La seva història recorda la que va relatar l’anunci de la loteria de Nadal del 2014, on el propietari d’un bar guardava dins un sobre un dècim a un client fidel que aquell any no l’havia comprat i li entregava el dia 22 de desembre, quan l’home li demanava un cafè mentre al seu voltant tothom celebrava haver-se convertit en milionari. Martí Bou era un habitual del Cau del Drac i feia 14 anys que jugava al 20085, però tenia un acord dels d’abans amb el propietari, Miquel Colina, que l’administració li guardava els números de tots els sortejos i ell hi anava cada dos o tres mesos a passar comptes per estalviar-se fer-ho cada setmana. El dia que va tocar la grossa, Bou era a Barcelona i després de l’impacte de saber que havia tocat el seu número però que no el tenia va decidir anar a treure el cap a l’establiment del carrer Manlleu tan bon punt va tornar a ser a Vic. “Eren ja quarts de 3 de la tarda i en Miquel estava acabant d’atendre periodistes. Em va dir que hi tornés a la tarda, però jo li vaig dir que ja hi aniria l’endemà”, recorda. Bou no dubtava que també seria afortunat perquè “era un tracte molt clar que teníem ell i jo, perquè ens apreciàvem molt”. Tot i així, explica que quan va arribar a casa sense el dècim “a algun dels meus fills no li va agradar i els seus comentaris em van fer patir, tot i que jo en el fons tenia clar que me l’hauria guardat”.
No amaga que va passar una mala nit i l’endemà, tal com havien quedat, va marxar cap a l’administració. “Vaig decidir parar al bar Sport a fer un plat de capipota i un parell de copes de cava perquè vaig pensar que almenys així ja ho hauria celebrat”, diu. Un cop allà Colina li va treure tots els números pendents, alguns encara del mes d’octubre, i també el del sorteig de Nadal, per al qual va pagar 20 euros quan ja estava valorat en 300.000. “No només es va portar bé amb mi aquell dia sinó sempre i per això li vaig donar una propina. Ara penso que em vaig descuidar de fer-li un homenatge perquè era una bellíssima persona”, assegura Bou.
Un cop van respirar tranquils, els Bou van fer una festa a casa per celebrar-ho “i vaig fer un bon tió amb diners als meus fills”. La resta els van guardar i “quan convenia canviar la nevera o comprar un vestit ho fèiem”. Van optar per esperar que “passés el boom immobiliari que hi va haver i al cap de dos o tres anys ens vam canviar de pis gràcies a aquest coixí”.
Bou va continuar jugant al número fins al 2007, quan el canvi de condicions en la venda va fer impossible mantenir el sistema de pagament trimestral i ara confessa que hi continua jugant però “en compro on em sembla”, amb l’esperança que algun dia es repeteixi el que va passar ja fa 20 anys.
