polític en què ens trobem i és legítim que hi hagi visions diferents. Si hi ha diferències entre els partits vol dir que no hi ha una manera bona o dolenta de fer les coses. Seria desitjable aquest diagnòstic compartit.
Una sentència com aquesta pot fer eixamplar la base?
Hem passat del 10% l’any 2000 al 48% el 2007. Això ho explica una suma de factors. Els efectes de la sentència serà un factor important perquè interpel·la a tothom ja que es posen en qüestió l’exercici de drets fonamentals. Per aquesta via molta gent que no és independentista s’hi sumarà. L’altra cosa és que això s’ha d’acompanyar explicant les bondats i dificultats de tenir un estat propi.
