Promoure societats pacífiques i inclusives per al desenvolupament sostenible, proporcionar accés a la justícia per a tothom i crear institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells és el que es proposa l’ODS 16. En síntesi: pau, justícia i institucions sòlides.
Una de les organitzacions no governamentals que més treballa al món per defensar els drets humans i denunciar-ne la vulneració és Amnistia Internacional (AI). Una organització independent, que no accepta subvencions i que es finança a través de quotes de socis o de persones que fan donatius, fet que garanteix la seva independència i imparcialitat. Compta amb 97.000 socis a l’Estat i 19.000 a Catalunya. Arreu del món més de deu milions de persones li donen suport.
En aquest reportatge, Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya, desgrana la tasca de l’organització i concreta les principals vulneracions dels drets humans arreu del món: grans desigualtats que la pandèmia no ha deixat de fer aflorar i una tendència generalitzada a criminalitzar la protesta i la llibertat d’expressió.
L’informe anual 2021/22 d’AI recull les violacions dels drets humans arreu del món analitzant 154 països; els que no hi surten no vol dir que no vulnerin aquests drets, “sinó que nosaltres no tenim possibilitat d’accedir-hi, de confirmar-ho, no hi tenim fonts fiables o bé que la nostra presència al país és perillosa”, diu Ribas. Per tant, els països que no hi surten “no vol dir que nosaltres els posem cap senyal bo, sinó que és perquè no hem pogut documentar-ho”.
Per l’organització, l’any 2021 va ser “l’any de la traïció” a les promeses de recuperació. A les reunions del G7 i del G20 es parlava que el 2021 seria l’any de la recuperació després de la pandèmia. I s’ha vist que tant els estats més poderosos com les empreses “han posat els seus interessos per davant dels de la societat”; per tant, hi ha hagut nous conflictes i s’han perpetuat els que ja existien, com ara Myanmar, l’Afganistan, Etiòpia, etc. Un exemple d’aquests interessos que han passat per davant de la societat és que el desembre del 2021 a l’Àfrica només hi havia un 8% de la població amb les dues dosis de la vacuna de la covid. Els interessos de les farmacèutiques així com els dels estats més poderosos van fer que “s’acaparessin vacunes que van dificultar que la vacunació fos un fenomen global i transversal”.
La vulneració “més comú” arreu és silenciar la protesta de la societat civil organitzada en un context de més desigualtats i més situacions de pobresa. Aquest silenciament es fa principalment incorporant nova legislació o esmenant legislació anterior (més de seixanta països ho han fet). Aquesta reducció del dret a la llibertat d’expressió va contra aquelles persones que alcen la veu primer: periodistes, oposició política i activistes.
Una altra mesura és l’ús de tecnologia digital per silenciar la població, com ara reconeixement facial o càmeres en espais públics. Finalment, també detencions arbitràries de persones defensores dels drets humans.
Ribas, llicenciada en Ciències Polítiques, també indica que AI ha constatat una “paràlisi continuada dels organismes multilaterals i una falta de rendició de comptes”. Denuncia el “fracàs” de les Nacions Unides a l’hora d’afrontar situacions de vulneració de drets flagrants a molts països: “No es rendeixen comptes del que passa i creiem que això és terreny abonat perquè se segueixin produint vulneracions de drets”.
L’atenció a les persones refugiades és un altre aspecte en el qual AI posa el focus. El tracte als migrants és un fenomen global, però concreta, en el cas d’Europa, “aquesta fortalesa que ha creat per intentar expulsar i que no arribin a territori europeu amb la col·laboració de tercers països que no respecten els drets humans”; una política que permet retornar persones a països “on som coneixedors de les situacions de vulnerabilitat, de guerra o de persecució de persones del col·lectiu LGBTI”.
Els quatre grans blocs de vulneració dels drets humans a Espanya i Catalunya
Les persones que van morir en residències durant la pandèmia, l’atenció en l’assistència primària, les persones refugiades i la llibertat d’expressió i de protesta són els quatre grans blocs de drets humans que AI considera que es vulneren a l’Estat espanyol i Catalunya.
Morts en residències
L’entitat considera que els familiars de les persones que van morir en residències durant la pandèmia “no han obtingut el dret a veritat i justícia”, i aquí Adriana Ribas especifica els casos de les persones que van morir en els moments en què les autoritats van prendre decisions que impossibilitaven el trasllat a l’hospital de persones que vivien en una residència; un dret que sí que tenien les persones grans que vivien al seu domicili. “Ens sembla que això va suposar una vulneració del dret a la no discriminació, al propi dret a la vida i a una mort digna.” Catalunya juntament amb la comunitat de Madrid van tenir un índex de mortalitat en residències “molt elevat”.
