El 27 de març de 1994 era diumenge de Rams. Aquella matinada, Sebastià Comas, Iñaki, va decidir acabar amb el que encara avui es considera el segrest no polític més llarg de la història d’Espanya. Maria Àngels Feliu, farmacèutica d’Olot, va poder sortir de l’amagatall on havia estat retinguda durant 492 dies.
Iñaki la va fer pujar en un cotxe i va conduir fins a Lliçà d’Avall, al Vallès Oriental. Ella no ho sabia, i de fet ningú no ho va saber fins cinc anys més tard, però aquell cotxe va sortir de Sant Pere de Torelló, on Feliu havia arribat, també sense saber-ho, i en un altre cotxe, el 20 de novembre de 1992.
Sebastià Comas la va deixar prop de la gasolinera de Lliçà que hi ha a tocar a la C-17 i li va dir que era lliure. Li va donar un parell de monedes i se’n va anar. Ella, que feia pràcticament un any i mig que no podia estar-se dreta, amb prou feines va poder caminar fins a uns llums que, d’entrada, no va saber identificar amb la gasolinera, i molt menys amb Lliçà d’Avall.
Es va acostar fins a una màquina expenedora de refrescos per comprar una coca-cola, però no se’n va sortir. Encorbada, prima i abrigada amb una manta, va anar a trobar l’encarregat de la gasolinera, a qui va donar un ensurt pel seu aspecte. Li va dir que era Maria Àngels Feliu, la farmacèutica segrestada. Incrèdul, Feliu li va haver de confirmar la identitat dient-li el seu número de DNI.
Es va fer la comprovació amb una trucada a la comandància de la Guàrdia Civil i es va confirmar: Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d’Olot segrestada el 20 de novembre de 1992, acabava de ser alliberada. Ningú no ho hauria imaginat. El que llavors era el seu marit va conèixer la notícia a Llanars, on havia anat a passar el cap de setmana amb els seus tres fills.
D’aquest moment concret, aquest dimecres n’ha fet exactament 30 anys. Però la història del segrest és molt més llarga, i complexa. Feliu havia estat segrestada feia més d’un any, i tota la trama criminal implicada en l’operació no va caure fins al març de 1999.
A partir del seu alliberament, doncs, encara va caldre esperar cinc anys per saber què havia passat, on havia estat segrestada i qui ho havia fet. I més enllà del segrest i del misteri que el va envoltar, van córrer amb el pas del temps tota mena d’especulacions, fins i tot posant en dubte que la del segrest fos una història versemblant, tenint en compte les duríssimes condicions que havia d’haver viscut durant tant temps.
Sebastià Comas, àlies Iñaki, seria definit després com el guardià de la Feliu. Era l’encarregat de custodiar el zulo i el que acabaria decidint unilateralment posar fi al seu captiveri. Tan bon punt confirmada la notícia i atesa la farmacèutica, va començar a circular una primera pista: el tipus de sorra que Feliu portava a les sabates en el moment de ser alliberada va fer creure a la Guàrdia Civil, en aquell moment al capdavant d’aquest tipus d’investigacions, que havia d’haver estat amagada en un petit habitacle a l’àrea d’influència de Manlleu.
EL 9 NOU ho va recollir en la seva edició del 30 de març, tres dies després de l’alliberament. Durant els 16 mesos de segrest ja s’havien fet altres rastrejos en alguns punts d’Osona i el Ripollès, però no havien donat resultat. I sobre el destí de Maria Àngels Feliu, ella mateixa va poder escoltar per ràdio l’octubre de 1993, tancada dins del zulo, que la investigació l’estava donant per morta.
A finals d’aquell mes es van practicar les primeres detencions, del ripollès Joan Casals i de Xavier Bassa, a qui es va acusar de segrestar i matar Maria Àngels Feliu. Sortirien cinc mesos més tard de la presó, després de pagar una fiança de 500.000 pessetes i insistir en la seva innocència.
Durant els anys immediatament posteriors semblava que la investigació per identificar els autors del segrest havia quedat definitivament encallada fins que, a principis de març de 1999, la jutge d’Olot que portava el cas, Pilar Castillo, va reobrir el sumari.
En aquell moment, segons es va saber després i per indicis aliens a la causa, la investigació estava fent seguiment a un veí de Sant Pere de Torelló, Ramon Ullastre, que tenia el telèfon intervingut. Arran de la reobertura del sumari, el policia local d’Olot i que havia estat cap de la Policia Local de Torelló entre 1990 i 1991, Antoni Guirado, li va fer una trucada que els va acabar delatant a tots dos. El 8 de març EL 9 NOU va publicar que s’estava investigant l’entorn de la Policia Local d’Olot, i dos dies més tard Guirado era detingut després de confessar la seva implicació en el segrest.
A partir d’aquell moment es va desencadenar tot: el mateix 10 de març es va detenir Ramon Ullastre; la seva dona, Montserrat Teixidor, i Josep Lluís Paz. Dos dies més tard ja es buscava el zulo al soterrani de la casa de Ramon Ullastre a Sant Pere de Torelló, on s’havien fet obres, i el 14 es van fer les dues últimes detencions: Sebastià Comas, Iñaki, i Joan Manuel Pérez, que va quedar en llibertat dos dies després.
El judici es va iniciar el novembre de 2002 i es va allargar tres mesos. La sentència de l’Audiència de Girona va imposar 22 anys de presó a Ullastre i Guirado, 18 anys a Montserrat Teixidor, 17 a Sebastià Comas i 14 a Josep Lluís Paz. Joan Casals, Xavier Bassa i Joan Manuel Pérez van ser absolts.