Atenció a pacients durant la pandèmia a l’Hospital Universitari de Vic | Marc Sanyé
Els dèficits de l’atenció primària
La pandèmia també va posar en relleu que, des de les retallades dels anys 2008-09-10 i tenint en compte el PIB, el sistema sanitari públic i especialment l’atenció primària “compta amb els mateixos recursos que fa quinze anys”. La societat ha envellit i les necessitats del sistema sanitari són diferents. Aquest fet preocupa AI perquè “té un impacte directe en el dret d’accés a la salut” i posen el focus en l’atenció primària perquè “és la porta d’entrada al sistema de salut de la majoria de la població”. En el cas de Catalunya, AI juntament amb altres entitats han portat a terme una campanya perquè la Generalitat destini el 25% del pressupost de salut a l’atenció primària.
L’atenció diferent als migrants
En el cas espanyol, AI també s’ha fixat en el que qualifiquen de “doble vara de mesurar” en l’atenció a les persones refugiades i que ha posat de manifest que les coses es poden fer molt bé o malament. L’estiu del 2021 el govern espanyol va fer totes les gestions possibles per intentar treure i acollir persones de l’Afganistan. A Barcelona el 2022 AI va ser testimoni del dispositiu que es va activar a Fira de Barcelona per acollir persones que fugien d’Ucraïna; “ens deien que entraves en aquell espai com un refugiat i en sorties com un ciutadà”.
Però al mateix temps, es van veure “cops de bastó i una tragèdia terrible a Melilla” l’estiu de l’any passat –la fiscalia va arxivar el cas el passat 23 de desembre–. També van constatar situacions d’acollida “indigna” a les Canàries amb l’arribada de grups de persones a qui van tenir “amuntegades” en espais no habilitats. Aquesta doble vara de mesurar “creiem que ha posat en evidència que es pot fer bé, per tant, per què no ho fem amb tothom?”.
La llibertat d’expressió i de protesta
Lligat amb la tendència global, a l’Estat espanyol també hi ha dèficits relacionats amb la llibertat d’expressió i de protesta: “Seguim, des de fa uns set anys, pendents d’una reforma de la llei mordassa que no arriba”; se segueixin aplicant tipus del Codi Penal “que estan en contra dels estàndards internacionals com enaltiment del terrorisme o injúries a la Corona”, tipus penals que estan “massa vagament definits, que s’apliquen amb discrecionalitat i que suposen una restricció de la llibertat d’expressió”.
D’altra banda, a Catalunya l’organització continua documentant casos d’ús agressiu de la força. Fa anys que monitoritza actuacions policials en qüestions d’ordre públic “i veiem que es continuen detectant casos de mal ús de material policial”, com ara l’ús de la porra a la part superior del cos o casos de persones que han perdut un ull i altres casos de salut molt greus per trets de foam.
Ribas recorda el debat de fa uns anys relacionat amb els efectes lesius de les pilotes de goma. Es van abolir, però “ha vingut una altra eina que també té un potencial lesiu molt alt”. D’aquí que, al seu entendre, convingui fer un treball per millorar les instruccions d’ús d’aquestes eines.
Sense distinció entre països del nord i del sud a l’hora de no respectar drets fonamentals
No respectar drets fonamentals no és un assumpte que distingeixi els països del nord i els del sud. “Lamentablement és totalment indiferent”, diuen des d’AI. “Al final, el poder que acumula l’Estat li permet no respectar els drets de la població.”
Així per exemple, s’ha vist brutalitat policial i població silenciada a Nigèria, però també a països europeus o als Estats Units, indica Adriana Ribas.
Actuació policial en una manifestació a Nigèria | Unsplash
Sí que hi ha un element comú entre els països on no es respecten els drets humans: la forma en què perceben aquests els seus dirigents. Així, “veiem que es produeixen moltes vulneracions de drets humans en aquells països on s’utilitza una retòrica d’odi de nosaltres contra ells”. Es busca un enemic a qui combatre (siguin les persones migrants, les dones, els periodistes…) per tenir una excusa per silenciar. El que tenen en comú, rebla Ribas, “és aquest menyspreu, és entendre que els drets humans són un obstacle per a l’exercici del seu poder”.
La mobilització social ha estat l’única cosa que ha pogut aturar greus retrocessos
Acte de protesta al consolat de Rússia a Barcelona contra la guerra d’Ucraïna | Amnesty International
De l’experiència d’Amnistia Internacional en els últims tres o quatre anys es desprèn que la mobilització social “ha estat l’única cosa que ha pogut aturar greus retrocessos de drets humans en molts països”. Això no obstant, Adriana Ribas constata també que en molts llocs “ha tingut un cost molt alt”.
A l’Iran, per exemple, les protestes arran de la mort de Mahsa Amini sota custòdia policial han tingut una resposta molt dura per part del govern; “hem vist ús de munició real en situacions de curta distància i persones condemnades a mort”. Ribas assegura que “no sabem què pot passar a l’Iran, però la resposta de la població és de les poques coses que pot aturar aquest camí que tenia el règim iranià”.
Ribas remarca que en un context on hi ha més mobilitzacions, els governs “en comptes d’entendre que això és un missatge a la seva forma de liderar, ho entenen com un atac i prenen mesures per silenciar la gent”. Un aspecte a tenir en compte és que internet “ha mogut un discurs que s’ha fet molt més global”, fet que provoca més mobilitzacions i més pressió internacional.
Crims de guerra a Ucraïna
En el cas de la invasió de Rússia a Ucraïna, AI considera que els russos han comès una vulneració de la carta de drets humans. L’organització ha documentat sobre el terreny atacs “indiscriminats” en zones residencials, escoles, hospitals i infraestructures socials que han causat molta població civil morta i ferida. “Hem vist que hi ha hagut desplaçaments massius” i destrucció d’habitatges. També constaten l’ús de bombes de dispersió, “que estan prohibides pel dret internacional”; per tant, “hem denunciat situacions que podrien ser constitutives de crims de guerra”. L’equip d’investigació d’AI intenta documentar totes aquestes accions “per posar-les a disposició” i que la cort penal internacional pugui investigar-les. Es dona, però, la paradoxa que, amb la recuperació d’una part del territori per part d’Ucraïna, el poble està accelerant la reconstrucció de les zones bombardejades. Per això diuen que és “urgent” que els organismes internacionals documentin i recullin les proves perquè la població pugui recuperar i reconstruir allò que va ser destruït.
La situació dels drets humans a Rússia també és molt preocupant, recorda Ribas. La invasió d’Ucraïna va anar acompanyada “d’una repressió brutal contra qualsevol que critiqués les operacions militars”. Hi ha hagut detencions i també reformes legislatives que limiten la llibertat d’expressió: 16.000 manifestants han estat detinguts, segons dades d’AI; més de 200 persones s’enfronten a processos judicials per oposar-se a la guerra; han tancat l’oficina d’AI, i han bloquejat el seu lloc web en rus.
AI va néixer l’any 1961. Eren anys en què les reivindicacions es feien signant cartes a mà. L’any 2001 es va fer la primera ciberacció, una recollida de signatures per internet. Ara a través de les xarxes socials també fan molta feina. Sobre els activistes, Ribas explica que ara la gent s’uneix més a una causa concreta que a una organització.
La poca fermesa de les institucions de governança internacionals
La situació de paràlisi i de manca de rendició de comptes dels organismes internacionals es produeix en un escenari global de més pobresa, més inseguretat alimentària, més persones atrapades en conflictes armats i més repressió de la dissidència; un fet que “creiem que pot ser terreny abonat per a nous conflictes i noves injustícies”, opinen des d’AI.
Adriana Ribas remarca que “ens preocupa la inacció del Consell de Seguretat de les Nacions Unides” en atrocitats com les de l’Afganistan, Myanmar o Síria. Que la comunitat internacional de forma organitzada en aquests mecanismes “no tingui capacitat per respondre a això ens deixa en molt mal lloc com a societat” i, a més, és un missatge “molt perillós per a qui té ganes de prendre’s la justícia per la seva mà”, perquè “no té un mecanisme que l’insti a retre comptes del que fa”.
Al seu entendre, cal que l’ONU “demostri aquest paper de lideratge, que estigui a l’altura dels reptes globals que tenim, dels seus principis fundacionals”, perquè “els reptes globals necessiten solucions globals”, no es resolen per la via de cada estat de forma individual.
El passat mes de setembre va ser nomenat un nou Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, Volker Türk. AI creu que “ha d’erigir-se” en paper de defensor, “ser valent”, recordar els principis de l’organització i tenir la “força” per confrontar els estats i “resistir aquesta pressió política de què passa amb els drets de veto o el principi de no ingerència”; és a dir, algú que tingui la força de “plantar-se; perquè és evident que ara mateix” l’ONU és “absolutament incapaç de respondre”.
Per l’entitat, aquesta falta de valentia per afrontar els reptes també es produeix a Europa, perquè es parteix del principi que tothom té coses per les quals retre comptes. Molts organismes estan creats pels mateixos estats, amb la qual cosa “és difícil fer autocrítica”.
Una oportunitat per avançar
El nou lideratge, segons AI, hauria de plantejar-se que els drets humans “són una oportunitat per avançar i no un obstacle”. Això permetria que, per exemple, les cimeres del clima “no fossin allò de salvar els mobles”, és a dir, arribar a acords de mínims que generen uns compromisos relatius però que després “tenen una lletra petita que permet, per exemple, comprar el fet de poder contaminar més”. El cas de les cimeres del canvi climàtic “és un molt bon exemple que el discurs tot ho aguanta”, però a l’hora de prendre mesures “ningú té la valentia” de prendre-les de forma més contundent i amb més impacte.
La tasca d’investigació i la incidència política
Les accions que porta a terme Amnistia Internacional tenen diverses potes. L’eix central són els equips d’investigació, integrats per persones amb una formació molt plural. Aquests equips són “essencials”, explica Adriana Ribas, perquè l’organització sempre treballa amb investigació pròpia. Acusar un país o una empresa de vulneració de drets humans “és una cosa molt greu” i “hem de ser molt sòlids amb el que diem” perquè “si el que publiquem no està ben documentat, estaríem transmetent un missatge terrible”. El marc de l’entitat és el dret internacional. Per tant, “el que diem aquí sobre dret a l’habitatge ho hem de poder dir també a Myanmar”.
Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya | Amnesty International
Un cop fet el treball d’investigació s’activen una o la resta de potes de l’organització. La comunicació és un element essencial “perquè el nostre propòsit és difondre les vulneracions de drets humans i arribar al màxim nombre de persones”. Molt lligat a la comunicació hi ha el treball de sensibilització, que consisteix a portar la denúncia al carrer i que la societat sàpiga què passa.
L’altra pota que sempre s’activa és la incidència política, “la de lobby”. Els informes identifiquen i documenten vulneracions i “sempre hi ha un apartat de recomanacions” per als qui tenen la possibilitat de canviar les coses “perquè hi hagi garanties de no repetició, reparació a les víctimes o reconèixer la vulneració produïda”.
L’educació en drets humans és l’altra pota del sistema de treball: “Conèixer els teus drets et facilita protegir-los”. L’organització fa un treball amb les escoles per portar els drets humans a les aules i que es coneguin per part de l’alumnat.
Campanyes internacionals, però també a Catalunya
En els últims mesos l’organització ha estat treballant en diferents campanyes a Catalunya. Una és fer incidència perquè el pressupost que el govern de la Generalitat dedica a Salut un 25% es destini a l’atenció primària (actualment és un 17%): “Ens preocupa l’elevat temps d’espera que hi ha perquè una persona sigui atesa pel seu metge de capçalera”. Aquest increment de pressupost permetria destinar-hi més recursos de personal, de material i d’espais.
Campanya pels drets de dones i nenes a l’Afganistan | Kiana Hayeri Amnesty International
Una altra campanya proposava crear un mecanisme independent de control i avaluació de les actuacions policials amb la idea que la policia no només estigui controlada per la seva divisió d’afers interns, sinó també per un òrgan extern de persones expertes que pugui investigar actuacions policials concretes. Una comissió parlamentària celebrada el passat 2 de desembre, però, va rebutjar la proposta.
En l’àmbit internacional, s’ha posat en marxa una campanya global per protegir el dret a la protesta. Les campanyes globals solen durar entre tres i quatre anys i són de la màxima prioritat per tota l’organització i d’abast mundial per poder contribuir que la situació es reverteixi. Una altra de les campanyes internacionals ha estat dedicada a la protecció dels drets de les dones i les nenes a l’Afganistan. L’any passat AI també va posar el focus en Qatar arran de la celebració del Mundial de futbol 2022.
Qatar, el país del Mundial i de l”sportwashing’
Des que es va assignar Qatar com a seu del Mundial de futbol 2022 el país s’ha sumat a un treball que feia Amnistia Internacional sobre el fenomen de l’sportswashing, és a dir, l’ús de grans esdeveniments esportius per fer una “neteja de cara” i mostrar al món una “aparent normalitat”. AI va denunciar la situació dels migrants que treballaven en la construcció dels estadis. Això va permetre, “ja que es posava el focus en aquest país”, parlar de la situació de les dones. Adriana Ribas admet que en els últims anys i gràcies a la pressió internacional hi ha hagut “alguns avenços” en aquesta qüestió, “però les dones segueixen tenint moltes limitacions a l’hora d’exercir els seus drets en plena llibertat al país”.
És del parer que aquests esdeveniments “són bones excuses” per intentar posar el focus més enllà del que passa als estadis de futbol. També a l’Aràbia Saudita AI intenta visibilitzar la situació dels defensors de drets humans i d’activistes al país i “que es troben en risc pel simple fet de defensar els seus drets”.
L’organització de manera tradicional sempre ha assignat la defensa dels drets humans als governs, “que són els principals responsables de protegir-nos”, però també tenen clar que les empreses poden tenir impacte en la vulneració de drets “i s’han de fer responsables dels impactes negatius que generen”. De la mateixa manera, diu que ho hauria de fer la FIFA.
{{ comment.text }}